Francesc Torralba. Valors o tòpics? (2009)

El 12 de novembre de 2009, el filòsof Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramn Llull, va publicar un article al diari Avui reflexionant sobre els valors catalans. El reproduïm a continuació:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 ¿Els valors suposadament nacionals són realment valors col·lectius o tòpics que sobreviuen inercialment? ¿Representen l'ànima col·lectiva o són purs estereotips que no tenen cap consistència real? Sense ànim de ser provocatiu: ¿Es pot parlar, encara, d'ànima col·lectiva?

A L'HORA DE PENSAR LA IDENTITAT d'un poble o d'una nació no és irrellevant identificar els horitzons de referència que té, els ideals comuns que aglutinen un conjunt de persones. Si la identitat es configura a partir d'una història, d'uns símbols, d'una llengua i s'expressa a través d'un conjunt de manifestacions artístiques i culturals, també deuen formar part de la identitat d'un poble els seus valors de referència, els ideals compartits més enllà de creences personals i adscripcions religioses.

EN UN LLUNYÀ ASSAIG del filòsof gironí Josep Ferrater i Mora, Les formes de vida catalana, s'afirma que els quatre valors característics del poble català són la ironia, la mesura, la continuïtat i el seny. El darrer és el més cèlebre i el més reiterat, tant ací com a la resta del món. En la tradició catalana, veus solvents han tractat de descriure'l, però entres elles no hi ha unanimitat a l'hora de definir-lo. Des de Josep Torras i Bages fins a Eugeni d'Ors, passant per Jaume Balmes, tots veuen en el seny una qualitat comuna, un tret diferenciador, un actiu que ens dóna perfil propi.

EM PREGUNTO SI AQUESTS VALORS descriuen realment el que som o pertanyen a una descripció del passat, a una imatge fotogràfica esgrogueïda pel pas del temps. No hi ha dubte que un poble s'enriqueix amb l'arribada de nouvinguts, no tan sols en el sentit productiu i econòmic del terme, sinó també cultural, artístic, social i religiós, però una identitat col·lectiva sobreviu si és capaç d'integrar, de sumar i, sobretot, si hi subsisteixen elements que, tot i el pas del temps, sobreviuen com un patrimoni intangible, com la seva columna vertebral.

LA PLURALITAT DE FORMES DE VIURE, de producció i de consum que hi ha en el nostre país fa molt difícil dir que aquests quatre valors descriuen allò que ara i aquí som. Som molts i molt diferents. Molt probablement, el tòpic enfaixa la riquesa dels pobles, asfixia la seva creativitat inherent, però, en canvi, els valors alliberen i ennobleixen els pobles. Generen sentit de pertinença, fins i tot autoestima i orgull.

POTSER NO SOM TAN ASSENYATS com ens veuen els nostres veïns, però la qüestió no és el que com som, ni el que semblem ser, sinó el que desitgem ser. Si aquests valors ens han fet ser com som, serem capaços d'oblidar-los i llençar-los per la borda? Si el dinamisme civil, econòmic i cultural del nostre poble és una expressió eloqüent d'aquesta constel·lació de valors, podem desempallegar-nos-en?

L'EDUCACIÓ TÉ UN PAPER molt rellevant en aquest punt. Si realment som competents a l'hora de discernir com i què volem ensenyar a la nostra mainada, també devem poder decidir quins valors volem que hi hagi en el seu horitzó mental.

LA NOSTRA IDENTITAT també es juga en aquest terreny, en el dels valors compartits. Fa recança veure com a l'hora d'educar nous ciutadans i transmetre valors en l'espai educatiu públic no es planteja tirar endavant una opció diferenciada, lligada a aquells ideals que ens han fet ser com som. La ironia, el seny, la continuïtat i la mesura són valors molt estranys en la formació per a la ciutadania que reben la mainada a les escoles i, no obstant això, són, pel que sembla, el nostre ADN moral.

EN L'EDUCACIÓ EN VALORS hi ha molt en joc. No és una qüestió de mera cortesia i de bons costums, que no és poc; sinó d'horitzons de referència, d'allò que volem ser i projectar de nosaltres en el món. Per sentir-se part d'una comunitat, no n'hi ha prou de compartir uns mínims morals, uns interessos econòmics o fiscals comuns, cal també participar d'uns ideals comuns.