Ja estem desacomplexats i ens preguntem: Què serà d'Espanya sense Catalunya?

Sembla que els temps en què els catalans ens plantejàvem què seria de nosaltres sense Espanya ja han quedat enrere. Ara, ens comencem a preguntar què serà d'Espanya sense nosaltres. Us oferim 2 articles apareguts al diari AVUI en què dos autors, Xavier Roig i Alfred Bosch, presenten aquest canvi de perspectiva. La qüestió resulta molt interessant perquè demostra que hem fet un pas endavant més enllà de la por adolescent a viure sense la protecció dels pares. De fet, per ser precisos, hauríem de dir que hem abandonat la psicologia de la dona maltractada que farta dels abusos del mascle decideix trencar el matrimoni però, al mateix temps, decideix també foragitar l'invasor. Ho aconseguirem o no però el canvi de psicologia ja s'ha produït, i aquest punt és d'una enorme transcendència per dues raons:

En primer lloc perquè sense la consciència del maltractament no hi ha possibilitat de reacció. Si no despertem a la realitat que som un poble colonitzat (i per contra continuem enganyant-nos amb els contes infantils que ens expliquen sobre transicions i democràcies), mai no podrem lluitar per aconseguir el que ens pertoca. Abans de 1714 Catalunya era un Estat i de res no ens serveix que ens parlin de democràcia i llibertat (com tampoc no li serviria a un francès o a un polonès al 1940) si no recuperem la nostra condició política autèntica.

I en segon lloc perquè hem girat el microscopi i ara som nosaltres els qui mirem el bitxo per saber com és, què li passa si li fem tal cosa. Dit d'una altra manera, ara som nosaltres qui escrivim el discurs amb el que interpretarem els fets, els nostres fets i els fets dels altres. Si els espanyols volen interpretar-nos per a continuar convertint-nos a la condició castellana, ara nosaltres els interpretarem a ells per a convertir-los a la condició estrangera.

Dues raons que, malgrat la violència dels últims segles d'història, demostren la nostra normalitat com a poble. El que estem començant a fer ara, els altres pobles ho han estat fent sempre.

Joan Cavaller

10 de desembre de 2009

AVUI 4 de desembre de 2009

EFECTES ECONÒMICS DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA A L'ESTAT ESPANYOL

Sense Catalunya

Xavier Roig / Enginyer i escriptor

Aquest dimarts vaig assistir a la presentació que els senyors del Centre Català de Negocis (CCN) (www.ccn.cat) van fer a Sant Cugat. De passada, presentaven com a primícia el que ells han batejat com a Nòmina catalana. Els senyors del CCN han tingut la bona idea de preguntar-se què succeiria si una part del dèficit fiscal anés a reduir impostos. Si això mai té lloc, serà d'agrair. Les nòmines es veurien engreixades substancialment, i l'impacte que tindria sobre l'economia des del punt de vista de l'augment del consum intern seria important. La presentació en qüestió, feta amb gran empenta, suma esforços. Aquest treball, d'una pedagogia indiscutible, em porta a reflexionar sobre un altre aspecte.

FINS AVUI, MOLTES INSTITUCIONS i estudiosos han publicat treballs macroeconòmics sobre la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat independent. Està bé que es facin estudis d'aquest tipus, però em semblen sobrers. La viabilitat de Catalunya és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament com a Estat lliure, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar. El que trobo a faltar de veritat, però, és un estudi sobre la viabilitat d'Espanya. Vull dir del tipus de viabilitat que, fins ara, ha tingut. Els parlo d'un estudi que calibri els perjudicis econòmics que, a l'Espanya resultant, provocaria la independència de Catalunya. No hi ha dubte que la separació faria mal a la butxaca i a la classe política espanyola. Aquests programes "socials" que es reparteixen a l'estil Evita Perón i amb els quals l'actual govern espanyol s'aguanta, probablement no serien possibles sense els impostos dels catalans.

NOMÉS ALGUNES DADES: ELS AJUTS que la UE haurà destinat a Espanya entre el 1986 i el 2013 (122.000 milions d'euros en 27 anys), equivalen a 6 anys de dèficit fiscal de Catalunya. És evident que determinats ritmes de vida espanyols s'haurien d'acabar. Canvis de sexe gratuïts, universalitat indiscriminada de la seguretat social, asseure's a la mateixa taula que alguns socis de la UE considerats "grans", autovies gratuïtes, etc. En definitiva, cal pensar que el nivell general de vida a Espanya baixaria notablement. La seva consideració internacional, també.

