Manuel Pérez Nespereira. Consciència i voluntat nacionals. De Prat de la Riba a Rovira i Virgili (1)

El 1922 Rovira i Virgili comença la publicació de la seva monumental ”Història Nacional de Catalunya”.

En aquesta obra hi ha un seguit d’elements conformadors de la nacionalitat, que li donen coherència i la diferencien d’altres col·lectius humans. Prat de la Riba havia fet un procés semblant des de la seva aparició pública significativa, el discurs de 1890 com a nou president del Centre Escolar Catalanista, sota el suggeridor títol de "La nació com a subjecte del Dret natural". Per aquest part de l’estudi he decidit seleccionar unes conferències posteriors, que seran integrades dins La nacionalitat Catalana,(capítols V-VI i VII), en concret les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès sobre el fet de la Nacionalitat Catalana el 1897; tant l’un com l’altre retornaran sobre les definicions d’aquests trets diferencials.

Tot i que en certa part de la seva obra semblaria que Rovira dóna a la Edat Mitjana la categoria de punt de naixement d ela nació catalana, el cert és que no s’està de bussejar en els trets antropològics a la recerca del jo profund de la gent catalana.

Així, podem llegir com "formen la raça els conjunt de caràcters innats que es transmeten per herència(…)"

Els caràcters innats bàsics es remuntarien a les edats geològiques, modificats per combinacions amb races diferents i el medi físic on es desenvoluparia la seva vida. Ara bé, aquests segons factors serien menys importants que el medi geològic que emmotllà les races primeres.

"La raça és el factor irreductible que explica, en últim terme, les qualitats dels homes i la història dels pobles."

En aquest 1922, el pensament rovirià no pot deixar de manifestar certes contradiccions conceptuals, que deixen, això no obstant, albirar la seva originalitat, de manera que, rere l’afirmació de que "les teories que gairebé neguen el fet de les diferències racials ens semblen completament pseudo-científiques, ” afegeix, en una caracterització més molt més progressista que “llur principal error prové de donar al mot "raça" un sentit antropològic massa absolut, i d'oblidar l'existència d'altres factors diversos en la formació del caràcter i de les facultats dels homes i dels pobles." Tal i com ha escrit Enric Pujol, finalment Rovira i Virgili "rebutja la noció de "raça antropològica" per definir una "raça històrica" que correspondria a un fons ètnic que rep, històricament, noves i successives aportacions." (Pujol, 2003, 152).

Aquest concepte de raça original de la nacionalitat catalana està mes ben definida, que no vol dir millor definida, en Prat de la Riba.

Prat data el naixement de la nacionalitat al període de l’etnos ibèrica, en un espai geogràfic que correspondria als països catalans actuals.

El 12 de febrer de 1897, dins la susdita conferència a l’Ateneu Barcelonès, afirma que l’origen de la nacionalitat catalana cal situar-lo a “la etnos ibérica, la nacionalitat ibera que anava des de Múrcia al Roina.” Aquesta és segons Prat la primera baula de la cadena que ha anat forjant al llarg dels segles l'ànima catalana. La història ha demostrat la consistència d’aquesta formació originària, doncs “la transformació de la civilització llatina en civilització catalana és un fet que demostra l’existència de l'esperit nacional català, que ha creat una llengua, ja palpitant dins el llatí comú, una unitat de cultura, una unitat d'ideal artístic, una unitat de vida econòmica i uns grans principis informadors de la vida jurídica civil catalana.”

Ja he dit en encetar aquestes reflexions que no era el meu objectiu, ni molt menys, entrar en la caracterització del concepte de nació. Ara bé, considero necessari per una visió més global, aportar simplement un seguit d’”idees marc” sobre aquest fet i situar-lo, en el procés de recuperació catalans, dins les coordenades més exactes. És en aquest sentit, no es podem estar d’afirmar que, nascuda la nacionalitat catalana de la raça íbera, dels pobladors prehistòrics o de la força de les lluites feudals, sí que resulta evident que a l’edat moderna hi havia determinats aspectes de l’aparell institucional català anterior al segle divuit que ja eren constitutius d’una carcassa d’Estat-Nació, o si més no percebuda com a tal.

"Sembla clar, afirma Jordi Casassas, que no podem pretendre un origen nacional a l'inici del segle XVIII amb el sistema de fidelitats úniques com les que pretenien els nacionalismes d'estat durant els darrers anys del segle XIX. No obstant això, sembla indubtable l'existència d'una clara voluntat de defensa de l'ordre constitucional propi, d'unes formes de patriotisme local que s'identifiquen amb un territori concret i definit històricament, de la pervivència d'un sistema institucional i administratiu diferenciat, d'una cultura i llengües pròpies(…) i d'un llegat històric i d'un sistema de vida propis." (Casassas, 2005, 176 )

Sobre aquest punt en concret resulta especialment destacable l’aportació d’Antoni Simón i Tarrés. Aquest autor situa en els períodes de construcció dels estats unificats contemporanis a Europa, un seguit de lluites per al manteniment d'identitats col·lectives nacionals, en perill de perdre la seva autonomia o de veure arrabassats o violats les seves lleis, drets i privilegis, fonamentats en referents institucionals, històrics i culturals. Reconeix, com en Jordi Casassas feia que la ideologia nacionalista, tal i com s’entén comunament, no neix fins el segle dinou, en un procés de destrucció de les restes de l’Antic Règim a Europa, manifestant en aquest sentit que " el nacionalisme (com a ideologia i com a moviment polític) no sorgeix fins l'enfonsament de l'Antic Règim; en canvi, les estructures nacionals - les nacions- i els sentiments, símbols i categories culturals que li són pròpies - les identitats nacionals- ja existeixen en èpoques anteriors. Acceptar això implica que en alguna mesura hi ha una historicitat o continuïtat nacional, cosa que no vol dir una simple acumulació lineal del pòsit nacionals" (Simon, 2005, 9).

Un tema diferents són aquests moviments mal catalogats que es desenvolupen prèviament, ja que tal i com Antoni Simon destaca, "els fenomens bèl·lics i revolucions, producte de la construcció global del sistema d'estats moderns occidentals va constituir, al seu torn, un factor primordial en la mobilització dels sentiments i les consciències nacionals, tot retroalimentant aquestes consciències.

(...)

Durant les guerres i en conseqüència, les identitats nacionals van adquirir una força i un volum especials, atès que, per una banda multiplicaven la barrera que separava psicològicament el "nosaltres" de l'"ells" i, per l'altra, subministrava mites i records per generacions futures que alimentaven l'experiència subjectiva de la diferència." (Simon, 2005, 11-12).