En Serrallonga i la suposada decadència catalana dels segles XVI i XVII

Acabo de llegir la novel·la Serrallonga d’en Rafael Vallbona i publicada per Edicions 62, que ha servit de base argumental a la minisèrie del mateix nom que va emetre TV3 ara fa uns mesos.

L’escrit té una altíssima qualitat, descriu molt bé els ambients, tan físics com humans, que l’autor vol transmetre i sap mantenir un permanent grau de tensió que atreu, molt intensament i constant, l’atenció del lector. Es tracta, realment, d’una molt bona obra literària.

Llastimosament, però, el sr. Vallbona ha estat objecte d’un gravíssim engany, engany que pateix la majoria de la societat catalana i que TV3 ha ajudat a difondre i a consolidar: la suposada decadència, si més no econòmica, dels segles XVI i XVII.

El sr. Vallbona reflecteix en la seva novel·la una Catalunya en situació de misèria i endarreriment econòmic, amb greus problemes de subsistència per a bona part de la població, que és la tesi de la historiografia oficial espanyola, la qual és totalment falsa i inexacta. La decadència econòmica de Catalunya és un mite, una faula mantinguda només per raons polítiques i que és molt lluny de la realitat.

Durant els segles XVI i XVII, amb la sola interrupció de la Guerra de Separació de 1640-1652, popularment coneguda com la dels Segadors, Catalunya va viure una expansió econòmica, un boom econòmic que diríem avui, sense precedents. Així ho reflecteix i ho demostra el catedràtic de la Universitat de Barcelona Albert García Espuche en la seva obra Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640.

Només cal fixar-se en les construccions que encara queden a moltes poblacions catalanes, tan civils com eclesiàstiques, fetes en aquest període. Masies, muralles, torres de defensa, edificis parroquials nous, palaus, etc. El Palau de la Generalitat que veiem ara, per exemple, és d’aquest període.

Sóc de Granollers. Durant el període d’aquesta suposada decadència es va fer l’edifici parroquial nou, un altar nou fet pels Vergós, es van fer 7 capelles, una per cada porta de la vila, muralla nova, la porxada (que va costar 1.700 lliures barcelonines més la compra dels terrenys i redempció de censos), el convent de Sant Francesc, múltiples façanes privades, una indústria adobera, entre d’altres. Els edificis parroquials de la comarca són gairebé tots fets en aquest període ‘decadent’ (Palou, La Garriga, Lliçà d’Amunt (incloent-hi un altar gòtic també fet pels Vergós), Palautordera, Cardedeu, etc., a més de nombroses masies i altres construccions privades.

Convido el lector que pensi en el seu lloc de residència, de naixement, o els llocs que conegui bé del nostre país, poblacions i comarques, i faci un recompte de les construccions que són d’aquesta època. S’arriba ràpidament a la conclusió que, de decadència, res de res. Es va construir més a Catalunya en l’època d’aquesta ‘decadència’ que no s’hi havia construït des dels temps dels romans.

El professor García Espuche descriu documentalment l’auge de les diferents indústries i el comerç, bàsicament a Barcelona, però que va arrossegar tot el país, especialment les zones urbanes, encara que també se’n van beneficiar força les zones rurals. Les ciutats van més que doblar la seva població en poques dècades com a conseqüència de la necessitat de mà d’obra provocada per aquest auge econòmic.

Tot aquest auge econòmic es veu reflectit en la nombrosíssima immigració que va arribar a Catalunya en aquest període, com documenten Jordi Nadal i Emili Giralt en el seu llibre Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII. En efecte, durant aquests segles consta l’arribada d’una nodrida immigració, gairebé tota francesa, occitana en la seva gran majoria, però també de Castella, Aragó, etc. En els casaments documentats a Catalunya durant aquells segles, en un 10% dels casos el nuvi era francès. Es calcula que, de mitjana, un 20% de la població catalana era nascuda al regne de França. La majoria d’aquesta immigració era simple mà d’obra, però també va venir molta gent d’ofici: paletes, pastors, fusters, teixidors, adobers, ferrers, etc.