TOT AIXÒ HO DIC PERQUÈ cal conèixer les conseqüències de les nostres accions -a les quals tenim dret. Però per actuar correctament cal saber de la forma més precisa possible els danys infligits al contrincant. Pel simple fet que la seva reacció hi estarà condicionada. Massa sovint, davant el tema de la independència de Catalunya, es ventila la reacció espanyola dient que tot ho fan amb l'estómac, visceralment, etc. I això és cert, però només en part. Si el País Basc i Navarra tenen el concert econòmic, i Catalunya no, és perquè amb ells (2,8 milions d'habitants) el tema és suportable. Però afegint Catalunya al sistema de concert (cosa que equival a sostreure a Espanya 10 milions de contribuents), Espanya no és viable -com a mínim no com s'entén ara.

ELS CATALANS, DES DE LA BATALLA de Muret, no ens hem distingit per escollir correctament entre les opcions que se'ns presentaven. Vull dir que no destaquem per la nostra capacitat estratègica. Altrament no seríem sempre on som: pur estat de supervivència. Sovint acostumem a triar camins difícils sense comptar amb una estratègia ben calibrada i, quan tot s'enfonsa, busquem a qui donar la culpa i reclamem drets. I aquest és un aspecte preocupant, ja que, retroalimentat pel progressisme que ha envaït Catalunya els darrers decennis, hem assumit com a cert un principi fals: que en un procés de lluita, un acaba obtenint allò a què té dret. Mentida. En una negociació, lluita, o diguin-li com vulguin, s'obté allò que un és capaç d'aconseguir. No s'enganyin.

CATALUNYA NOMÉS OBTINDRÀ la independència si fa les coses ben fetes. I això inclou tenir el màxim d'informació. I utilitzar-la amb intel·ligència. No serà una festa, amb gegants, tallers per als infants, xocolatada, i botiguetes medievals pels carrers. Serà una tasca dura. I, si mai s'aconsegueix, no serà exactament com ho havíem imaginat. Per demanar la independència calen ganes. Treure's la por de sobre. És cert. Però cal, sobretot, carregar-se d'estratègia.

AVUI 6 de desembre de 2009

Amb independència

Visca Espanya lliure

Alfred Bosch

Com s'ho faria Espanya sense Catalunya? Qualsevol que faci aquest esforç d'imaginació descobrirà, per poc que ho intenti amb candor, que uns i altres tenim més futur i més esperança per separat que casats. Potser seria l'única manera d'aconseguir que caigués la façana de conflicte permanent, i de fer aflorar allò que em sembla obvi: que la majoria de catalans i espanyols no ens odiem.

Un divorci amistós, si això fos possible, liquidaria de la nit al dia molts tòpics, malentesos i desencontres. No parlaríem de greuges i desgreuges. No hi hauria desafeccions o victimismes. Cadascú podria fer les consultes populars que volgués. El dèficit fiscal passaria als llibres d'història. Els estatuts i els entrebancs constitucionals també. La caverna es dedicaria a fer pintures rupestres. L'Estat espanyol es trauria de sobre la llauna aquesta del plurilingüisme, si és que mai l'ha tinguda al damunt, i Catalunya podria aplicar un bilingüisme de debò, com ha volgut fer sempre.

Sovint ens inclinem per destacar només els guanys que una Catalunya sobirana obtindria, però ens oblidem dels avantatges evidents que una Espanya lliure i independent també colliria. I jo, que estimo molt el pernil i el xoriço ibèric, i que sento un lligam filial a Espanya perquè des que hi vaig néixer m'ha fet de mare putativa, jo voldria que els meus veïns fossin molt feliços el dia que iniciessin en solitari la seva singladura.

Hauríem de superar la mandra geogràfica, però. Estem més o menys acostumats a veure Catalunya o els PPCC retallats a la Península, i en canvi no estem gens acostumats a veure com queda la resta del mapa. Feu l'esforç, feu-lo: queda ben estranya, aquesta pell de brau allargassada des de Covadonga fins a Granada, sense les punxes mediterrànies que tanta empenta llevantina li donen. No sé si la majoria d'espanyols encaixarien bé el trasbals cartogràfic.

Un cop superat, però, tot serien flors i violes. Penseu-hi un moment, amics de l'altra banda del Cinca: podríeu fer coses boniques com renovar el Tribunal Constitucional, sense obligar els seus soferts membres a traspassar a una edat avançada i amb la toga posada. Podríeu fer guanyar el Madrid la Lliga cada any. Els socialistes hispànics, penso, seríeu especialment feliços, perquè ja no hauríeu de veure més el pertinaç conseller Castells passant la boina pels despatxos dels ministeris. Valdria la pena pagar el cost de la factura, oi?

I, sobretot, Espanya podria ingressar sense més retard en l'univers de les nacions lliures, nobles, generoses, sense caure en la categoria de la sospita democràtica. Passades les festes, uns i altres ens abraçaríem amb afecte i continuaríem fent negocis com de costum.