Carles Camp. Morts decisives en la història de Catalunya (3)

Accés als articles anteriors:

 

Morts decisives (1)

Morts decisives (2)

 

 

 

Pau Claris

Nascut el 1585 a Barcelona, va ser doctor en dret i canonge de la Seu Urgell. Va ser el representant del braç eclesiàstic de la Generalitat. Era el president de la Generalitat quan es va iniciar la revolta independentista del 1640, la Guerra de Separació de Catalunya, popularment coneguda com a Guerra dels Segadors, nom que ha fet fortuna per l’afany de la historiografia oficial de voler reduir una guerra per a la independència de Catalunya a una simple revolta popular provocada per problemes de fam de la població. Fam que, d’altra banda, no va existir ja que Catalunya vivia llavors una gran prosperitat econòmica, amb un gran desenvolupament de la indústria i del comerç a tot el territori, especialment al litoral i a l’interior ben comunicat amb Barcelona. La monarquia hispànica castellana era un llast per al desenvolupament i la prosperitat de Catalunya i calia desempallegar-se’n.

Pau Claris era un líder carismàtic, astut i valent, que va liderar tot aquest procés. Va aconseguir una aliança amb Lluís XIII de França, qui, el 23 de gener de 1641, va ser nomenat comte de Barcelona i per tant, sobirà de Catalunya, després de jurar respectar i defensar les constitucions i altres drets de Catalunya. Tres dies més tard, el 26 de gener, l’exèrcit espanyol, parapetat al castell de Montjuïc, va ser estrepitosament derrotat i els seus supervivents van haver de fugir.

Realista i coneixedor del complicat context polític internacional del moment, amb una Europa immersa en l’enrevessat conflicte de la Guerra dels Trenta Anys, Claris negociava amb Richelieu la proclamació de Catalunya com a república sota la protecció del rei de França. Ja hi havia hagut un precedent, que ha arribat fins avui en dia com a país independent: la Confederació Helvètica, o Suïssa, que llavors ja era una república sota la protecció del rei francès. El fet que els suissos fossin protestants i el rei de França el Rei Cristianíssim no va ser cap impediment per aquella aliança i demostra la complexitat del conflicte esmentat. Les negociacions entre Claris i Richelieu tenien força possibilitats de reeixir.

I, sobtadament, pocs dies després, concretament el 27 de febrer, Pau Claris moria. Tenia 55 anys. Recerques recents han tret a la llum proves que es va tractar d’un assassinat per enverinament, fet que confirma la brama de l’època. Després de la seva mort, no hi va haver ningú que estigués al seu nivell per dur a terme, amb èxit, una negociació tan delicada i complexa.

Si Pau Claris hagués viscut, possiblement hagués aconseguit allò que es proposava, la nefasta partició del nostre país concertada en l’inic Tractat dels Pirineus, no s’hauria produït i potser ara Catalunya seria una república independent.




Jacint Verdaguer i Santaló, Mossèn Cinto


Capellà i poeta nascut a Folgueroles (Osona), el 17 de maig de 1845. Va guanyar tres premis als Jocs Florals i, per tant, va ser investit Mestre en Gai Saber, el 1886. Va ser el màxim exponent de la Reinaxença. La seva qualitat literària va ser extraordinària, i va modernitzar la poesia en llengua catalana, encara medievalitzant, gòtica, com la definia en Josep Pla, duent-la a un gran nivell. El bisbe Torras i Bages el va qualificar com el “príncep de les lletres catalanes”.

La seva obra poètica va arribar a tothom Va ser un poeta extremadament popular, que va rescatar de l’oblit històries mítiques com les del Canigó, desconegudes llavors fins pels mateixos rossellonesos i va compondre càntics tan populars i coneguts com L’Emigrant o El Virolai.

L’Atlàntida (1876) i Canigó (1886) són obres mestres de literatura èpica catalana que van ajudar a revifar la consciència patriòtica catalana, dotant-nos d’un imaginari de patiments, gestes i proeses i realitzades pel nostres avantpassats en defensa en defensa de Catalunya: Els minyons d’en Veciana, A la mort de Rafael de Casanovas, Nit de Sang, Pàtria, Don Jaume a Sant Jeroni, Lo Pi de les Tres Branques, Oda a Barcelona, La Palmera de Jonqueres. En aquestes obres d’estil romàntic hi va combinar, de manera sublim, religiositat i patriotisme.

Va ser una persona admirada, fins i tot, venerada per tothom a Catalunya. Va esdevenir, de ben segur sense voler-ho, un referent nacional català per a totes les classes socials i ideologies.

Capellà de la família d’Antonio López y López, marquès de Comillas, dedicat al negoci de la venda d’esclaus (per cert, un negrer a qui Barcelona té dedicada una plaça), la relació amb el qual va acabar malament pel fet que mossèn Cinto li retreia la seva activitat negrera. Va ser acusat de pràctiques exorcistes i per aquestes i potser d’altres raons, les autoritats eclesiàstiques el van fer fora de Barcelona i el van “desterrar” a Santa Maria de la Gleba, a Osona.

Fetes les paus amb el bisbe Morgades, va poder tornar a Barcelona. El 17 de maig de 1902, el dia que feia 57 anys, es va trobar malament i va anar a peu des del Carrer Aragó 235, on vivivia, fins a Vila Joana, a Vallvidrera, on va morir, el 10 de juny següent, diuen que de tuberculosi. Vila Joana, convertida ara en museu, es pot visitar.

Amb la seva mort, Catalunya va perdre un referent nacional de primeríssim ordre. Venerat per tots els catalans, rics i pobres, de la ciutat o del camp, joves i vells, burgesos i obrers, el seu enterrament va ser una massiva mostra de dol popular i patriòtic. Fins i tot hi van assistir diversos líders de sindicats anarquistes. És ben conegut el furibund i, sovint, violent anticlericalisme d’aquests sindicats en aquella època; per tant, l’assistència dels seus líders al funeral d’un capellà és realment xocant, però prova fins a quin punt havia arribat la popularitat de mossèn Cinto.

Si bé altres poetes i literats catalans com Àngel Guimerà o Joan Maragall, entre d’altres, van assolir un gran nivell i una gran acceptació entre el públic català, cap d’ells va saber, poder o voler ser un punt de referència patriòtic. Cap d’ells va ser un referent nacional amb la força de Mossèn Cinto.

Catalunya va perdre un poderossíssim referent nacional, fet que de ben segur va alleugerir força les inquietuds que un personatge així podia despertar en l’Espanya castellana i centralista de l’època.

 

 

Carles Camp

15 de març de 2010