Manuel Pérez Nespereira. Conferència 30 setembre 2009 (1a part)

Catalunya és un país mil·lenari que va perdre les seves institucions i la seva llibertat per a decidir el seu futur l’any 1714, i des d’aleshores sempre hi ha hagut un símbol o altre que ens ho recordés. El primer d’aquests símbols va ser la Ciutadella.

Al començament del segle XVIII es va desenvolupar en territori peninsular una guerra per la Successió al tron de la Monarquia Hispànica entre Carles d’Àustria, Carles III pels catalans, i Felip d’Anjou, el futur Felip V. Era alguna cosa més que una disputa per la successió, era l’establiment d’un model o altra d’Estat, el centralitzat i absolutista francès, o la monarquia semi federal dels Àustries, i malgrat uns primers moments de dubtes i vacil·lacions, a partir de 1705 els catalans van recolzar majoritàriament a Carles III.

Recolzaven a Felip d’Anjou els territoris castellans i França, mentre Carles tenia al seu darrere, a més dels regnes de la corona aragonesa, una aliança entre Àustria i Anglaterra i Holanda principalment. Aquests darrers països no veien amb bons ulls una possible nova potència sorgida de la Unió dels territoris hispànics amb la França poderosa del moment.

Tot i que s’assenyali la batalla d’Almansa de 1707, com el punt d’inflexió de la contesa, el cert és que va ser un fet inesperat, la mort de Josep I, emperador d’Àustria, i germà de Carles III, el que va alterar tot el desenvolupament del conflicte. Carles III va accedir al tron Imperial, i davant la perspectiva de la reconstrucció de l’Imperi de Carles V, les potència aliades van pactar la pau amb França i Felip V. Felip V i França es van comprometre a renunciar a qualsevol dret que pogués donar lloc a la Unió d’ambdues corones, i alhora i es van repartir els territoris europeus de la Monarquia Hispànica, a més de certes concessions a l’Imperi ultramarí. Abandonats pels seus aliats, la sort dels catalans va quedar segellada. Però la ciutat de Barcelona, tot i la manca de recolzaments va aguantar tretze mesos heroics de setge.

En entrar a la ciutat les tropes franco-espanyoles, l’11 de setembre de 1714, la construcció de la Ciutadella va ser fins i tot el mal menor en aquell moment. Molts eren els que, des de la Cort de Felip V, fins i tot demanaven càstigs major, en bona mesura considerant que el càstig a la ciutat era un càstig per extensió a tot el Principat. L’actuació de les autoritats un cop conquerida Barcelona no ens ha d’estranyar, doncs; si més no des de 1713 hi havia uns projectes de represàlia extrema contra els catalans, i molt especialment contra Barcelona, de la qual es va arribar a plantejar la destrucció dels seus principals edificis, l’obstrucció del port i l’enderroc de les seves muralles. Calia deixar Barcelona indefensa, doncs, segons afirmaven:

“las rayzes es menester sacarlas de lo más yntimo de la tierra, estas rayzes de donde han nazido siempre es de Barcelona, pues tierra que produze tan malas consequencias (es necesario) hazerla zeniza.”

Per construir la fortalesa, com en d’altres circumstàncies, no es varen respectar acords ni condicions de capitulacions amb arguments peregrins, i només la pressió del clergat va evitar l’enderrocament de la Catedral del Mar, per a la construcció de la fortalesa. Així, tot i que vides i hisendes havien de ser respectades, entre 900 i 1200 cases, segons els autors, van ser enderrocades, sent els mateixos propietaris els encarregats de la demolició de les seves llars i obradors.

Menteixen aquells que indiquen una finalitat defensiva a la Ciutadella; era des del començament una ofensa permanent damunt la ciutat de Barcelona, i l’esplanada només tenia sentit coma espai lliure per a poder bombardejar Barcelona sense obstacles. El mateix monarca va deixcar-lo ben palès: “ S.M. manda que inmediatamente que M. De Verboom llegue a Barcelona se fortifiquen contra la ciudad todas las puertas de ella, y los baluartes que pareciese, poniéndose en ellos artillería que domine la ciudad y tenga en sujección al pueblo, y que se ejecute desde luego la obra para asegurar las Atarazanas.”Tot això, al bell mig d’un ambient de repressió permanent sobre els ciutadans, de vegades oberta, i ens queda el cap d’en Moragues com a testimoni, de vegades emmascarada, però sempre present.

Per tal de fer una aproximació al que sentien els barcelonins i catalans de l’època, vull recollir les descripció que feren Ferran Soldevila i Ernest Lluc d’un seguit de “pintades” als murs de Barcelona arran de l’enderrocament el 1715 de la torre de la Plaça de l’Àngel, que havia estat part d’una presó. La primera nota deia: “La ruïna de la presó és presagi de llibertat”. Un segon ciutadà sembla que no va compartir gaire les esperances del primer i, a dessota, escrigué: “La mansió de la presó, perquè s’ensorra? Tot Catalunya és habitacle de presidi.” I finalment, un tercer, amb una visió que ara diríem més global rematà: “Fins que reneixi la llibertat, tot Espanya també ho és.”

Però a la resta del territori, la situació no era gaire millor. Perduda la guerra, es va desfermar sobre el Principat una potent maquinaria fiscal que espremé els recursos del país . Fèlix Cucurull va recollir les paraules d’un català de l’època Francesc Gelat, molt més punyents que qualsevulla afirmació meva.

“Los estragos de la Província, los veig tan considerables com mai. Les cases plenes de soldats. Lo rigor de les armes és tal que lo primer home que troben amb una arma, loego ne fan justícia. En quant a les contribucions, són tan grans que nostra casa, en 10 mesos, havem pagat 100 lliures. Hi ha cases de pagès per ací que en un any han pagat més de 300 lliures.

«Se diu que la Província paga cada dia 15.000 dobles. Jo no sé d'on ixen tants diners, sinó que ells usen de que en no pagar loego que ells volen, fan anar soldats per les cases a menjar i beure a son gust i, d'eixa manera, la pobra gent fan allò que no poden fer. Nosaltres, en lo Veïnat de Santa Susanna, molt temps ha que cada quinze dies havem de menester 44 rals de vuit.

«Ademés d'això, diuen que en Barcelona volen fer una gran fortalesa; que ara, per lo present, tallen tants arbres per estes partides que és llàstima que haja pagès que en sa heretat li han tallat més de 100 arbres, los millors que los agraden. Esto passa fins avui als 3 d'agost de 1715. Sia feta la voluntat de Déu.»