Manuel Pérez Nespereira. Consciència i voluntat nacionals. De Prat de la Riba a Rovira i Virgili (3)

 

"Las nacionalitats tendeixen sempre a tenir un Estat que s'inspiri en lo seu criteri polítich" (Prat de la Riba, 1897).

 

"El principi de les nacionalitats ofereix dos aspectes: el polític i l'espiritual.

Que la Nació tingui un Estat. Que la Nació sigui ella mateixa." (Rovira i Virgili, 1999, 80)

 

La consciència de nacionalitat i la voluntat són els dos grans elements que Rovira incorpora al bagatge col·lectiu del procés d’emancipació nacional. Són elements que permeten incloure dins el corrent catalanista els sectors populars, amb la voluntat d’assenyalar-los com els garantidors i els responsables en darrer terme del seu futur col·lectiu.

 

La consciència no és, però, en si mateixa una element definitiu; cal que aquesta es manifesti en forma de voluntat d’ésser.

 

Car finalment els pronunciaments de Rovira neixen d'una profunda i radical concepció democràtica, enfront i contra la idea de nació natural. Enric Pujol recorda que per Rovira i Virgili

 

"Històricament els catalans i les catalanes han conformat i conformen una nació perquè així ho han decidit. Per això és tan important la presa de consciència del conjunt de la població com a garantia de continuïtat." (Pujol, 2003, 153)

 

Aquesta voluntat com a factor decisiu per al procés recuperació nacional no és descoberta per Rovira i Virgili; és la constant del pensament pratià més enllà d’essencialismes i actituds més o menys assenyades. La lluita quotidiana, impregnada de l’objectiu a aconseguir ha de ser el mecanisme de lluita; l’acció amb sentit, amb la vista fixada en la meta final i percebent cadascú de les fites assolides com un pas que ens acosta a l’objectiu.

 

Temps a venir, los que fassin la historia del periodo en que som, veurán clar, claríssim, que fent art y fent historia y fent ciencia feyam los catalans d'avuy alguna cosa més, feyam pátria, travallavam en la gestació del Estat Catalá.(Prat de la Riba, 1897)

 

El 1922, Rovira i Virgili afirmava que

 

“No creiem en les fatalitats; aquest període nou que s’inaugura ha d’ésser obra de les nostres mans, del nostre treball quotidià. Quan els fets no vénen de pressa, els pobles els han d’empènyer” (Rovira i Virgili, 2006, 40-41)

 

Car mancat del poder de la voluntat, que romandria del poble català?

 

Cal reprendre, tanmateix, el controvertit problema de la consciència de poble. Tot i que, com ja he indicat, el pensament rovirià tendeix cap a la democratització del sentiment i de la consciència de nació, no és aquest un camí sense obstacles, i ha de retornar a Prat de la Riba per tal de justificar determinades mancances, i per que siguin comprensibles determinades persistències.

 

Segons escriu a la seva Història Nacional de Catalunya, a diferència de la unitat psicològica de l'individu, la unitat col·lectiva no té una entitat tan determinada forta precisa i diferenciada, però no per això es pot negar que hi existeixi. Recupera, doncs, el sentit de les personalitats col·lectives, tema tan estimat i tractat per Prat de la Riba. Però a diferència d’aquest considera que, tot i la realitat d’aquestes personalitats col·lectives, en principi de caràcter unitari, aquesta unitat col·lectiva pot esberlar-se i eclipsar-se, pot ser fins i tot atacada per partits catalans o per la mateixa classe treballadora del país.

 

"La unitat psicològica dels grups socials, la unitat psicològica de la Nació, no s'estén d'una manera necessària a tots els components, ni a tots els moments. En alguns casos, la consciència nacional pot manifestar-se en un grup reduït, en uns quants homes de la nació. Així, la vera nació espiritual, en certs moments, no la forma la multitud del poble, sinó la selecció dels seus homes, on l'ànima nacional s'encarna i s'encén." (Rovira i Virgili, 1922, 12).

 

Aquest elitisme no deixa de ser una fórmula de defensa de la nacionalitat; finalment no és cap altra cosa que una nova lectura de Renan, quan aquests, tot i considerar la Nació un “plebiscit quotidià”, dota a aquest tan anomenat plebiscit d’un caràcter finalment tan essencialista com el pratià, doncs no es pot sotmetre qüestions tan delicades com la Nació a la participació d’intel·ligències sovint poc il·lustrades.

