Un dia del mes de gener del 2002, l'arquitecte i historiador Albert Garcia Espuche passava amb la seva dona per l'antic mercat del Born de Barcelona i va observar com els paletes foradaven el terra amb motiu dels treballs que havien de convertir l'estructura en una biblioteca. Garcia Espuche va mirar dins el forat i va exclamar: «Però si és can Matas!» A base de regirar arxius, consultar dades del cadastre i bufar la pols de molts documents notarials de Barcelona i de fora, Garcia Espuche feia temps que tenia detalladament situades les cases del barri de la Ribera de Barcelona que després de la derrota de l'11 de setembre de 1714 van ser destruïdes i arranades per cedir espai a la construcció de la Ciutadella. El que ignorava és que en el subsòl de l'antic mercat hi havia les restes perfectament conservades d'algunes d'aquelles cases, dels carrers i places i d'un tram del Rec Comtal, la sèquia que alimentava d'aigua la part barcelonina més dinàmica dels segles XVI i XVII.

Garcia Espuche va acabar assessorant les excavacions arqueològiques i ell mateix recorda que deia als paletes: «Si foradeu aquí, trobarem la taverna; aquí la casa Oller, aquí l'adrogueria d'en Duran, aquí l'Hostal de l'Alba, aquí el carrer Bonaire.» De vegades els paletes reien per sota el nas perquè veien totes les cases iguals i es pensaven que Garcia Espuche fantasiejava, fins que un dia en el punt on l'arquitecte i historiador els va dir que hi trobarien la casa dels Vallescà, va eixir un plat de ceràmica que duia esmaltat el nom de l'amo de la casa. Aquest plat i tots els objectes que l'excavació han tret a la superfície són ara en custòdia esperant tornar al seu lloc quan el Born, un cop deixat de banda el seu ús bibliotecari, es converteixi en un museu.

Garcia Espuche em fa fixar en una baldufa ennegrida. La miro: «Sí, una baldufa de fusta amb la punta de ferro, com totes les baldufes del món.» «Només que aquesta és de fabricació francesa.» «Molt bé, de fabricació francesa.» Garcia Espuche m'informa: «Una baldufa és una peça que pot fer qualsevol torner, ¿tu creus que podem parlar de la Barcelona i la Catalunya del XVI i el XVII en termes de decadència, com la historiografia ha fet fins ara, si els seus nens jugaven amb baldufes d'importació?» Garcia Espuche fa com aquells paleontòlegs que havent trobat l'os d'un nas humà són capaços de reconstruir tot el cos, establir el seu règim de vida i enumerar quins perfums el nas havia olorat. Amb una baldufa trobada al Born, conclou, com ja se sospitava, que la decadència atribuïda als segles XVI i XVII és una exageració de la Renaixença. «A Aribau i els seus els interessava dir que partien del no-res per donar-se major importància; la Catalunya del barroc hi sortia perdent, comparada amb l'esplendor de l'edat mitjana, però no tant.»

La baldufa del Born és una peça més de totes les que formen el trencaclosques que Garcia Espuche ha unit per sustentar la seva tesi. «Als jardins de Barcelona es cultivaven en aquell moment 40 varietats de tulipes; una planta que només es pot apreciar quinze dies a l'any. Tot un luxe per a una ciutat decadent. L'inventari dels adroguers del barri, que a la vegada eren pastissers, presenta un nombre desorbitat de pegues, pintures, eines, menes de sucre, de tabac, de xocolata, d'espècies... Senyals d'una ciutat pròspera.»

Garcia Espuche ha reunit la seva esmena a la totalitat del decadentisme català en un llibre voluminós i detallista, que ha titulat La ciutat del Born, i que el conseller, historiador i exalcalde de Girona Joaquim Nadal va presentar dijous a l'Ajuntament de Barcelona. L'autor, que impulsa també la publicació d'una sèrie de llibres més petits amb el mateix objectiu, m'anuncia: «Ara, amb en Carles Duarte i la Fundació Carulla, ens proposem estudiar si la decadència també va afectar la literatura, o en aquells anys hi va haver escriptors dels quals no en tenim notícia.»

Garcia Espuche fa notar que si a partir de l'endemà de la derrota del 1714 Catalunya va ressorgir és perquè el país descansava en el tou de l'activitat industrial, manufacturera i comercial dels segles anteriors. Després del setge de Barcelona, molta gent va fugir de la ciutat per establir ofici i residència a Tortosa i Girona i a les ciutats de l'entorn de la capital: Terrassa, Sabadell, Vic, Mataró. Què vol dir això? Que Catalunya, més que molts altres països, tenia una xarxa de ciutats consolidada. Decadència? «Els catalans som tan xulos, que hem prescindit de dos segles.»

Ara ningú no discuteix que el jaciment del Born s'ha d'exposar a l'observació pública i a l'estudi. Però quan Garcia Espuche lluitava perquè fos així, historiadors, pensadors i periodistes que ell qualifica de «pijo-pogres» van dir que allò era Pujolàndia perquè responia a una visió romàntica i nacionalista de la història. Són els mateixos que havien afirmat que la derrota de l'11 de setembre va ser beneficiosa perquè va fer entrar Catalunya en la modernitat borbònica contra l'antic règim representat pels Àustries. A part de ser un argument totalitari perquè justifica les invasions no volgudes, que li ho preguntin al nen que jugava amb la baldufa al carrer i que va veure com carrer i casa seva eren derruïts per donar pas a una fortificació la missió de la qual era controlar una ciutat que no era una ciutat qualsevol.