Un exemple espectacular el trobem en el registre d’entrada a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, on hi constava la nacionalitat dels malalts. Durant aquelles dècades els barcelonins, i moltes vegades els catalans, eren minoria! El cas més remarcable és el de l’any 1548, quan els barcelonins eren el 9 % i els catalans (barcelonins inclosos) eren 29%, mentre que els francesos arribaven al 48 %.

No cal fer un gran esforç per imaginar la vitalitat econòmica que això va significar per a la Barcelona del moment, darrera la qual tot Catalunya vibrava i prosperava.

La historiografia oficial espanyola explica aquesta vinguda massiva d’immigrants pel fet que la decadència havia portar misèria i, per tant, una forta baixada de població i un buit demogràfic important. Això havia atret nous pobladors arribats per ‘omplir’ el país. Aquest és un argument del tot inconsistent, ja que contrasta amb l’extraordinària activitat industrial i comercial que va viure Catalunya en aquests dos segles. Quan algú ha d’emigrar del seu país va allí on té la certesa de trobar feina. No es fa el sacrifici de deixar el teu país, el teu poble, el teu entorn familiar i social per emigrar a un lloc on també hi ha misèria. Avui en dia els africans no emigren a l’Amèrica del Sud, on no podrien millorar la seva situació; emigren a Europa o a l’Amèrica del Nord, on tenen possibilitats de prosperar.

On sí que hi havia misèria era a Castella, amb periòdiques epidèmies de fam i on l’arxifamosa fira de Medina del Campo va fer fallida. Allí no van rebre immigració d’enlloc. Han aparegut dades d’immigrants occitans a Castella i Andalusia, dades que s’han demostrat falses, falsificacions fetes pels ideòlegs de l’Estat Espanyol, conscients de la importància d’aquest fet.

A més, la gran majoria d’immigrants es van establir a comarques del litoral i el prelitoral, justament les més poblades del país. D’altra banda, és erroni considerar a Catalunya un país buit, opinió que es basa en donar 4 persones per foc, xifra molt baixa i molt allunyada de la realitat.

Tota aquesta gran activitat econòmica va venir motivada pel comerç americà com a gran revulsiu, així com per les riqueses dutes des d’Amèrica pels conqueridors catalans que van enriquir una part de la població sobretot, indirectament, pel fort consum de productes de diari i de luxe que van generar.

Els germans Sala novel·lats pel sr. Rafael Vallbona no s’haurien dedicat a robar per necessitat. Les persones que es trobaven amb dificultats econòmiques a la Catalunya de principis del segle XVII, simplement haurien emigrat a qualsevol de les ciutats que capitalitzaven l’expansió econòmica del moment, ja fos Barcelona, Mataró, Vic, Igualada, Manresa, Granollers, etc. En aquestes ciutats en què la demanda de mà d’obra era molt gran i constant, no haurien tingut problema per trobar feina i poder dur una vida decent.

I si el 10 % dels nuvis eren francesos, on eren els catalans?, perquè les catalanes de l’època havien de recórrer a homes forasters per casar-s’hi ? La resposta és que eren a Amèrica, intentant fer fortuna o simplement guanyar-se la vida. Emigrar a Amèrica hauria estat una altra alternativa pels germans Sala.

A la Catalunya d’aquells segles no hi havia la misèria descrita en aquesta novel·la. Aquesta misèria generalitzada només encaixa en una falsa decadència sostinguda per alguns historiadors, cada cop menys, políticament interessats en defensar les tesis historiogràfiques de la ideologia nacionalista espanyola castellanocèntrica.

Tot i això, cal dir que part de la culpa d’aquesta visió la tenim els mateixos catalans. El mite de la decadència va néixer a la Renaixença. Els intel·lectuals d’aquells moviment van inventar una Catalunya decadent per magnificar la seva obra de recuperació cultural i espiritual. La historiografia oficial espanyola va aprofitar aquest material per recrear una Catalunya empobrida i miserable en els segles XVI i XVII que contrastava amb una Castella puixant i pròspera, tot el contrari de la realitat.

I com va dir en Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi: “Una mentida, repetida cent vegades, acaba convertida en veritat”, falsa veritat que ha tret el mèrit divulgatiu de l’obra del sr. Vallbona i de TV3.