 

La voluntat i la natura no són elements dissociables; ben al contrari, tots dos són complementaris en voler determinar la nacionalitat. Així, segons afirma Rovira a El principi de les nacionalitats,

 

“¿El criteri de la voluntat i de la natura són substancialment oposats, són incompatibles, són enemics?(…)No són substancialment oposats, ni incompatibles, ni enemics, els dos criteris. La natura i la voluntat s'enllacen en una relació de causa efecte. (…) La voluntat sense la natura ens portaria a solucions precàries, desgavellades, insostenibles, folles. I la natura sense la voluntat ens portaria al fatalisme, a la coacció, a la violència(…)la qüestió de les nacionalitat hauria de plantejar-se no políticament, sinó científicament. I això és inadmissible. (…) La voluntat és allò que dóna directament o immediatament dret a la autonomia, a la formació d'un Estat propi i lliure. Però, aquesta voluntat dels homes i els pobles (…)té els seus fonaments, les seves rels; aquests fonaments, aquestes rels són precisament els elements naturals. Quan un poble vol ser lliure, quan té la durable fretura de veure consagrada la seva personalitat, és que sent el crit de la raça, la veu de la sang, la força del seu verb, el record de la seva història, l'empremta d'una pròpia cultura. Quan concorren aquests elements la nacionalitat, en una hora propícia, sent la consciència de si mateixa, i esclata i persisteix dins ella la voluntat d'ésser lliure". (Rovira, 1999, 109-110)

 

Aquestes manifestacions de Rovira i Virgili tant tenen a veure com aquells països en els quals la seva població s’ha mantingut més o menys homogènia, com per aquells altres en els quals s’ha anat donant un procés substitució de poblacions nacionals per poblacions d’una altra nacionalitat. En el primer cas, ni hi ha cap altra problema que el procés de conscienciació i el grau de voluntat de la població nacional envers el seu alliberament de la nacionalitat opressora. En el segon cas, però, el crit de la nacionalitat pot topar amb la dificultat d’una nacionalitat inserida dins la geografia de la nacionalitat oprimida. Cal doncs, establir els criteris a partir dels quals triomfa la nació natural o bé prima per damunt de tot la voluntat dels individus, la qual cosa podria donar lloc a la creació de clapes nacionalment diferents dins el territori de la nació. En aquests casos, el criteri de Rovira i Virgili està relacionat amb el temps, donant al problema una solució històrica. Així, no podria ser el mateix el cas de processos de modificació quantitativa dels grups nacionals que tenen el seu origen en temps remots, com aquells altres que, accelerats per la política dels Estats, manifesta una voluntat clara de domini sobre una nacionalitat veïna. En el primer cas, estarien les nacionalitats de la península balcànica, que històricament han anant modificant els límits de llengües, cultures, nacionalitats en suma, sobre geografies concretes. En el segon cas, posa l’exemple de les onades d’alemanys sobre Bohèmia i la nacionalitat txeca.

 

Així, doncs, l’aportació de Rovira i Virgili no arracona el llegat de Prat de la Riba, sinó que fa paleses les seves limitacions i aporta, per tal de cobrir aquestes mancances, i de manera explícita la consciència, ja existent en Prat de la Riba, i sobretot la voluntat. I és aquesta voluntat el punt damunt el qual gira el procés d’emancipació nacional, tal i com el descriu Rovira; doncs, finalment, el fet de tenir consciència de poble és necessari, però no és la determinació definitiva en endegar el procés d’alliberament i de reivindicació de la pròpia nacionalitat.

 

En el mateix llibre, El principi de les nacionalitats, afirma sobre la consciència la seva importància pregona, però no deixa de considerar possibilitats, que no per estranyes, deixen de ser factibles.

 

"La consciència de la personalitat nacional, escriu Rovira i Virgili, pot no anar acompanyada de la voluntat d'afirmar-la i de fer-la respectar. Podem concebre un poble conscient de la seva nacionalitat que renuncia a afirmar-la per mancança d'estímul, per peresa d'esperit, per trobar-se bé en la seva situació subordinada. Aquest cas, però, és rar."

