Ignasi Aragay. Què amaga el Born?

L'estudi combinat de pedres i documents reforça la idea d'una ciutat molt dinàmica

Queden encara dos anys ben bons per poder visitar les restes de la Barcelona esclafada per Felip V l'Onze de Setembre del 1714. Fins al 2012 no s'aixecarà el teló d'aquest jaciment espectacular, que durant tres segles va amagar les traces de la debacle catalana. Ara de nou les pedres descansen ocultes sota una immensa tarima que les protegeix dels treballs de reforç de l'estructura de ferro del mercat. Però malgrat tot cada cop en sabem més coses. Moltes més que quan fa nou anys, després d'un sorollós debat ciutadà, es va decidir salvar el conjunt.

Durant quasi una dècada, arqueòlegs i historiadors han fet la seva feina sota el lideratge intel·lectual i erudit d'Albert Garcia Espuche, que tot just ara acaba de publicar la seva obra monumental La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV al XVIII). L'Ajuntament de Barcelona s'ha fet càrrec directament de l'edició d'un volum de gran format i més de 600 pàgines en què l'autor repassa amb tots els ets i uts la prodigiosa realitat d'aquella capital catalana que tradicionalment s'havia menystingut com a decadent i que ara, per si encara algú en dubtava, podem assegurar que era una urbs florent, dinàmica, moderna i cosmopolita.

Espuche descriu la seqüència històrica d'abans i després del 1714 en aquests termes: una ciutat "pròspera" que és insistentment atacada des del 1691, que finalment i tràgicament resulta vençuda, que després, davant la incredulitat dels ciutadans, és objecte d'una extensa i planificada mutilació (una cinquena part de la ciutat) que donaria lloc a la Ciutadella (convertida en parc a partir del 1871) i a l'esplanada de protecció entorn d'aquesta, on el 1878 el mateix autor del parc, Josep Fontserè, hi va aixecar el Mercat del Born.

Les restes que han arribat als nostres dies pertanyen a aquest sector i s'han salvat perquè en aquest punt la cota de la ciutat era inferior, de manera que les plantes baixes de les cases simplement van ser colgades de terra i runa, enlloc d'arrasar-les del tot. Després, en col·locar-hi al damunt una estructura de ferro relativament lleugera, no es va fer malbé el que hi havia a sota.

El mèrit de la represa

L'autor acaba el seu recorregut amb la ciutat refeta, que es va buidar perquè els milers de barcelonins que s'havien quedat sense casa van retornar als pobles d'origen. Amb tot, "com havia passat un cop acabada la Guerra dels Segadors [1640-1652], van ser les mateixes forces del país les que van permetre la recuperació i el creixement posteriors a 1714, i no la suposada eficàcia i modernitat d'altres instàncies".

Però a part de la seva anàlisi de conjunt, el més llaminer del treball és l'estudi, casa per casa, dels 55 habitatges que conformen la trama urbana del Born, un sector de la Barcelona més dinàmica, ja que combinava, al voltant del pla d'en Llull i d'un tram del Rec Comtal, indústria i comerç, dues activitats ben enllaçades amb el port. És aquí on l'autor, sumant les informacions arqueològiques amb les documentals (en tres dècades ha consultat més d'un milió de documents al completíssim Arxiu de Protocols Notarials, amb una riquesa d'informació realment insòlita), reforça la idea d'una capital extraordinàriament puixant i ho fa anant del detall microhistòric -qui vivia a cada lloc, a què es dedicaven, com eren les cases, que hi tenien...- fins a la categoria general. Només un detall: els 69 caps de família que habitaven en aquesta Barcelona del Born feien 35 oficis diferents, des de corders de viola fins a llogaters de mules, passant per carnissers, sastres, fusters, ferrers, cirurgians, serrallers o un mestre de llegir i escriure, entre molts d'altres. Era, doncs, segons Espuche, "una cruïlla de barris", "una ciutat dins de la ciutat".

L'historiador entén la seva obra com una contribució a la necessitat de superar "la insòlita desmemòria col·lectiva" d'un enderroc que va anorrear "mil cases, un 17% de la ciutat", un conjunt que suposava "una part molt important del vell Quarter de Mar". Segons Espuche, és com si avui desaparegués tota l'àrea sencera de l'església del Pi, el carrer Petritxol, el carrer de la Portaferrissa, del Portal de l'Àngel, etc.". Aviat està dit, oi?

Per fortuna, Espuche no està sol en la seva reivindicació. Altres llibres s'han afegit aquest final d'any a la recuperació de la memòria d'abans i després del 1714, insistint en la idea de la complexitat i internacionalitat de Barcelona i Catalunya, on amb gran rapidesa arribaven les novetats, procedents sobretot d'Itàlia, França i Holanda, des del billar als cafès i les perruqueries, o a la increïble varietat de productes de les adrogueries. Era una ciutat amb una economia en progrés constant però assolada per la guerra.

Destaca, en especial, Xavier Baró amb dos títols. A La toga, l'espasa i la mitra (Duxlem) aporta una antologia de textos del Barroc (1573-1709) amb els quals reivindica que "la mal anomenada Decadència de l'època moderna no es va produir en l'aspecte cultural, artístic ni literari". I a l'Abadia de Montserrat treu un estudi sobre la historiografia catalana barroca, on contraresta els prejudicis pejoratius heretats de la Renaixença.

El mateix Ajuntament també està publicant monografies sobre la Barcelona del 1700 i fins ara ha tret les dels jardins, els jocs i la dansa i la música. O sigui, que la memòria continua.