Francesc Torralba. Identitats poroses (2009)

D'un temps ençà el concepte d'identitat nacional causa por. En alguns sectors és interpretat com un concepte excloent i, per tant, perillós, que en lloc d'integrar i sumar, esdevé un pretext per separar i seleccionar. No hi ha dubte que determinats discursos nacionalistes tant del passat com del present, d'aquí com de fora, han posat un èmfasi tan exagerat i recurrent en la identitat que aquesta s'ha convertit gairebé en una qüestió sagrada i, en nom d'aquesta suprema idea, s'han justificat vertaderes barbaritats i s'han trepitjat drets individuals i col·lectius.

L'ALTERNATIVA, PERÒ, A LA IDEA d'identitat nacional no és el multiculturalisme flonjo que no separa ni distingeix, que ho posa tot al mateix nivell i que no reconeix el valor de la història ni les particularitats culturals, ètniques, lingüístiques i cíviques d'un territori o d'una nació. Entre la defensa d'una identitat pètria i sacralitzada i el multiculturalisme que desfà les singularitats en un aiguabarreig espantós en què tot val el mateix i res no és de ningú, cal trobar un concepte d'identitat nacional que sigui incloent, obert i respectuós amb els drets individuals i de les minories.

ALGUNS AUTORS, inspirats en la coneguda nomenclatura de Zygmunt Bauman, empren el concepte d'identitat líquida, per referir-se a una identitat capaç d'adaptar-se als nous temps, que sigui a la vegada àgil i fluent. Amb tot, aquesta noció em sembla inconsistent i pobra, tot i que representa bé l'ànima del ciutadà postmodern i, particularment, la qualitat dels vincles que forja amb els altres. Però el model per una identitat nacional no pot ser el d'una identitat líquida, sinó el d'una identitat porosa, capaç de ser permeable al que ve de fora, però, igualment, capaç de projectar-se a si mateixa al món sencer, sense complexos ni pors. Si nosaltres no lluitem per la pròpia identitat nacional, ningú no ho farà.

NO ÉS FÀCIL IDENTIFICAR quin és l'element essencial de la nostra identitat nacional. S'hi sumen una constel·lació d'elements que, des de la teorització del nacionalisme català fins ara, han estat a bastament subratllats i treballats. Ens cal, però, una reformulació seriosa i seductora, a la vegada, de la defensa de la identitat nacional. Els discursos de Prat de la Riba i de Valentí Almirall no responen ja a la realitat global que estem vivint, ni a la realitat demogràfica de Catalunya.

LA RENOVACIÓ D'AQUEST DISCURS és essencial perquè el nacionalisme no es vegi com una ideologia casposa que ve del passat, com una relíquia del romanticisme del segle XIX. Cal fer veure, a més a més, que la defensa de la identitat nacional no entra en col·lisió amb els drets humans, que obre un futur més esplendorós per al país i que té sentit en un context de globalització del mercat en el qual el perill d'homogeneïtzació cultural és evident.

LA IDEA D'UNA IDENTITAT POROSA obre les portes a un nou discurs. Cal bastir una identitat que reconegui la seva pròpia narració, però que es configuri en interacció i obertura als altres, que reculli el bo i millor que aporten els nouvinguts i que integri, assumeixi i aprengui. Una identitat així, però, no pot ser una espècie d'aparcament públic, sinó una proposta de futur per la qual valgui la pena lluitar i superar els estrets i mesquins límits de l'individualisme postmodern. Només una identitat així pot seduir els nouvinguts, però per això cal renovar el discurs polític i treure'l de la picabaralla econòmica.

AMB TOT, HI HA IDENTITAT quan hi ha singularitat, quan existeix alguna cosa diferent de la resta que es vol projectar al món. La voluntat de ser és la base de la identitat nacional, però aquesta no s'ha de cimentar solament en el passat col·lectiu, ni en els elements culturals que provenen de la història, sinó en un projecte de futur que entusiasmi també els qui no coneixen ni han format part d'aquest passat.