104: El català, primera llengua europea a la qual va ser traduït l'Alcorà

Tret del persa, per raons òbvies, el català va ser la primera llengua viva a la qual es va traduir l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans.

 

La primera traducció de l’Alcorà és atribuïda a Salman el Persa, company del profeta, que va traslladar a la seva llengua la Fatiha, primera sura de l’Alcorà, durant el segle VII d.C. La traducció completa al persa, d’autor desconegut, és datada al voltant de l’any 1000. Fora del context musulmà, l’Alcorà va ser traduït, per primera vegada, al llatí per Robert de Ketton, l’any 1142, seguint les indicacions de Pere el Venerable, abat de Cluny, que considerava que calia traduir els textos islàmics per tal de poder refutar-ne, consistentment, la doctrina. Posteriorment, l’any 1184, Marcos de Toledo va fer-ne una de millorada. Pel que fa a les llengües vulgars, l’any 1455, Isa de Yebir (Joan de Segòvia) va fer una edició trilingüe àrab-castellà-llatí, també desapareguda. No serà fins al segle XVI que l’Alcorà es començarà a traduir a llengües vives europees. Tenim notícies d’una Traducción del Korán arábigo en lengua aragonesa de Joan Andreu de Xàtiva, de l’any 1504. La primera traducció a l’italià és de 1547, publicada a Venècia. A partir del segle XVII, les traduccions comencen a sovintejar: a l’alemany, el 1616; al francès, el 1647; a l’anglès, el 1649; a l’holandès, el 1658, etc. D’aquestes dades, es desprén, per tant, que la traducció catalana va ser la primera de la qual tenim notícia documentada.

 

Efectivament, gràcies a tres documents d’època de Pere III el Cerimoniós, conservats a l’Arxiu Reial de Barcelona (mal anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó) i publicats per Antoni Rubió i Lluch a Documents per la Història de Catalunya mig-eval (Barcelona IEC, 1908 –facsímil: 2000), sabem que Francesc Ponç Saclota va traduir l’Alcorà al català, l’any 1382, i que, l’any 1384, n’existia una altra, a Perpinyà, de la qual desconeixem el nom de l’autor. Malauradament, totes dues traduccions van desaparèixer i l’únic rastre que n’ha quedat són els esments en documents contemporanis i que fan referència, en el cas de la traducció de 1382, a l’encàrrec per part del rei de la traducció del text i el pagament de la feina feta al franciscà mallorquí Francesc Ponç. En el cas de la de Perpinyà, se n’esmenta l’existència en una ordre de desterrament contra tres frares predicadors que havien excomunicat els enviats reials que s’havien apoderat dels llibres del difunt fra Jaume Domènech.

 

Aquestes traduccions són un reflex més del nivell cultural que va assolir la cort catalana durant els regnats de Pere III i Joan I. Aquest reis, interessats per la literatura, l’art, l’aquitectura, la cartografia i les ciències, van convertir la cort catalana en una referència per a la resta de corts europees del seu temps. El regnat de Pere III constitueix un veritable renaixement cultural. El Cerimoniós, poeta ell mateix, protector de les arts (fa un elogi de l’Acròpolis d’Atenes que precedeix i supera els hel·lenistes del Renaixement i n’ordena la protecció), impulsor de l’arquitectura i de les obres públiques (el Tinell, l’ampliació de les drassanes, la llotja de mercaders de Barcelona, etc.) mostra un gran interès per tot allò relacionat amb l’astronomia i les ciències nàutiques. La cort de Joan I va arribar a ser la més fastuosa d’Europa. Envoltat de joglars catalans i estrangers, bibliòfil i gran lector, es neguitejava per l’obtenció de llibres, donava impuls a les traduccions, formant una veritable escola de traductors. Humanista fervent, interessat pels coneixements geogràfics, protector dels cartògrafs mallorquins, en seguia l’obra i procurava tenir notícies de terres llunyanes de primera mà, dels viatgers que hi havien estat.

 

 

 

Armand Sanmamed