La decadència d’aquella època era política, no econòmica. Les forces vives de Catalunya, nobles i burgesos, rebien constants imposicions i atacs contra el sistema de llibertats del nostre país. El virrei, l’exèrcit reial, la Inquisició i els renegats (aquest, organitzats en grups paramilitars de gent armada, els coneguts com a cadells) van protagonitzar, durant aquells anys, un dur i constant atac contra les institucions i les lleis de Catalunya.

Els enfrontaments entre el virrei i la Generalitat, representant de l’ordre legal català, eren constants, molt forts i molt virulents. Passava sovint que diputats de la Generalitat acabessin a la presó per la seva resistència a obeir ordres reials i a cedir davant la Inquisició castellana. En un cas extrem van ser engarjolats la meitat dels diputats!

En aquest ambient, els nobles fidels a la terra, fidels al país, els nyerros, van organitzar la seva pròpia milícia, que ells mateixos dirigien, per defensar-se dels abusos reials i castigar els renegats. Aquesta milícia va arribar a ser un autèntic exèrcit. En van formar part: Serrallonga, Rocaguinarda, els germans Margarit, etc. Tots ells són tractats per la historiografia oficial espanyola com a simples bandolers, lladres de pas, com pagesos afamats empesos per la misèria que robaven per poder menjar i, de passada, per venjar-se dels nobles i dels seus sicaris. Qui pot creure que una colla de morts de gana sense formació militar és capaç de derrotar, repetidament, un exèrcit professional i experimentat com era l’exèrcit espanyol d’aquella època?

Naturalment, al nostre país, com a tota Europa, hi havia delinqüència comuna, lladres i assaltants, que robaven i segrestaven gent, assaltaven masies i traginers. Però els homes esmentats no eren res de tot això: eren els dirigents de l’exèrcit dels nyerros, dels nobles que defensaven el país i la seves lleis seculars contra els abusos absolutistes del rei, que lluitaven contra els sequaços del monarca: el virrei, la Inquisició, l’exèrcit castellà i els col·laboracionistes.

És molt difícil conèixer quina era l’autèntica identitat d’aquests dirigents nyerros, tenint en compte la exhaustiva destrucció documental efectuada. L’absència documental sobre aquests homes és gairebé absoluta. En el cas d’en Serrallonga l’únic document que ens ha arribat és la seva suposada confessió, obtinguda sota tortura abans de la seva execució. Els historiadors no han tingut cap problema en empassar-se-la ja que encaixa perfectament en la tesi de la Catalunya decadent d’aquells segles.

Possiblement, mai no arribaren a conéixer les seves autèntiques personalitats. De moment, només podem especular. Els Sala o Sal·la eren una antiquíssima família catalana, emparentada amb els primers comtes de Barcelona dels segles IX i X, que havia donat al país militars i bisbes. Potser en Joan Sala i Ferrer era d’aquesta nissaga. Els Margarit eren una altra família de l’alta noblesa catalana, emparentats amb els Colom de Barcelona. Encara es pot veure el seu castell, prop de La Bisbal, convertit ara en un hotel. Però de tot això no hi ha proves concloents, són, repeteixo, meres especulacions.

Carles Camp

Bibliografia imprescindible:

Albert García Espuche. Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640. Alianza Editorial. Madrid, 2000.

Jordi Nadal i Emili Giralt. Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Eumo Editorial. Vic, 2000.

Carles Millàs i Castellví. Els altres catalans dels segles XVI i XVII.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

Valentí Gual Vilà. “Gavatxos”, gascons, francesos. La immigració occitana a la Catalunya moderna ( El cas de la Conca de Barberà). Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 2005.

Joan Peytaví Deixona. Catalans i occitans a la Catalunya moderna (Comtats de Rosselló i Cerdanya, s. XVI – XVII).Òmnium Cultural, Antiga Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 2005

Vol. I, p. 319-413, Vol. II, p. 157-430

Jordi Bilbeny. Els occitans a Sant Martí d’Arenys a la primera meitat del segle XVI (1514 – 155). Ajuntament d’Arenys de Munt, 2000