107: La conquesta de Nàpols

La historiografia oficial espanyola ha intentat atribuir a Castella la conquesta de Nàpols i altres conquestes fetes pel Mediterrani pels catalans durant els segles XV i XVI. El fet no ve d’ara. Ja el 1557 el cronista tortosí Cristòfol Despuig en el seu llibre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (p. 92 de l’edició de Joan Tres publicada per Curial) denunciava els intents dels castellans d’apoderar-se de l’autoria i del mèrit de la conquesta de Nàpols amb aquesta explícita protesta:

“I també casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya (Despuig considera Espanya un concepte geogràfic que inclou els regnes de Portugal, Navarra, Castella, Aragó i Granada). Pero Mexia, en la sua Corónica Imperial, en lo segon capítol de la vida de l’emperador Maximiliano, fa pitjor, que posa lo regen de Nàpols sots lo domini i Corona de Castella , essent com és tan clarament la Corona d’Aragó, que los minyons no ho ignoren”.

De la mateixa manera, la Gran Enciclopèdia Catalana descriu la campanya de conquesta de Nàpols de 1503-4 com a obra de Ferran II, en benefici de la Monarquia Catalana(1). L’Enciclopèdia ens informa de les victòries de Cerignola, el 28 d’abril de 1503 (2), i de Garigliano, el 28 de desembre del mateix any (3), obtingudes per Ferran II contra els francesos.

La primera, assolida per un exèrcit mercenari format per catalans, castellans, gallecs i alemanys, amb el condottiero (capità de mercenaris) Prospero Colonna. I que, segons ens ha arribat, els oficials eren tots castellans, comandats pel famós Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capità. Entre ells, Pedro Navarro, Diego de Paredes, Diego de Mendoza i només hi consta un català: Pere de Pau. Va ser el primer cop que la infanteria, armada amb arcabussos, va aconseguir derrotar la cavalleria en camp obert. En termes militars, va representar la mort de la cavalleria medieval i el naixement de la infanteria armada amb armes de foc, predominant a les guerres europees fins el 1914.

La segona, la batalla de Gariglano, en canvi, l’Enciclopèdia ens diu, clarament, que la victòria va ser obtinguda per l’exèrcit catalanoaragonès, encara que va comptar amb mercenaris italians i alemanys. Aquesta victòria va suposar la derrota definitiva de l’exèrcit francès. L’1 de gener de 1504, els francesos capitulaven a favor de Ferran II i es feia efectiva la (re)conquesta del regne de Nàpols, tot i que, com hem dit, la historiografia espanyola tendeix a descatalanitzar el fet atribuint la victòria i la conquesta “als espanyols” o “als Reis Catòlics”.

Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capità, andalús segons la historiografia oficial, que havia participat també en la conquesta de Granada, va ser nomenat virrei de Nàpols. El de virrei, era un càrrec català, inexistent a Castella. Era el representant directe del rei, un autèntic alter ego del rei, i només el podien ostentar nobles catalans o aragonesos de sang reial o molt vinculats a la família reial. Així doncs, aquest nomenament es contradiria amb els orígens familiars oficials de Gonzalo. Va ser destituït el 1507 i substituït per un català, Ramon Folch de Cardona que al seu torn, va ser substituït per Joan d’Aragó, nebot de Ferran II. Veiem així el contrast entre aquest dos virreis i el nivell social i familiar de Fernández de Córdoba, procedent d’una família castellana sense cap vinculació amb la família reial catalana. La versió oficial diu que va ser destituït perquè Ferran II volia treure tots els castellans dels càrrecs de la Monarquia Catalana, cosa certa, però en el cas que ens ocupa, va ser un enfrontament polític entre ell i el monarca.

En mig de la batalla de Cerignola va haver-hi un moment de gran confusió quan va explotar accidentalment la pólvora que l’exèrcit català tenia. I per animar la tropa el Gran Capità va cridar : “ ¡ Ánimo !, ¡ éstas son las luminarias de la victoria ! ¡ En campo fortificado no necesitamos cañones  ! ” (4). “ Luminaria ” en el sentit pirotècnic de “castell de focs” és un terme català que no existeix en castellà. A Catalunya se’n feien sovint quan es volia celebrar qualsevol cosa.

En l’escut d’armes (al final de l’article) del Gran Capità veiem en el primer quarter tres barres vermelles sobre fons daurat. Cal recordar que, en aquell temps, el nombre i l’orientació de les barres de la nostra bandera no estaven fixats.

D’altra banda li passa una cosa curiosa, similar a una que li passa a en Ferran Cortès, el marit de la seva filla Elvira, hereva dels seus béns es deia com ell: Fernández de Córdoba(5). Ja és casualitat que el seu únic gendre dugués el mateix cognom. Fa tuf de ser la via per la qual els censors varen ‘corregir’ el nom del nostre home.

Qui devia ser realment aquest home oficialment anomenat Gonzalo Fernández de Córdoba i Herrera?

            Carles Camp

(1) Roger Alier i Aixalà, Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994, setena reimpressió actualitzada, vol. 11, p. 46-47.

(2) Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994, setena reimpressió actualitzada, vol. 7, p. 184-185.

(3) Roger Alier i Aixalà, Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994, setena reimpressió actualitzada, vol. 11, p. 477.

(4) http://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Ceri%C3%B1ola

(5) Diego Gutiérrez Coronel, Historia genealógica de la casa de Mendoza. Instituto Jerónimo Zurita del Consejo Superior de Investigaciones Científicas y Ayuntamiento de la Ciudad de Cuenca, 1946, p. 213-4.