112: La Venjança Occitana

Tots hem sentit parlar del gran almirall Roger de Lloria (habitualment, de Llúria). D’origen sicilià, sota el seu comandament, la flota catalana va imposar el seu domini al Mediterrani i va consolidar un potencial militar sobre la resta de flotes que va durar segles i va convertir el Mediterrani en un mar català, on només algunes flotes italianes podien rivalitzar-li. Qui coneix la seva biografia, però, queda astorat per un fet cruel, del qual parlarem més endavant i del qual donarem una visió inèdita fins ara.


Abans, cal que ens posem en situació.


L’any 1282, Pere II el Gran va expulsar de Carles d’Anjou de Sicília i d’altres parts d’Itàlia com Calàbria o Nàpols. Com a reacció, el Papa, aliat dels francesos, va donar les terres del monarca català a un fill del rei de França. Començava, així, una croada, la segona que es proclamava contra cristians: la primera havia estat contra els occitans.


L’any 1283, els francesos van intentar envair Aragó travessant els Pirineus directament, però les dificultats orogràfiques i la resistència que hi van trobar, van fer fracassar la invasió.
 

La primavera de 1285, va començar la invasió de Catalunya pel Rosselló, en aquell moment terra de Jaume II de Mallorca, germà de Pere II. Jaume II no va poder resistir l’embat d’un exèrcit nombrós i ben equipat, format per desenes de milers de francesos i de croats de diferents indrets d’Europa. Malgrat la claudicació del seu monarca, els rossellonesos van oferir una forta resistència en què molts d’ells van perdre la vida en diferents fets d’armes i revenges dels francesos (Elna fou arrasada). Els francesos van aconseguir travessar Panissars, i van prendre Perelada, Figueres i Castelló d’Empúries. El 28 de juny de 1285 .van posar setge a Girona.

Els subministraments a l’exèrcit invasor arribaven per mar. Els embarcaven a Marsella, Aigües Mortes, Narbona i altres ports i els duien fins a Roses o Sant Feliu de Guíxols i, d’allí, fins a Girona per terra. El gruix de la flota catalanosiciliana era encara a Sicília i trigaria uns mesos a poder tornar a Catalunya. Les 11 embarcacions que quedaven a Catalunya, sota les ordres dels almiralls i ciutadans de Barcelona Ramon Marquet i Berenguer Maillol fustigaven la flota francesa, composta d’un total de 140 a 180 naus segons les fonts, i quan aquestes quedaven en grups reduïts de vint o vint-i-cinc, les van derrotar diverses vegades tot i la inferioritat numèrica. Mentrestant, diferents corsaris catalans feien tant de mal com podien, atacant i saquejant les embarcacions franceses. Malgrat tot, no hi havia prou per impedir que la flota francesa, tot i disminuïda, continués abastint l’exèrcit croat acampat a Girona, que començava a ser delmat per la pesta.

Finalment, a finals d’agost, va arribar Roger de Llúria amb un estol de 80 naus catalanes i sicilianes. Units a les catalanes que havien quedat al país, van sortir de Barcelona per enfrontar-se i derrotar la flota francesa, formada per vaixells provençals.

Després de diferents maniobres, la flota catalanosiciliana va escombrar el que quedava de la flota invasora, el seu nucli més fort format per vint-i-cinc naus. Abans de l’atac, Roger, seguint la tradició cavalleresca medieval, va enviar un missatge d’advertiment a l’almirall francés. La batalla naval va començar la nit del 3 de setembre, i abans de l’alba del dia 4, ja s’havia acabat tot. No se sap la localització exacta on va tenir lloc la batalla, però sembla que devia ser més amunt de Palamós, a la zona de les illes Formigues, davant de Calella de Palafrugell, al Baix Empordà.

De la flota invasora, 12 naus van ser enfonsades i 13 capturades i dutes a Barcelona com a botí. Dels més de cinc mil homes que hi anaven, només en van sobreviure 610. Les pèrdues en naus de la flota catalanosiciliana van ser nul·les, i les pèrdues humanes, imperceptibles.

