Filosofia de la nació > Articles i documents

Ramon Freixes. La relació entre ètnia, nació i estat (i 3)

L’estat

L’estat és una forma d’organització políticoinstitucional que es caracteritza per exercir el monopoli de la violència en un territori determinat i que aconsegueix que majoritàriament sigui vist com un monopoli legítim. Apareix, contemporàniament, com a evolució de la burocratització de les monarquies absolutistes europees en el moment del seu declivi i paral·lelament a l’eclosió del fenomen nacional, pel qual els moviments liberals europeus (reivindicadors dels drets polítics de les ètnies i, per tant, nacionalistes), i també progressivament les antigues colònies americanes europees, en el context de la primera industrialització i amb el suport sentimental del romanticisme (que dota de simbologia elements com un passat i una llengua comuna), s’estructuren políticament en estats (si bé no tots ho acaben aconseguint).

Els estats han configurat, més que no pas en les formes polítiques anteriors com els imperis i les monarquies, unes elits polítiques i unes estructures burocràtiques molt àmplies i poderoses, han concentrat grans recursos econòmics i els han dirigit, especialment en una primera etapa (fins a meitats del sgle XX), cap a la despesa militar i les innovacions tecnològiques que podien ser útils per a la seva hegemonia, en la consolidació de les fronteres i la progressiva homogeneïtzació nacional. També en les expansions i intents d’expansió territorial en època contemporània. L’escalada armamentística, dins una voluntat expansionista lligada als interessos de les elits estatals, estretament lligades a les econòmiques burgeses, ha dut, relacionada amb les animadversions sentimentals mútues, a una lluita constant entre estats al llarg del segle XIX, que arribà a la seva culminació al segle XX. Encara, dins aquesta última consideració, altra vegada Esteva Fabregat aporta una constatació molt interessant lligada a la història i la importància de la relació entre ètnies, que subjau rera els interessos particulars de classe:

Los individuos que forman parte de una misma estructura política estatal no se enfrentan entre sí por el hecho de identificarse como étnicamente diferentes. Se enfrentan, sobre todo, porque se asocian a ideas de autonomía política frustrada, con antecedentes históricos diferenciados, con actitudes de discriminación racial o étnica y, ciertamente, con tensiones sociales derivadas de la identidad étnica [1].

L’estructura estatal, a més, ha estat imposada per algunes potències europees i, també, pels Estats Units d’Amèrica amb fórmules lleugerament distintes, a territoris que inclouen, especialment a l’Àfrica, ètnies diferents i històricament enfrontades, cosa que ha generat greus conflictes quan el colonialisme europeu ha sostingut el seu domini en una ètnia bo i donant-li els recursos oportuns per sotmetre les altres. Però és que la formació dels estats dins la mateixa Europa també ha estat en base a la negació d’unes ètnies, sovint havent-se transformat ja en nacions, per part de d’altres, que les han inclós forçosament en l’estat l’estructura de la qual controlen en exclusiva i que només serveix pel manteniment i la projecció de les seves característiques ètniques tal i com han estat consensuades en el seu si. Així, es produeix un intent persistent d’absorció d’un grup per un altre:

La tendencia fundamental del Estado es monocultural, y solo una fuerte contrapartida de consciencia étnica en sentido opuesto en los grupos sometidos a su control evita esta inversión cultural [2].

Nacions amb estat contra nacions sense estat

Com a exemple d’aquest fet podem veure que les cultures autòctones americanes han patit històricament un procés d’aculturació forçada i han estat, en la seva majoria, incapaces de respondre al domini forani, fins al punt que per sobre d’elles s’han creat estructures de noves identitats ètniques i nacionals, derivades de les colonials, que s’han considerat legitimades per governar els territoris americans i desplaçar els darrers grups ètnics existents previs a l’arribada europea. Això ha portat a uns contrastos xocants i a certa indefinició identitària pel que fa als descendents dels antics pobles americans (cas de Bolívia, per exemple, on la nacionalitat estatal conviu amb identitats ètniques no suficientment potents per esdevenir nacions polítcament autònomes).

Aplicat en el cas de Catalunya, inclosa dins un estat conformat a partir de l’ètnia castellana i amb l’exercici fins a l’actualitat del seu domini, segons Esteva Fabregat, trobem, històricament, la següent situació:

(…) la interferencia formal del Estado español en el proceso de desarrollo social de la cultura catalana a través de la acción de instituciones públicas y de sus sistemas de control político, legal, judicial, económico, educacional, información y comunicación de masas y otros signos como los referidos al orden público, constituye factores formalizados de apoyo a la existencia del bilinguismo en Cataluña, cuando no del monoculturalismo entendido como un modo de ser culturalmente homogéneo.

Els punts culminants d’aquesta pressió estatal serien, al segle XX, les dictadures de Primo de Rivera i del general Franco, de la mateixa manera que, malgrat la democràcia parlamentària actual, segueix existint una pressió constant estatal, exemplificada amb la defensa a ultrança de la presència predominant del castellà -i l’imaginari amb què Castella ha dotat Espanya- a Catalunya que fa l’estat amb els suport dels seus mitjans polítics i de comunicació. La seva potència complica greument l’intent dels nacionals catalans políticament organitzats per assolir el predomini de la seva cultura en el territori on històricament s’ha desenvolupat i consolidat. Esta tendencia monoculturalista del estado -doncs- contrasta con otra semejante, pero de contenidos diferentes, por parte de los catalanes [3].

Aquesta aposta catalana partí del moviment romàntic paral·lel a altres nacions europees –a Catalunya conegut com “Renaixença”- i adquirí voluntat de participació en les intititucions estatals com a pas per la creació d’institucions pròpies, o una més o menys recuperació de les històricament recordades per la simbologia creada en el procés nacionalitzador. Aquí cal emmarcar el moviment polític nacionalista, des de les manifestacions del modernisme al noucentisme, fins a la consecució de poders autònoms (Mancomunitat i Generalitat) amb la intenció de desfer la castellanització produïda sobre la societat catalana segons el model de l’estat-nacional espanyol de matriu castellana i refer-la segons els elements definits pel moviment com a propis a partir de les característiques materials existents al país prèviament a l’actuació substitutiva de l’ètnia castellana sobre la catalana. En aquesta cas, tenint bases prou sòlides en la història, la llengua i la producció cultural com per ser projectades i redefinides pel moviment nacionalista, tal i com, per exemple, havien aconseguit txecs, hongaresos, polonesos, entre d’altres, en desfer-se d’imperis en declivi.

Però dels bombardejos sobre Barcelona, els decrets d’estats de guerra i d’excepció del govern espanyol i el colpisme militar dels segles XVIII a XX, s’ha passat al control econòmic, mediàtic i cultural castellano-espanyol a l’entrar al XXI. Només la decisió dels catalans de constituir un estat propi podria contrarestar-lo eficaçment. En qualsevol cas, sabem que totes les ètnies esdevingudes nacions que sobreviuen en el darrer segle, les darreres dècades o els darrers anys han optat per aquesta estructuració política fracassats els intents descentralitzadors dins l’estat controlat per la nació homogeneïtzadora.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984.

ARTICLES ANTERIORS:

Relació entre ètnia, nació i estat (1)
Relació entre ètnia, nació i estat (2)

[1] Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984, p. 27.

[2] Ibid. p. 134.

[3] Ibid. p. 101.

Ramon Freixes. La relació entre ètnia, nació i estat (i 3)

Política de cookies