Francesc Torralba. El patrimoni intangible (2010)

SEMPRE ÉS MÉS FÀCIL DIR ALLÒ QUE NO SOM, QUE NO PAS ALLÒ QUE SOM

L'única manera de dotar de solidesa una comunitat nacional és cercar el seu patrimoni i projectar-lo, sense vergonya, cap el món. Només qui sap del cert allò de bo i de qualitat que té a casa seva, es disposa a donar-ho a conèixer. Primer, però, cal ser-ne coneixedor i, després, discernir bé, perquè llueixi el que és valuós.

UNA COMUNITAT NACIONAL no es pot alimentar amb el ressentiment o amb el rancor, tampoc reactivament, per negació d'allò que és. El ressentiment és lògic quan una comunitat ha estat maltractada i explotada, però no pot ser el dinamisme creador d'un poble, ni el nexe de comunió, perquè el ressentiment, com va dir el pensador alemany, Max Scheler, és com una malaltia de l'ànima.

M'ENTRISTEIX OBSERVAR com creix el nacionalisme visceral, emocional, que s'alimenta de les excentricitats i dels deliris del contrincant. No es pot caure en la trampa de la provocació. Quan col·lectivament ens definim per allò que no som, encara no diem el que som. La definició per exclusió és una sortida tramposa, que amaga la ignorància de la pròpia identitat. Sempre és més fàcil dir allò que no som, que no pas allò que som, perquè en aprofundir en la pròpia comunitat, ens adonem que en ella hi batega una immensa pluralitat i aleshores ens resulta molt difícil trobar-hi aquells elements diferencials.

CAL ENFORTIR EL SENTIT D'IDENTITAT, aclarir què és allò que la fa singular en el conjunt de les nacions i pobles i mostrar-ho sense embuts al món. Per tal de fer aquesta operació, cal explorar els elements tangibles de la cultura, aquelles obres que ens enorgulleixen, que han esculpit els creadors més lúcids que ens han precedit i que, moltes vegades, ho han fet a contracorrent i vencent incomprensions de tota mena. Potenciar la pròpia identitat col·lectiva significa estimar els homenots que l'han forjat, també les nostres grans creadores, promocionar-les i mostrar-les, amb orgull, a les noves generacions.

EN AQUEST TERRENY, hem de reconèixer que queda molt per fer. És llastimós comprovar la ignorància dels universitaris en preguntar-los qui és Ramon Llull, Jaume Balmes, Joan Amades, Joan Coromines, Miquel Batllori, Maria Aurèlia Campmany o Salvador Espriu. Em deixa perplex la capacitat que tenim d'enterrar grans figures i de deixar que l'amnèsia del nostre llegat ho colonitzi tot. És curiós observar com comunitats nacionals més febles política i culturalment que nosaltres estimen i tenen més cura de les seves grans figures que no pas nosaltres.

UNA COMUNITAT NACIONAL, però, no tan sols es defineix pels elements externs, sinó també per factors intangibles. Els romàntics en deien l'ànima del poble, aquell esperit que ningú no veu, però que es tradueix en una manera de viure i de conviure, en una determinada forma de crear, de treballar, d'ésser en el món.

LA NOSTRA ÀNIMA COL·LECTIVA està feta de records, de pensaments, de valors, de creences i d'ideals. Els valors no són irrellevants per a una comunitat nacional. No és indiferent per al futur d'un poble el fet que la immensa majoria dels seus joves siguin indiferents al valor de l'esforç, de la constància o de la tenacitat. No és banal que llur aspiració sigui ser funcionaris. No és irrellevant que no experimentin el sentit de pertinença a la nació, ni tinguin la capacitat de sacrificar-se per un bé comunitari. Naturalment que cal defugir de tot dirigisme religiós i de tota església nacional, perquè això suposaria un retrocés històric imperdonable, però una comunitat nacional es construeix, també, a partir de valors.

SOM GRÀCIES ALS VALORS que les generacions passades ens han transmès. Els valors són l'actiu més important del nostre patrimoni intangible, però no l'únic. Ens cal definir-los, potenciar-los, donar-los a conèixer, perquè ens hi juguem la identitat intangible, l'ànima de la comunitat nacional. I això no és poc.