Així ho explica Bernat Desclot en el capítol CLXVI de la seva Crònica:

“Mas aintantost regonec [ en Roger de Llúria ] tots los hòmens que havia presos en les galeres e trià’n a una part cinquanta dels millors, qui eren almiralls, o cavallers o hòmens de gran reemçò, e posà’ls a part [ o sia, va destriar els presoners rics dels que després se’n podria cobrar un suculent rescat ]; e puis trià los hòmens nafrats a altra part e eren bé cinc-cents seixanta. E no trobà pus hòmens vius en aquelles galeres, car tots eren morts los altres, que bé trobaren que hi havia morts e perduts en aquella batalla cinc mília o plus de proençals e de francesos”.

Poc després el cronista ens explica la sort d’aquells cinc-cents seixanta presos:

“En En Roger, segons que damunt és dit, romàs llà on era estada la batalla tro al matí, e al bon matí féu pendre aquells tres-cents hòmens nafrats que havia presos en les galeres e trasqué’ls a terra [ en Muntaner parla d’una platja, per la situació de la batalla segurament devia ser la platja de Calonge o la de platja d’Aro ] e féu-los enfilar en una corda, e puis, ab la popa d’una galera, en vista de tot hom qui veure-ho volc, féu-los rastrar dins en mar e moriren tots aquí. E puis aquells dos-cents seixanta hòmens que romanien, que no eren nafrats, féu-los trer a tots abdós los ulls e enfilà’ls en una corda; e hac un hom d’aquells mateixs a qui nos trasc sinó la un ull per tal que menàs los altres. E tots enfilats, un davant altre, tramès-los per presentalles al rei de França”.

El rei de França, en rebre tan macabre obsequi va patir, com ens explica Desclot, un infart o una forta feridura:

“Lo rei de França donà’s tant de mal saber, que sempre fo malalt, que anc puis no en llevà tro que fo mort”

Fet que no trigaria gaire en succeir.

Tot i que l’assassinat d’una part dels presoners per ofegament ens pugui semblar d’una violència excessiva, no era estrany a la mentalitat i manera de fer de l’època, com tampoc ho era el costum que tenia Roger de Llúria d’avisar el seu adversari abans d’atacar-lo perquè mai no fos dit que havia derrotat algú gràcies pel factor sorpresa, traïdoria i males arts: l’honor per a un cavaller medieval era sagrat i més valuós que la seva pròpia vida.

I, veient-ho així, però, costa de comprendre l’acte de crueltat tan cínica del nostre almirall amb els presos que es podien valdre -els “que no eren nafrats”- i fer-los el que els va fer. Potser, diríem avui, era una acció destinada a desmoralitzar a l’enemic, una acció de guerra psicològica.

Al meu entendre, però, va ser molt més que tot això. Va ser un acte de revenja, per uns fets que havien ocorregut l’any 1209, quant l’exèrcit croat de Simó de Montfort va començar la invasió d’Occitània a sang i foc, mostrant-se molt cruel amb els qui se li resistien. Més que una mera invasió militar es va tractar d’un autèntic genocidi, amb saquejos, incendis, arrasament de collites, tortures, execucions massives i pobles, viles i ciutats literalment esborrats del mapa.

Molts occitans, càtars o no, es van refugiar a Catalunya. El record de les crueltats dels francesos era ben viu en els seus descendents i en el poble català. Segurament es recordarien d’un dels actes de crueltat més cínics de Simó de Montfort. Així ho explica l’historiador Xavier Escura, en uns fets ocorreguts el març de 1210:

“A Bram, la primera localitat conquerida en el rellançament de la croada, Montfort agafa un centenar de suposats heretges i els fa arrancar els ulls, tallar la llengua, els llavis i les mans, i els mutila nas i orelles. A un dels desgraciats li deixa un sol ull perquè faci de guia i els pugui conduir cap a Lastors (fr. Lastours) i Cabaret, com a càstig exemplar del que els càtars poden esperar..." (1)

No va ser aquest l’únic cas en què als presos se’ls treu els ulls, a tots excepte un (se sap d’un cas que era un de cada cinquanta) al qual només se’l treu un ull.

Podem veure que en Roger de Llúria fou relativament benèvol, ja que no els va fer tallar ni llavis, ni llengua, ni mans, ni nas, ni orelles. Va pagar als francesos amb la mateixa moneda amb que ells s’havien acarnissat amb els occitans unes generacions abans.

Segurament, a l’host catalana i havia descendents d’occitans refugiats, els faidits, i potser van ser ells els que van suggerir una venjança occitana.

(1) Xavier Escura Crònica dels càtars. Edicions La Magrana. Barcelona, 2002
 

Carles Camp

9 de novembre de 2009