El 18 de gener de 2010, Agustí Colomines i Companys va publicar a l'AVUI un article molt interessant amb el títol Els presidents idolatrats. En ell fa una reflexió sobre la importància històrica dels presidents de la Generalitat de Catalunya. El reproduïm a continuació.

 

 

 

AVUI, 18.01.2010

 

Quan anava a abordar el perfil del president Tarradellas, m'he adonat que se m'estava acabant l'espai que tinc assignat per escriure en aquest diari. Podia haver decidit retallar l'article, però hauria desfigurat la intenció del que vull explicar sobre la política catalana contemporània a través de la reflexió sobre què han aportat, o no, els presidents de la Generalitat, des de Francesc Macià fins a l'actual, al pensament polític. Finalment, he decidit partir l'article en dues parts. En aquest primer, em centraré, només, en els tres presidents diguem-ne històrics, sense fer esment del benemèrit Josep Irla o d'altres que van presidir la institució breument i per raons excepcionals, designats pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas (7/10/1934 - 10/1/1935), Manuel Portela Valladares (10/1 - 23/4/1935), Joan Pich i Pon (23/4/1935 - 28/10/1935), Eduardo Alonso Alonso (28/10/1935 - 27/11/1935), Ignasi Villalonga (27/11/1935 - 16/12/1935) i Fèlix Escales (18/12/1935 - 17/2/1936). I tanmateix -només constatar això- aquest ball de noms ja és significatiu per explicar una època. La història forma part del relat polític del present, i depèn de com s'interpreti s'interpretarà, també, aquest present.

ARRAN DE LA COMMEMORACIÓ del 150 aniversari del naixement del president Francesc Macià, que es va celebrar l'any passat, la revista Sàpiens em va demanar que respongués si Macià havia estat el polític català més important del segle XX. Vaig contestar que no. Per a mi, Macià, més que un polític, ha estat una icona del catalanisme. Fins i tot diria que va saber construir el seu propi personatge per erigir-se en líder. Macià tenia olfacte per a aquesta mena de coses. Va saber despuntar el 1907 com a candidat de Solidaritat Catalana, també va saber treure profit del descontentament catalanista amb la Lliga a la dècada dels anys 10 i no cal dir que va aprofitar a cor què vols el judici que se li va fer després de Prats de Molló el 1926. Ara bé, com també deia en la meva resposta a la pregunta plantejada per la revista, aquest carisma de Macià, que fins i tot va ser aprofitat en el cartell electoral del Front d'Esquerres de 1936, no és suficient per afirmar que va ser el polític més català més important del segle XX. Enric Prat de la Riba va ser més important que Macià, perquè va saber unir pensament i acció per transcendir la conjuntura en la qual va viure. De Macià, per exemple, no en coneixem pràcticament cap pensament polític original ni cap teoria del poder. No va ser un constructor, sinó un activista a qui la història ha empès cap endavant, perquè, a més, abans de morir, va poder presidir el primer govern autònom, i no una mera mancomunitat de províncies de Catalunya, després de més de dos-cents anys de reclamar-ho.

QUE NINGÚ BUSQUI UN SOL PAPER de teoria política de Macià, més enllà dels discursos parlamentaris (els quals, finalment, han estat editats), perquè no en trobarà. Per contra, si ens centrem en Lluís Companys, el segon president de la Generalitat republicana, la cosa canvia. Companys, que, com Macià, també va ser un activista, encara que d'una altra mena, va escriure força, sobretot a la premsa. Quan Josep M. Ortiz Arilla acabi la doctoral que està elaborant sobre el president màrtir, es podrà comprovar la densitat dels seus escrits i fins a quin punt anaven més enllà de les conjuntures. Amb tot, Companys, la memòria del qual és controvertida perquè va haver de governar durant una guerra civil, que és la pitjor circumstància que pot viure un país, tampoc no tenia un projecte polític gaire definit. Vagament obrerista, radicalment republicà, francmaçó quan tocava ser-ho (és a dir, en l'època dels moviments revolucionaris de tipus liberal que, tant a Europa com a Amèrica, perseguien no sols els canvis polítics, sinó també la substitució de l'ensenyament religiós per l'ensenyament laic i la difusió de les ciències positives), Companys tenia un verb inflamat, segurament massa i tot, però plagat de tòpics esquerranosos. I, tanmateix, en l'hora de la seva mort va saber assumir el rol de president que no havia sabut ostentar durant els anys de la guerra. Amb això no vull dir que la seva mort donés sentit a la seva vida, perquè fóra pervers afirmar-ho, sinó que la detenció, tortura i mort del president Companys van adquirir una dimensió nacional més que no pas partidista, de la qual es va adonar fins i tot ell, com és ben palès en la breu carta, escrita mentre el transportaven de França cap a Espanya el 1940, i que fa uns anys vam descobrir el pare Hilari Raguer i un servidor a l'Arxiu del Nacionalisme Basc, a Artea.

LA HISTÒRIA DE JOSEP TARRADELLAS és realment fantàstica, perquè la transició democràtica va convertir-lo en protagonista d'un fenomen que no havia contribuït a crear de cap manera: l'antifranquisme. El protagonisme de Tarradellas va ser més inesperat, perquè el 1975 ningú no comptava amb ell. Tarradellas va saber sobreviure a l'exili, fent ús d'un poder que només reflectia el paper de carta, fins que els interessos del govern centrista de Madrid el van fer aterrar a Barcelona per pronunciar-hi el famós "Ja sóc aquí". Segurament, Tarradellas ha estat el president més anguila de tots els de l'època republicana. Vull dir que va ser un polític amb olfacte i prou. Feia el que s'havia de fer en cada moment. Durant la guerra va signar les lleis i els decrets diguem-ne més extrems (com ara el de col·lectivitzacions), i, en canvi, durant la Transició es va convertir en el dic de contenció de les esquerres, majoritàries a Catalunya des de les eleccions del 1977. Per això és difícil saber què pensava realment Tarradellas, quin país imaginat tenia al cap, perquè el seu projecte era ostentar el poder al preu que fos. La política és, com va escriure Norberto Bobbio, el procés de conquesta i lluita pel poder, i el poder és la capacitat que hom té d'influir, condicionar i determinar el comportament dels altres. En aquest sentit, Tarradellas va ser un polític, a l'estil Mitterrand, per entendre'ns, però, com el president francès, la seva manera d'entendre la política no s'ajustava al principi més important de John Locke, constructor del liberalisme modern per mitjà de l'antiautoritarisme, que exigeix constatar sempre el grau de confiança en les nostres conviccions amb la intensitat de la seva justificació. Tarradelles no ho va fer mai, això.