Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Joan Cavaller. La historiografia castellana contra Masdeu

El reconeixement de Napoleó de la seva derrota en el tractat de Valençay el 1813 va significar la reinstauració dels borbons a la monarquia espanyola però també la restitució d’una entitat política nascuda 100 anys enrere. Aquesta entitat política, l’Estat espanyol, havia nascut el 1714 com a conseqüència de l’ocupació castellana dels Estats que integraven la Corona d’Aragó a la Península Ibèrica: Aragó, Catalunya i València, i la implantació dels Tractats de Nova Planta corresponents. La restitució de l’Estat espanyol el 1813 va significar, llavors, la continuïtat de l’ocupació militar castellana sobre les seves colònies peninsulars.

La victòria militar sobre Napoleó va traduir-se en un esclat nacionalista dels castellans que pot detectar-se fàcilment en els nous llibres d’història. Malgrat la pèrdua progressiva de les colònies a ultramar (procés que els independentistes americans iniciarien el 1808 a Mèxic i Uruguay aprofitant l’ocupació napoleònica d’Espanya), els castellans es demostrarien capaços de conservar intacte el poder sobre els territoris colonials més importants: Aragó, Balears, Catalunya i València. La importància del manteniment del control d’aquestes colònies escapava (com avui) a qualsevol càlcul econòmic i fins i tot polític; de fet, la seva importància rau en allò simbòlic: els castellans havien sacrificat la pròpia identitat nacional (només castellana) en benefici d’un projecte polític d’abast peninsular que ja a l’Edat Mitjana havien assumit com a propi, que amb Felip II havien pogut culminar i que, al mateix temps, més enllà de la cosa purament política, havien convertit en un projecte antropològic. Així, els castellans necessitaven (com necessiten avui) ser reconeguts en tant que espanyols. Víctimes de la pròpia psicosi, ja no admetrien mai ser reconeguts com a allò que nacionalment són en realitat: només castellans.

En articles anteriors hem descrit l’enfrontament entre catalans i castellans pel domini ideològic del passat iber. Hi hem comprovat com uns i altres s’esforçaven per justificar l’arribada de Túbal, net de Noè, a punts específics (catalans i castellans respectivament) de la Península Ibèrica per fundar la nació corresponent. En el fracàs de la implantació del mite, els historiadors van optar llavors per inventar-se la vinguda d’un altre descendent de Noè: Tarsis. Finalment, en el fracàs d'aquest altre nou mite, l’historiador català Joan Francesc de Masdeu va optar per admetre la vinguda de tots dos personatges, Túbal i Tarsis, tots dos alhora però clarament separats en famílies i comunitats diferents per a així fundar nacions específiques, celtes i ibers, que en el treball de Masdeu no és difícil associar amb castellans i catalans, respectivament (Historia crítica de España, 1783-1805). Gràcies a la gran influència del treball de Masdeu, l’estratègia d’assimilació castellana de les poblacions peninsulars basada en la consideració d’un únic poble celtiber, equivalent al poble “espanyol” contemporani, va restar en suspens.

Així les coses, en el trànsit al segle XIX, els castellans es van trobar en l’obligació d’elaborar una estratègia nova que invalidés els arguments de Masdeu i aquells altres historiadors que defensaven la realitat de la vinguda d’un Tarsis antecessor dels ibers (al seu torn antecessors dels catalans) i així, en el seu defecte, gaudir de legitimitat en el procés de colonització castellana sobre els territoris de la Corona d’Aragó a la Península Ibèrica (Aragó, Balears, Catalunya i València).

Davant la impossibilitat de superar Masdeu en el seu terreny per causa de la seva gran eloqüència, formació i capacitat crítica, la resposta fàcil del nacionalisme castellà va consistir a negar validesa a qualsevol argumentació relacionada amb els descendents de Noè, Túbal i Tarsis. Per a justificar la validesa d’aquesta nova estratègia, els historiadors van fer gala del cientifisme de l’esperit il·lustrat que al llarg del segle XVIII havia penetrat a la Península i al segle XIX ja es trobava plenament implantat en la mentalitat d'un gran nombre d'intel·lectuals.

Ja abans, al 1768, en la seva Historia literaria de España, desde su primera población hasta nuestros días, Rafael Rodríguez Mohedano negava la veracitat de les històries sobre Túbal i Tarsis contra aquells autors (Bochart, Pellicer, Velázquez, Concepción i altres) que contraposaven un personatge a l’altre:

Por mas famosas que hayan sido y por mas que parezcan autorizadas estas dos opiniones acerca de nuestros pobladores primitivos, nosotros no nos detenemos en desecharlas ambas como falsas, inverisímiles y desamparadas de legitimo apoyo en la Antigüedad. Assi no dudamos afirmar dos cosas. La primera que ignorándose los primeros pobladores de España, consiguientemente se ignora el verdadero origen y principio de su literatura. La segunda, que nuestros primeros pobladores no fueron Tubál ni Tarsis: y assi no reconocemos por legitimo origen de nuestra literatura, la instrucion que se pretende recibieron de ellos nuestros antiguos Españoles. Examinando á la luz de la critica los fundamentos de una y otra opinión, no se les halla aquel grado de probabilidad solida, que merezca un prudente asenso. (Llibre I, cap. XXVII, p. 32)