 

Així, raça, tradició, llengua, cultura i territori; i sobre tots ells la història, són el llegat de Prat de la Riba, que Rovira enriqueix amb la consciència i la voluntat. La història que per en Rovira deia de ser un tòtem inatacable, per passar a esdevenir un elements dinàmic; i enfront de la impostura necessària renaniana per a la construcció històrica nacional, Rovira reivindica la història científica, sempre provisional:

 

"La història científica és una construcció interina, on sovint es fan canvis. Però els mètodes i els mitjans d'avui l'acosten cada vegada més a la veritat de les coses que foren. La història no està feta. Es fa, es desfà, es refà." Història que, justament per aquesta provisionalitat, mai pot ser, “com alguns pretenen, la reproducció ni l’evocació del passat, ans bé n’és una simple imatge sovint borrosa, sovint infidel.”

 

En un moment en que sembla privar el realisme i l’acceptació, si més no, aparent, dels marc de relacions establertes amb Espanya, cal retornar a l’origen voluntarista de la Nació catalana, de la recuperació, per part de Prat de la Riba, i seguidament de Rovira i Virgili de la lluita com a camí d’alliberament.

 

En el disseny de polítiques de caràcter urgent es dilueix, imperceptiblement, el disseny d’una fita final, de manera que el ciutadà, fins el bon patriota, l’hi costa veure en la política quotidiana quelcom més que una baralla per engrunes de poder; l’establiment d’una guia real, la qual cosa no vol dir ni fàcil, ni immediata, ni, de vegades assenyada, queda lluny dels plantejaments que es fan arribar al comú de la ciutadania del país.

 

"Lo filosofisme exclama: un sol instrument per a cercar la veritat, la raó; una sola forma de raó, la raó raonadora o generalitzadora; una sola manera de ser l'home, l'home deslligat de tot caràcter d'individualitat i nacionalitat; una sola forma constitutiva de la societat, lo contracte; una sola organització social, l'individualisme; un sol règim administratiu, la centralització francesa; una sola organització política, el parlamentarisme anglès estrafet; uns sols principis econòmics, els de l'escola anglesa." (Prat de la Riba, 1890, 17)

 

Enfront de la política d’allò possible, de la raó raonadora com a únic instrument per avançar en el camí del progrés dels pobles s’alçaren, ja a finals de segle dinou els filòsofs que percebien la crisi del racionalisme; calia cercar altres vies de recerca de la veritat, alternatives o complementàries.

 

I així, van poder observar que dins l’home es conservaven un seguit de petjades del passat que, per explicar la seva presència i preveure les seves conseqüències, una reducció a la influència cultural no servia de resposta completa. Quan Rovira afirma que existeix una llei de relació entre la força transformadora i la força de reacció davant els canvis:

 

"La reacció és inversament proporciona al grau d'avinença entre a força transformadora i el caràcter nacional".

 

El que està fent és sostreure a la raó raonadora el monopoli dels camins cap al coneixement, com havien fet abans Henri Bergson o William James. Aquest segon, havia escrit:

 

”El individuo posee ya una provisión de viejas opiniones pero se encuentra con una nueva experiencia que las pone a prueba (...) Salvarà de ellas cuantas pueda, pues en cuestiones de creencias somos muy conservadores (...) hasta que finalmente surja alguna nueva idea que és pueda injertar en su vieja provisión con un mímimo trastorno para ésta: una idea que sirva de intermediación entre la provisión y l anueva experiencia, ajustándolas.(...) La nueva idea será adaptada como verdadera. Preservará la vieja provisión de verdades con un mínimo de modificación, ensanchándolas lo suficiente para admitir la nueva, pero concibiendo ésta tan familiarment como el caso permita. Una explicación outré que viole todas nuestras preconcepciones, nunca pasaría por verdadera concepción de una novedad.” (James, 1985, 53-54)

 

Dins els homes, els individus, hi havia quelcom de semblant a una reminiscència de passat que els permetia o dificultava la incorporació de novetats en funció del grau d’adequació entre la novetat i el propi bagatge de coneixements previs, adquirits al llarg de la seva vida, traslladats per mitjà de l’ambient social o cultural en que s’haguessin desenvolupat com a persones, o inserit en alguna mena de memòria cel·lular, genètica, immemorial...L’intel·lectualisme quedava així desballestat, i sorgien, poderoses i temibles, les forces atàviques de l’ésser humà. En aquest sentit, Henri Bergson manifestava:

 

“La inteligencia se caracteriza por una natural incomprensión de la vida” i és , gràcies a l’instint que “llevamos a cuestas sin que nos demos cuenta la totalidad de nuestro pasado” (Bergson, 1994)

 

El camí que emprèn Rovira i Virgili consisteix en, recollint l’herència pratiana de crítica a l’intel·lectualisme i als moviments que basen les seves doctrines en l’especulació descarnada, intentar que ambdues branques filosòfiques puguin conviure-hi en la seva doctrina.

