122. Els nord-americans i la independència de Catalunya

“Si voleu la independència, estarem al vostre costat, perquè es tractarà d’un assumpte internacional; si voleu l’autonomia dins Espanya, no tenim res a dir, perquè es tractarà d’un afer intern d’aquest país”. Aquestes són les paraules adreçades pel president dels EUA Woodrow Wilson a Francesc Cambó, les quals assenyalen de forma clara i precisa quin és el camí per assolir la fita desitjada pels catalans, la única que ha de permetre desfer-se del jou castellà que els cenyeix el coll des de finals ja del segle XV: la independència. És a dir, la sobirania de Catalunya passa, forçosament, segons l’eminent polític liberal, per la internacionalització de la lluita catalana per l’alliberament del seu país.

Cal recordar que el president Wilson fou guardonat amb el premi Nobel de la Pau el 1919 com a conseqüència, entre altres actuacions, de l’enunciat dels Fourteen Points, en els quals es feia declaració explícita de les mesures que calia prendre per assegurar la pau a Europa després de la Primera Guerra Mundial. La seva aplicació justificaria la lluita del poble català com una necessitat material, cultural i, sobretot, moral que s’havia satisfer. Tanmateix, d’aquests catorze punts només se n’aplicaren quatre, una mancança que portà inexorablement a la Segona Guerra Mundial.

El que, d’alguna manera i en tant que catalans, els concerneix especialment d’aquests Fourteen Points és el cinquè, que diu: “El lliure, obert i absolutament imparcial ajustament de tots els clams colonials, ha d’estar basat en l’estricta observança del principi que en la determinació de les qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats han de tenir igual pes que les reclamacions equiparables del govern, la titularitat del qual haurà caldrà determinar”.

Queda clar, doncs, que si els catalans van de la ma dels qui van voler marcar el camí de la llibertat i la justícia, per a l’establiment de la pau definitiva, com Woodrow Wilson intuïa, i no el dels que van crear el marc adient per provocar la II Guerra Mundial amb el demencial Tractat de Versalles [1], com Clemenceau, Lloyd George i Orlando, en defensa de les pervertides pretensions del sempitern nacionalisme esclusivista, podran mostrar al món sencer la justa pretensió catalana i demandar-los el dret inalienable a ésser amos exclusius del propi destí.

Han passat els anys, dues guerres i desenes de milions de morts, però la situació no ha canviat gens, com ho demostren les diferents posicions polítiques envers la independència de Kosovo: furibunda oposició de Romania, Sèrbia, Grècia i Espanya, però acceptació plena de la resta països de la UE; desacord de Xina i Rússia, però recolzament ple i convençut dels EUA. Unes postures internacionals aquestes que, per la pròpia internacionalització del conflicte i per la naturalesa política d’aquells que hi ha a cadascun dels dos bàndols, garanteixen que la independència d’aquest país és irreversible i que el seu camí cap a la plena sobirania –l’Estat – n’és un sense retorn.

La tasca dels catalans ha d’ésser, doncs, i sobretot, mirar al Nord i parlar amb el Nord, per explicar-los qui son i que volen, perquè aquesta nació també és el Nord.

Francesc Nicolàs i Montia

7 de març de 2010

[1] Cau on es va covar l’ou de la serp nazi.

122. Els nord-americans i la independència de Catalunya

Política de cookies