GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Col·labora

Diccionari
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Manuel Pérez Nespereira. Consciència i voluntat nacionals. De Prat de la Riba a Rovira i Virgili (2)

Manuel Pérez Nespereira. Consciència i voluntat nacionals. De Prat de la Riba a Rovira i Virgili (2)


Com a continuació de la publicació anterior, us oferim la segona part de l'article "Consciència i voluntat nacionals. De Prat de la Riba a Rovira i Virgili " que l'historiador Manuel Pérez Nespereira ha publicat recentment a la Revista de Catalunya (números 247, 248 i 249). 
 
 
 
 
 
 
La tradició
 
En aquest cas, com en l’anterior, ambdós pensaments, el rovirià i el pratià, són més complementaris que no antitètics.
 
En la concepció pratiana, la tradició arriba a nosaltres completa, no discriminada; formen part del llegat tant els períodes de nacionalització i consciència pròpia, com els moments de desnacionalització i pèrdua de la identitat col·lectiva.
 
Rovira defineix, en canvi, la tradició en relació als moments de nacionalització del país, en relació directa amb la nacionalitat, i la dota d’un component dinàmic i presentista. Així,
 
"la tradició no és una cosa formada, definitiva, cristal·litzada (…) sinó una cosa en formació contínua, en plasmació incessant.
 
(…) No tot el passat és tradicional. No són un estat de la tradició totes les situacions històriques, i molt menys ho és la situació anòmala que es produeix en els períodes d'influències exteriors, les quals poden colgar superficialment l'herència tradicional, però que acaben per esvair-se en gran part i per ésser vençudes, tard o d'hora. Hi ha en la història dels pobles moments veraments nacionals, tradicionals; i moments descaracteritzats, anacionals o antinacionals.(…) Tenen de vegades els pobles oblits de la pròpia personalitat, eclipsis del seu sentit nacional, absències i abdicacions de la voluntat col·lectiva. Aquests moments són un parèntesi, i marquen una solució de continuïtat en el normal desplegament de la nació.
 
(…) El present mateix pot ser tradicional. La renaixença contemporània de Catalunya, sobre tot (sic) en els seus últims temps, és molt més tradicional que el segle XVIII i que la primera meitat del segle XIX."
 
La tradició, en aquest sentit, seria un element selectiu, relacionat només amb aquells fets que incidiren en el camí de recuperació nacional, o d’afirmació de la nacionalitat. La pregunta, òbvia, estaria relacionada amb el destí que Rovira donava als períodes “antinacionals”. La resposta consistiria en acceptar que, en aquells moments, la tradició s’incorporaria al llegat de la nacionalitat dominadora.
 
Per Prat de la Riba, com deia abans, la tradició “és” la nacionalitat, sense més, doncs els períodes de desnacionalització no deixen de ser l’hivern de la Nació, que roman palpitant sota la neu, per dessota les ruïnes del passat gloriós.
 
Però el cert és que el 1714 arribà la desfeta; i aquestes institucions a les quals feia esment Jordi Casassas van ser esborrades de la terra, però mantingudes en el record. El seu esfondrament s’ha de buscar, a parer tant de Rovira i Virgili com de Prat de la Riba, en raons internes; era el propi país el que estava malalt, i la derrota final no feia més que precipitar el desenllaç. Per en Rovira, el motiu principal estava en la pèrdua del propi idioma:
 
"No hi ha res dins la Nació, que tingui tanta vàlua com la llengua.(...) Un poble no pot renunciar a la seva llengua a canvi de la riquesa material, ni tan sols a canvi de la llibertat política. El poble que deixa perdre la seva llengua, acaba per perdre-ho tot. En la caiguda de les institucions autonòmiques de Catalunya hi tingué més part la desnacionalització lingüística començada en el segle XV que no pas les armes de Felip V." (Rovira i Virgili, 1994, 228-229)
 
En canvi, en el cas de Prat de la Riba, la pèrdua de la llengua era, no causa, sinó símptoma; és a dir, la llengua no era la Nació, sinó una de les manifestacions de la mateixa, la més important si volem, i la que millor reflectia l’esperit de la Nació. I allò que havia guanyat la guerra, abans d’encetar-la, havia estat la conquesta de l’esperit català a mans de l’esperit castellà.
 
“Foren vensuts; no porque el moment no sigués favorable, ni la seva política encertada, sino per que anavan contra las corrents absolutista d'aquella época, dominants a tota Europa; perque anavan contra la influencia castellana, dominant en tota Espanya, dominant en la propia Catalunya, dominant en l'esperit mateix dels que queyan en los baluarts de Portal Nou o santa Clara, o dels que en castellá escrivian opúsculs y cansons pera enardir els combatents o en castellá defensavan els drets de Catalunya en las cancillerias enropeas. Els catalans d'allavors, de tota la via de la nació no'n sentian més que una petita part, la part política. En tot lo demés , la conciencia de la individualitat catalana estava totalment esborrada de la seva ánima. Y encara aixó els més patriotas; els altres ho eran per esperit dinástich o per esperit religiós, més que per altra cosa. (Prat de la Riba, 1899, La Veu de Catalunya, 10 de setembre).
 
