100: Escuts catalans a la catedral de Brusel·les

El nostre rei Carles I, no només era el sobirà de Catalunya i de la resta dels territoris de la monarquia catalana, de Castella o de Lleó; també era rei de Borgonya, Flandes, Àustria i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, amb el nom de Carles V.

Precisament, com a sobirà de Flandes, Carles va voler embellir l’església de Sant Miquel, actual catedral de Brusel·les, un edifici construït, bàsicament, entre els segles XIII i XV. Entre altres elements arquitectònics i decoratius, devem a la seva iniciativa els vitralls que us presentem en aquests article. Els vitralls actuals són reconstruccions fetes l’any 1843 respectant els originals de l’època de Carles I. Si us hi fixeu bé, el que hi veureu us semblarà sorprenentment familiar.

Al vitrall de la foto 1 podeu veure 4 escuts d’armes: l’escut d’armes com a emperador, les armes familiars (Borgonya, Flandes, Brabant i Tirol), l’escut dels territoris de la monarquia catalana i els de la corona de Castella-Lleó. Una mostra molt ortodoxa i didàctica del poder de Carles I..

A partir d’aquí, la cosa va prenent un altre caire. Al vitrall de la foto 2, veiem com, per damunt dels escuts esmentats situa, de forma preeminent, en una banda el senyal dels comtes de Barcelona (quatre pals de gules sobre camp d’or) i, en l’altra, l’escut imperial de l’àguila bicèfala. Disposició que es repeteix, tot i que canviant l’ordre, encara més amunt, en la coronació de l’edifici representat al vitrall. Als vitralls de les fotos 3, 4 i 5 ja només hi apareix l’escut de Catalunya (el senyal del comte de Barcelona).

Sorprèn la preponderància de l’escut català que només s’explicaria per la importància que donava aquest rei als seus dominis catalans. Aquest fet seria un indici més que corroboraria la predilecció de Carles I per Catalunya i que contradiria, totalment, la filosofia que es desprèn de la historiografia oficial quan es tracta de la relació d’aquest rei amb els regnes hispànics. Si llegiu qualsevol llibre sobre Carles I, veureu com els historiadors dediquen pàgines i pàgines a parlar d’ell com a rei de Castella, mentre que, amb prou feines, hi trobareu res com a comte de Barcelona o com a sobirà de qualsevol dels altres regnes de la monarquia catalana.

Aquest bandejament de Catalunya era necessari des del punt de vista del discurs oficial que s’ha volgut construir d’una Castella puixant, que en aquells moments estava conquerint Amèrica, enfront d’una cada cop més disminuïda i decadent Catalunya.

Ara bé, si això era efectivament així, com s’expliquen aquests vitralls? Per què Carles no hi va fer predominants les armes de la gran Castella del moment, poderosa, pròspera i conqueridora i, en canvi, hi va fer lluir les armes de la, teòricament, desapareguda de la història i cada cop més decadent i feble Catalunya.

Potser perquè la resposta és tan senzilla com contundent: era exactament al revés. Catalunya conqueria Amèrica, era forta i puixant i qui patia una forta decadència era Castella.

Aquest vitralls són una prova gràfica i fefaent que la historiografia oficial s’equivoca de mig a mig.

Text: Carles Camp

Fotos: Sílvia Camp

6 de juliol de 2009

100: Escuts catalans a la catedral de Brusel·les

Política de cookies