Així, més enllà d’afirmacions positives o assenyades, reivindica la força dels pobles que mantenen el seu propi esperit a despit de les contrarietats històriques, car finalment una submissió espiritual sempre es pitjor que l’opressió material.

 

"Los pueblos han de conservar, por dignidad propia, su rango y su independencia. Pero el triste caso de que se caiga en la sumisión espiritual, mucho peor que la sumisión política, resulta una circunstancia agravante el hecho que la sumisión se haga a beneficio de algo que no puede servirnos ni de ejemplo, ni de estímulo, ni de orgullo. (...) Bien están la cortesía, el afecto y la fraternidad. Pero las relaciones entre pueblos han de establecerse sobre la base de la igualdad de consideración. Si hay que estar unidos, que nadie se resigne a ocupar una situación más baja." (Rovira i Virgili, 1994, 286)

 

Recordem en aquest sentit les paraules que Rovira va dedicar a Prat de la Riba, i que ens ajuden a entendre el concepte de llibertat i independència espiritual. Per en Rovira , Prat de la Riba era l’exemple del català redreçat i orgullós, segur de si mateix; en el fons, no deixava de ser la personificació de la imatge de la Catalunya que el mateix Rovira hagués volgut.

 

"Prat de la Riba no manifestà aquesta trista inclinació moral ( considerar-se inferior a un altre poble) Ell és el català redreçat, orgullós, coratjós, que afirma la seva convicció catalana segur de sí mateix, convençut de la pròpia raó. Heus aquí la seva força, una força de consciència. Aquesta força és molt superior als planys i als plors del romanticisme, a les amenaces puerils dels Jocs Florals, a la posició criticista d'Almirall. El radicalisme catalanista de Prat de la Riba no estava fet de desfogaments del geni, ni d'arrauxaments passionals, ni d'exaltats sentimentalismes. Era un radicalisme seré i constant. Era un radicalisme filosòfic. Prat de la Riba fou el filòsof del catalanisme" (Rovira i Virgili, 1968, 35)

 

I continuava,

 

És veritat que no era separatista. Però era molt més que això; era un independentista espiritual. Separatista, en efecte, pot ésser-ho, en un moment donat, fins un descolorit regionalista o un unitari rampellut. El sentit de la independència espiritual d'un poble-compatible amb la convivència política amb altres pobles-, és el senyal màxim de la plenitud. (Rovira i Virgili, 1968, 113)

 

És arribat aquest punt que convé recuperar les qüestions que es poden suscitar sobre l’esperit nacional. Hem començat la part dedicada a Rovira i Prat de la Riba manifestant com el primer intentava vorejar el Volksgeit per tal de donar a la voluntat dels ciutadans la paraula sobre el seu destí com a poble.

 

Hem de dir en primer lloc que, com tots els pensadors, sovint hi ha en el discurs contradiccions de difícil si no impossible solució, però almenys qualsevol espectador neutral ha de reconèixer que les solucions rovirianes són, si més no, honestes. No renuncia als principis bàsics, però es permet recórrer a la nació natural per fer el que Prat de la Riba (però també Pella i Forgas i altres membres d’aquest catalanisme conservador havien fet): omplir de carn i ossos, terra i mar, a la nacionalitat.

 

Per Rovira, l’esperit és el llaç d’unió,

 

"L'esperit nacional és aquell nex ideal i cordial de comunitat que uneix els pobles en el sentiment de pàtria. (...) La col·lectivitat no és res per defora dels individus, però és una especial relació de les individualitats. L'esperit col·lectiu és una coincidència dels esperits individuals. L'esperit nacional és l'esperit comú, coincident. De les individualitats en quant es refereix al sentiment i la consciència de la nació. Però no està tot en cada individualitat, no surt d'ella mateixa, sinó que es forma dins l'individu per la tradició, l'herència, la convivència, les múltiples influències socials."

 

L’esperit nacional per Rovira i Virgili es percep com un element dinàmic, car si bé és cert que cada individualitat rep la influència de l'esperit nacional ja format, alhora les individualitats fortes contribueixen a formar-lo, trobant-nos novament davant la doble relació causa-efecte.