Tant Prat de la Riba com Rovira, en aquest cas, no són justos amb el poble de Catalunya. Ben és cert que van perdre, perquè era impossible que vencessin en una guerra en la que van jugar el paper de peons d’una partida que no dirigien.
 
El record, tanmateix, va passar a representar un paper sembla que força destacat entre els derrotats catalans derrotats, tant important sembla que va ser que les mateixes autoritats borbòniques el van témer. Record no només de la desfeta del 1714, també dels fets de la seva història en què havien resultat vencedors, i que van mitificar.
 
Així, Roure i Aulinas ( Roure i Aulinas, 2005) ens recorda la prohibició de la celebració del Corpus de 1773 a Barcelona, l’any de la rebel·lió de les quintes que volia imposar l’estat, pel record entre els catalans dels fets del Corpus de Sang de 1640, i de com, sempre que hi havia la més mínima ocasió, es recuperaven institucions de la totalitat del territori, com l’anomenada Diputació de Catalunya.
 
Tal i com l’entén Enric Pujol, per en Rovira, hi ha al llarg de les generacions catalanes una "continuïtat intel·lectual, un valor variable que en cada moment històric porta una part d'acumulació del passat. A més palesa la seva vocació progressista i democràtica:" La tradició política catalana no està en el vell règim representatiu, ni en l'estructura de les Corts, ni en totes i sengles parts de l'antic dret de família. Està en l'esperit de llibertat i d'equilibri social i polític."" (Pujol, 2003, 152-153)
 
En aquest sentit, Prat és molt més “concret” la tradició a Catalunya, els seus aspectes més polítics
 
“queda semblantment informada per dos principis fonamentals, la llibertat política més ampla ( corts, pactisme representació dels interessos) i el respecte a les jerarquies socials de manera que es pot afirmar l'existència d'una invencible repugnància a l'igualitarisme.” (Prat de la Riba, 1897)
 
 
L’esperit nacional
 
Arribats a aquest punt, no pot entendre’s el discurs de tots dos autors sense referir-nos necessàriament a la concepció del ciment que uneix els membres de la nacionalitat.
 
En el cas de Prat de la Riba, la influència de les doctrines de l’esperit nacional o de la psicologia dels pobles és present en cada línia. Ben és cert, això no obstant, que en la seva recerca de recolzament científic havia buscat establir el punt d’inserció en la matèria. Per això, com hem vist abans, a diferència de Rovira i Virgili que ens parla d’unes edats geològiques indeterminades, Prat pren un punt d’arrencada de la nacionalitat en una raça històrica, els ibers, i un espai geogràfic, el territori aproximat dels actuals països catalans.
 
Aquesta herència es transmet per via social, però també, i en això estaria molt proper a Henri Bergson, per un seguit de predisposicions o records de la vida de les generacions anteriors.
 
“¿Qué somos y qué es nuestro caracter, es preguntava el filòsof francès, sino la condensación de la historia que hemos vivido desde nuestro nacimiento, e incluso antes de nuestro nacimiento, pues llevamos en nosotros disposiciones prenatales?” (Bergson, 1994, 18)
 
"La societat l'ha format ( a l'individu) i ell viu sa vida. Tot això ( llengua, herència dels pares amb les seves predisposicions fisiològiques i morals i alhora amb una mena de residu o garbelladura de tota sa vida passada, cultura, costums, idees i ensenyamentts rebuts,influències i determinacions del medi social on ha de desenvolupar-se….)constituheix en l'ánima mateix dels homess un tros d'ànima social, son esperit individual queda orgánicament soldat per sempre més a l'ànima colectiva y sempre més també al costat de la vida pròpia de la individualitat viurà com los pólips del coral la via complexa y rica de la comunitat.
 
La societat que dona als homes tots aquests elements de cultura, qu'ls lliga y forma de tots una unitat superior, un ser colectiu informat per un mateix esperit, aquesta societat natural es la NACIONALITAT."
 
Aquest fragment incorpora tots els elements que fan del discurs de Prat de la Riba una font que permet interpretacions múltiples, i alhora ens demostra la varietat de vímets amb els quals ha construït aquest seu discurs.
 
Però, simultàniament permet que la seva doctrina sigui represa per pensadors posteriors en aquelles descripcions o afirmacions que l’autor deixa obertes; i per aquestes escletxes s’introdueix el discurs progressista i democràtic de Rovira i Virgili.
 