Poc temps després, al 1799, en las Memorias de la Real Academia de la Historia, Francisco Martínez Marina escrivia ja obertament contra Masdeu:

Por no examinarlos se deslizo tambien con ellos el Señor Masdeu creyendo que Tarseya mencionada por Polibio era el célebre Tarteson de Anacreonte Herodoto Aristoteles y Estrabon (...) Así que juntando el fin con el principio de este discurso se debe concluir que todo quanto se ha trabajado por los sabios del siglo diez y ocho sobre la presente controversia y para establecer en España el Tarsis de la Historia Sagrada merece colocarse en el orden y catálogo de las fábulas que sus raciocinios y discursos examinados á fondo y con relacion á los hechos de la historia y á las reglas de la mas sana crítica deben censurarse de suposiciones imaginarias falsas inciertas ó por lo menos dudosas declamaciones vanas argumentos pueriles conjeturas inverosimiles y erudicion importuna y forzada. (pp.360 i 378)

També podem citar el treball de Pedro de Ascargorta, Compendio de la historia de España, publicat el 1806:

Han disputado mucho los historiadores sobre quienes fueron los primeros pobladores de España. Unos hacen este honor á Tubal y á su familia otros á Tarsis y aun otros discurren de diverso modo pero la verdad es que nada puede asegurarse con certidumbre sobre el particular como tampoco sobre las leyes costumbres y gobierno de estos primeros habitadores de la España hasta el siglo XV antes de Jesucristo en que vinieron á establecerse en ella varias colonias fenicias atraidas de su buen temperamento de la fecundidad de sus tierras y de la abundancia de sus minas de oro y plata. (Llibre 1, p. 3)

I, entre molts d’altres, el comentari de Miguel Cortez y López en el Diccionario geográfico-histórico de la España antigua. Tarraconense, bética y lusitania (1836):

De modo que es absolutamente arbitrario el sistema de primitiva población de la España inventado por el abate Masdeu haciendo á los celtas hijos de Tubal y á los iberos hijos de Tarsis. Todos los escritores antiguos suponen la venida de los celtas á España estando ya esta muchos siglos poblada El mismo orden de llegada á España estableció Varron Los primeros los iberos y persas es decir los que vinieron del Eufrates con Tubal después los fenicios detrás de estos los celtas (“Celtae”, Vol. 2, p. 339).

I un altre cop, al 1850, en la Historia General de España de Modesto Lafuente:

Tal vez nuestra España ha sido una de las naciones que por mas tiempo han probado los efectos de este sistema que las luces y el buen sentido han condenado ya no fueron solo los historiadores griegos y latinos los que desfiguraron nuestra historia con bellas ficciones mitológicas porque asi les convenia en su tiempo para mantener entretenidos los espíritus con las ideas de lo estraño y de lo maravilloso nuestros historiadores mas antiguos ó con buena fe adoptaron ciegamente lo que en aquellos hallaron escrito ó con menos sinceridad ellos mismos inventaron crónicas que mas adelante se averiguó ser apócrifas y supuestas en que ya se hacia á Noé venir á España y fundar en ella poblaciones ya se traia a ella la mitad de los dioses del Olimpo ya se daba el catálogo y cronología de mas de treinta reyes fabulosos que decían haberse sucedido en el gobierno de España y cuyos hechos guerras leyes y vicisitudes minuciosamente se referían (Vol. 1, p. 290)

Confesamos ingénuamente que despues de consultado con el interés de quién busca de la verdad cuantos autores antiguos hemos haber que supiésemos haber tratado las cosas despues de haber evacuado muchas gran escrupulosidad y consumo de tiempo no sido posible encontrar segura brújula y norte por donde guiarnos en las oscuras investigaciones de los pobladores primitivos de nuestra nacion (p. 291)

Podríem citar un munt d’autors més, tots ells referint-se de forma reiterativa al mateix problema. Tot i transcórrer els anys, tot i progressar amb força l’esperit científic, la historiografia espanyola continuava demostrant la necessitat constant d’atacar aquelles idees que havien culminat en l’exposició de Masdeu. I és que el problema autèntic de fons en totes aquestes discussions decimonòniques no tenia a veure amb la realitat o ficció de Túbal i Tarsis, sinó en el rerefons nacionalista que bategava darrere d’aquests personatges i que la visió catalanista de Masdeu havia encertat a definir i immobilitzar.

Després de Masdeu ja no hi havia possibilitat per a argumentar cap més novetat interessant perquè feta transparent la relació entre ibers i catalans, i celtes i castellans, les regles del joc havien estat del tot desemmascarades. En la impossibilitat de continuar la pugna contra els catalans, la historiografia castellana va optar per la solució que ja havia ofert Juan de Mariana anys abans. Recordem que, en la polèmica sobre el lloc d’arribada de Túbal, aquest autor havia resolt que l’important no és si el net de Noè havia desembarcat a Catalunya o Castella, sinó el fet que Espanya era un únic i el mateix poble, i un imperi universal. Ara, en plena colonització castellana de Catalunya, després de 1714, i en plena eufòria nacionalista després de Napoleó, la solució castellana per a invalidar Masdeu serà la mateixa: Túbal i Tarsis no importen, el que sí importa és que els espanyols són un únic poble (sota domini castellà, és clar).

Aviat assistirem a la reacció catalana.

30 de juny de 2009

Joan Cavaller. La historiografia castellana contra Masdeu

Política de cookies