108: La bandera catalana no és la bandera aragonesa

F.C., seguidora de la nostra web ens ha fet arribar la consulta següent, arran del Sabies que 106 “La bandera espanyola prové de la catalana”:

 " Tinc una amiga, que és aragonesa, està indignada perquè, diu: "la bandera és aragonesa, de la corona de Aragón y por lo tanto no es catalana, ni valenciana, ni mallorquina, ni de la Provenza, Rosellón, etc., es aragonesa". Com explicar que potser està equivocada, o no. Teniu arguments que aquesta bandera és la catalana? Espero la vostra contesta i així poder rebatre-li, en cas que no tingui la raó. Atentament, F. C.”

Tot i que li vam enviar una breu nota de resposta, creiem que l’interès per aquesta qüestió pot ser compartit per molts dels nostres seguidors i, per aquest motiu, ens ha semblat una bona idea publicar, ampliada, la resposta esmentada.

Les banderes, com a símbol d’identificació dinàstica o nacional, tenen una aparició relativament tardana a Europa. Durant les croades (s.XII), els cristians occidentals es van familiaritzar amb l’ús habitual de les banderes que es feia al món islàmic. Sembla que, conscients de la importància que les banderes podien tenir com a referent simbòlic, van adoptar-les de seguida. A l’hora de fer-ne l’adaptació corresponent, es van inspirar, generalment, en la creu o bé en els escuts dels seus senyors i reis. Aquest últim, seria l’origen de la bandera catalana, que prové del senyal heràldic dels comtes de Barcelona. Durant la Renaixença, aquest senyal reial va ser adoptat com a bandera nacional de Catalunya.

El senyal dels quatre pals és un dels més antics d'Europa. Els testimonis més antics els trobem en segells de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, dels anys 1150 i 1157. A partir del matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei d’Aragó, els descendents dels comtes de Barcelona van esdevenir reis d’Aragó. Tot i adoptar el títol de reis d’Aragó, no van adoptar les armes tradicionals aragoneses sinó que van continuar ostentant el seu senyal heràldic familiar, el dels comtes de Barcelona. Així ho recull la Crònica de Pere III al foli 35v “(Alfons el Cast) mudá armes e senyals daragó e pres bastons". Jaume Domènec, historiador i teòleg, autor de la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, l’any 1380, també se’n fa ressó quan afirma que Ramon Berenguer IV, després del casament amb Peronella, “no va canviar les armes comtals que ara són les armes reials” (nec arma comitatus mutare unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis barchinone erant).

Aragó tenia altres escuts, que reproduïm al final de l’article: Alcoraz (el més antic documentat –c. 1280-, considerat com a símbol de la dignitat reial, en qualitat de sobirà del regne d’Aragó) , Aïnsa (considerat l’escut de l’antic Aragó, amb la creu d’Arista o d’Eneko Aritza, primer rei de Pamplona i comte de Sobrarb) i Sobrarb (que representa l’antic regne de Sobrarb). Tots tres, juntament amb el senyal dels comtes de Barcelona, apareixen en l’escut modern d’Aragó.

De l’existència d’aquests escuts aragonesos diferents de l’escut de les quatre barres i de l’ús diferenciat que se’n feia en queda constància a les fonts documentals i cròniques antigues. Repassem-ne alguns exemples:

Jaume Safont explica al seu Dietari o llibre de jornades que durant les exèquies de Pere el Conestable

“E los quatre d’aquests vuit cavallers portaven quatre banderes (a)rrossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d’or i vermell, e una de Sicília e l’altra blava d’Aragó ab la dita crehueta blanca”.

A la crònica de les exèquies del rei Joan II, l’any 1479, conservada a l’arxiu de Santa Maria del Mar, publicada per Josep M. D’Alòs i de Dou al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l’any 1924 (volum 10-11), trobem aquesta descripció:

“Dijous XXI. Foren corregudes les armes del senyor Rey D. Johan e foren 8 cavallers ells i els cavalls cuberts de forras los jinets aportaren banderes les dues ab les armes barrades de Catalunya e les altres mesclades de Navarra, Sicília e Aragó (...)”

Com diu Armand de Fluvià en el seu llibre Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona “no es tracta de negar el dret d’Aragó a portar el senyal dels quatre pals al seu escut o la seva bandera, ja que va constituir el primer territori que va procurar als comtes barcelonins un títol reial. Ara bé, pretendre, a més a més, com fan, que no és català, i que és aragonès, sembla excessiu”. Com en moltes altres qüestions de la nostra història, la controvèrsia sobre la catalanitat o aragonesitat de l’escut i de la bandera dels quatre pals, respon, ras i curt, a una intencionalitat política: la de negar la personalitat històrica i política de Catalunya. Prova fefaent d’aquest fet és, novament en paraules de Fluvià que “tret de Pellicer –que ja hem vist per quins motius ho fa-, cap historiador aragonès fins al segle XX, ha sostingut l’origen aragonès dels Quatre pals; ban al contrari, han afirmat tots la seva catalanitat (...).”

Armand Sanmamed

4 d'octubre de 2009 

Bibliografia imprescindible:

 - Armand de Fluvià Els Quatre Pals. L’escut dels comtes de Barcelona. Barcelona, 1996

- Caius Parellada i Cardellach “Corona d’Aragó” Denominació impròpia de l’estat català medieval. Barcelona 2002

- Armand de Fluvià “La Corona de l’escut de Catalunya”. Sabies que 41 i 42 www.histocat.cat