 

“L'esperit nacional no es manifesta plenament en totes les individualitats, de la mateixa manera que les idees polítiques o els sentiments religiosos no són perfectament concebuts per tots i cada un dels homes que els professen. Arriba a la seva més alta concreció en els homes-cim, condensadors de l'espiritualitat o de les energies de la raça. En la multitud és sovint una força pregona i potent, un buf poderós, però sense les augustes claretats de l'esperit nacional que resplendeix en les seleccions." (Rovira, 1922,15-16)

En aquest cas, la seva diferència envers Prat de la Riba és intensa en la forma, però no tant si analitzem a fons les seves paraules.

Aquesta fixació de Rovira en els homes-cim, no troba el seu lloc en la producció de Prat de la Riba; ben al contrari, podríem dir que hi ha en el pensador conservador un reconeixement de la importància del poble en la conservació de l’esperit nacional, si més no, dels seus trets més físics:

 

“Pobra, sense acció política, sense cultura propia, sotmesa al govern, a la llengua, a la direcció social d'un altre poble, Catalunya va perdre la noció de la pròpia personalitat; va devenir provincia. Animes escullidas varen conservar tot temps el recort del passat y mantenir la protesta passiva contra'l present, però passaven silencioses, isolades, y, al capdevall, fins en aquets esperits clarividents, va esborrarse la consciencia reflexiva de la colectivitat, restant no més, ab accentuació especial, el meteix sentir inconscient de la massa. (Prat de la Riba, 1910, 15)

 

La massa, amb la seva inconsciència, va esdevenir dipòsits dels trets nacionals tot just quan el procés de desnacionalització era més accentuat. I el caràcter aristocràtic del pensament pratià trobava en aquesta aparent concessió a les masses el motiu de la força de la recuperació nacional de Catalunya.

 

Però no van en simetria les transformacions dels pobles. Comencen pes cercols superiors de la vida nacional. I, després, irradien en ondes concèntriques més fondes, que són les més fortament encastades a les costums i les més resoltament contràries a les innovacions, mudances. La transformació està virtualment acomplida quan tots els centres propulsors de la vida nacional han sentit el nou impuls, per que cada centre propulsor fatalment, necessàriament transmet la impulsió rebuda, en irradiacions indefinides a tot el sistema social del que ell és centre. Més sovint, capes socials extremes, quan hi ha una nova corrent comença a fer vibrar el centre propulsor; i encara van arribant a la perifèria les més primeres impulsions quan ja l'impuls d'aqueixa corrent nova ha començat un nou procés d'irradiació. (Prat de la Riba, 1910, 15-16)

 

Així, per que no van en simetria les transformacions dels pobles, va arribar un moment històric en el qual van coincidir una transformació en les capes superiors amb la manca d’arribada dels corrents desnacionalitzadors a les capes inferiors de la societat. I aquesta convergència temporal va possibilitar l’arrencada, amb força sense aturador, de la recuperació nacional, reivindicada pels membres de la intel·ligència del país, per les ments privilegiades quan encara es mantenien les brases del foc nacional en el poble baix.

 

És, de totes totes, una explicació que barreja tant o més la poesia i la llegenda amb el coneixement que avui en dia tenim sobre els fets històrics. Però resulta una explicació “útil”, i aquesta utilitat permet la seva pervivència en el temps. A més, en combinar elements populars i aristocràtics, incorporar totes les classes socials al projecte nacional, doncs totes són “culpables” del desvetllament de la Nació.

 

En Rovira i Virgili circula per un altre biaix. Certament, accepta com hem vist la “nació natural” per tal de fixar un marc raonable per l’explosió de la consciència, la voluntat i, en suma, l’esperit nacional. Alhora, tot i el seu profund sentit democràtic, no deixa de recollir un fet evident: sovint, diverses grups socials, en ocasions constituint la major part de la nació, no té consciència o voluntat per manifestar la seva personalitat col·lectiva i diferenciada.

 

La solució de Rovira no pot deixar d’inscriure’s en uns paràmetres realistes, en vincular la realització de les consultes sobre la nació al grau de desenvolupament de la consciència nacional. Ras i curt; la realitat de l’esperit nacional és sempre, però les generacions humanes poden tenir un o altre grau de consciència de la mateixa. Qualsevol consulta feta en moment de poca o nul·la consciència nacional no pot servir d’excusa a la nacionalitat dominant per a perpetuar indefinidament l’ocupació física i/o espiritual de la nacionalitat sotmesa. Seria aquesta una hipoteca sobre les generacions futures inacceptable.