Per començar, tot i que Rovira rebutjarà el patriotisme, i fins i tot el Volksgeit herderià, pel seu caràcter apologètic i de visió parcial del món, no per això deixa de fer esment d'un esperit nacional com a
 
"força social que, filla de la convivència secular dels pobles, els dóna una personalitat col·lectiva i un caràcter propi, un lligam solidari a través de l'espai i el temps"(…)
 
Òbviament no es tracta de la definició espiritual tancada, ferma i irreductible de Prat de la Riba: no arribarà a dir, com el futur president de la Mancomunitat que "lo poble es doncs un principi espiritual, una unitat fonamental dels esperits, una mena d'ambient moral que s'apodera dels homes y'ls penetra y'ls enmotlla y travalla desde que neixen fins que moren. Poseu sota la acció de l'esperit nacional gent estranya, deny d'altras nacions y rassas, y veureu com suaument, d'en mica en mica, va revestintlas de lleugeras pero seguidas capas de barnís nacional, va modificant sas maneras, sos útils, sas aficions, li infundeix ideas novas y fins arriba a torcer poc o molt sos sentiments. Y si en lloch d'homes fets li duheu noys acabats de neixer la assimilació será radical y perfecta.”
 
Per Rovira, l’existència d’aquestes influències, per què hi són, no tenen el caràcter determinista de Prat de Riba; però aquesta diferència en aquest punt mab Prat de la Riba, no acaba de resoldre-la plenament Rovira i Virgili.
 
No només això; fins i tot el 1914 transcrivia gairebé fil per randa les afirmacions de Prat de 1897. Així, el 1914, en la seva obra La nacionalització de Catalunya, escrivia:
 
"Per una tendencia biològica, els pobles treballen per a conservar, desplegar les llurs característiques nacionals, la llur personalitat. Quan els esdeveniments històrics, o la coacció, o les influencies estranyes, o l'evolució social lesionen aquelles característiques minven l'originalitat i la vitalitat de la nació, la força mare, encongint-se, se refugía silenciosament en els terrosos del camp, en les esquerdes dels vells monuments, entre el fulls dels llibres antics, en el só fugitiu de les darreres paraules de la llengua que's perd. Vénen aleshores les tristes centuries de mort aparent. Mes tan bon punt les circumstancies són favorables, qualsevol soroll desvetlla la força adormida i oculta. Aquesta surt dels amagatalls seculars, i s'infla i s'eixampla com la corrent d'un gran riu en creixença. I comencen els fenòmens complexes i convergents de les renaixences patriòtiques." (Rovira i Virgili, 1979,7-8)
 
La lectura del text pratià, escrit i pronunciat públicament el 1897, ens permet palesar la profunda identitat entre ambdós. Deia:
 
“L’esperit nacional no existiria, no s'hauria format si la estructura o la situació del territori no hagués sotmés a sos pobladors a las meteixas influencias, si una barreja de rassas no hagués engendrat certs tipus físichs medis o be fer prevaleixer una rassa determinada sobre las demés, si la unitat de llengua no hagués buydat en un motllo únic lo pensament nacional. Pero un cop contituhit no més la destrucció del poble pot aniquilarlo: caurá'l dret, enmudirá la llengua, s'esborrará fins lo recort de la seva existencia, més per dessota de las ruinas seguirá bategant l'esperit del poble presoner del dret y la llengua y lo poder d'un altre poble, pero lluytant sempre y espiant l'hora de fer sortir un altre cop a la llum la seva personalitat característica.”
 
I com a coronament del paràgraf anterior, concloïa Prat de la Riba:
 
"Si existeis un esperit colectiu, un ánima social catalana que ha sapigut crear una llengua, un dret, un art catalans, queda dit lo que volia dir, queda demostrat lo que volia demostrar: aixó es, que existeix una NACIONALITAT CATALANA” (Prat de la Riba, 1897)
 
Tornant a Rovira i Virgili, en el seu text aquestes permanències, només adquireixen sentit si acceptem la prèvia existència de quelcom semblant a un esperit nacional. De fet, també cita a Prat de la Riba quan assenyala que la nacionalitat no és la llengua, ni la història, ni el dret, ni els costums, ni l'art, sinó que l'esperit nacional és allò que li dóna vida.
 
Ara bé, Rovira sosté que l'esperit nacional i els seus accidents es despleguen ensems.
 
"L'esperit nacional no és una cosa separada, independent de la llengua, del Dret, dels costums, de la història. És la síntesi espiritual d’aquestes característiques, llur essència, ensems causa i efecte, per virtut de mutuals influències encreuades i obscures. L'esperit nacional és creador, però també creat, dins una espècie de panteïsme social."
 
Fins i tot Rovira reconeix l'existència de diversos interessos dins la nació que poden sobreposar-se als mateixos interessos nacionals. Car finalment per en Rovira
 
"la unitat de la Nació no pressuposa l'homogeneïtat dels seus elements étnics i socials, ni llur solidaritat en tots els moments, sinó tan sols l'existència d'un lligam històric, polític i espiritual compatible amb les diferències i les lluites internes." (Pujol, 2003, 153)
 
 
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici