Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. Morts decisives a la història de Catalunya (4)

Accés als articles anteriors:

Morts decisives (1)

Morts decisives (2)

Morts decisives (3)

Enric Prat de la Riba i Sarrà

Va néixer a Castellterçol, al Vallès Oriental, el 1870. Va estudiar dret i, de ben jove, va iniciar la seva activitat periodística i política, sempre orientada cap al catalanisme. Amb 20 anys, el 1890, ja era president del Centre Escolar Catalanista; el 1892, amb 22 anys, va impulsar la creació de la Unió Catalanista, i va participar en la redacció de les Bases de Manresa. Autor de La nacionalitat catalana. El 1899, va fundar La Veu de Catalunya. A partir d’aquí, es va escindir amb el seu grup d’Unió Catalanista i va fundar, amb altres companys, la Lliga Regionalista, de la qual seria el líder destacat.

La seva activitat periodística va ser, també, molt intensa. Va escriure en diverses publicacions, entre elles La Reinaxença. Va ser processat per un article que hi havia publicat el 1897. El 1902, a conseqüència de la publicació d’un article del qual no n’era l’autor al diari que dirigia La Veu de Catalunya va ser empresonat. Va sortir malalt de la presó i durant dos anys, del 1902 al 1904 va estar refent-se al balneari francès de Durtol. Aparentment refet, va retornar a l’activitat política.

El 1906 es va produir la victòria de Solidaritat Catalanade la qual n’havia estat un dels principals impulsors. Prat, que era diputat provincial des del 1905, va ser escollit president de la Diputació de Barcelona el 1907. Aquell mateix any ja va crear l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. Va impulsar la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president, el 6 d’abril de 1914, càrrec que va mantenir fins la seva mort. Va crear també la Universitat Industrial, el Consell de Pedagogia, etc.

Era un home intel·ligent, treballador, pragmàtic, gran patriota, que despertava sentiments positius i una gran empatia. Va aconseguir, per exemple, amb negociacions i diàleg, que els lerrouxistes no posessin cap obstacle a la creació de la Mancomunitat i, fins i tot, que hi cooperessin. Malgrat tenir una línia política conservadora ben definida i mai amagada, va aconseguir la simpatia de tota la població, fos quina fos la seva ideologia. De forma modesta i perseverant es va anar guanyant la confiança de tota la societat catalana. La seva autoritat era indiscutible, no sols entre els parlamentaris del seu partit, sinó també entre els dels altres grups polítics. Tots hi veien el “seny ordenador” d’un vast, gran i autèntic renaixement cultural, polític, econòmic i social.

Efectivament, sota el seu lideratge, la Mancomunitat de Catalunya va iniciar un important procés de modernització del país: s’endegà la construcció de carreteres, escoles, biblioteques, museus, centres culturals, excavacions arqueològiques com les d’Empúries, recerca, etc. Va contribuir, notablement, al desenvolupament cultural, social i econòmic de Catalunya, que quedaria interromput pel cop d’estat de Primo de Ribera, el 1923. Van ser uns anys meravellosos, brillants i esperançadors pel país. La gent ho captava i ho agraïa. La modernització del país i el seu progrés els il·lusionava i els engrescava, perquè albiraven un futur molt millor que el que podien esperar d’un estat espanyol, decadent i ineficaç.

Però al poc temps d’haver començat la seva obra, el 1917, se li va agreujar la malaltia que va agafar quan estava empresonat. Es va retirar a Castellterçol per intentar guarir-se, però fou endebades, i hi va morir l’1 d’agost. Tenia 47 anys.

Amb la seva mort Catalunya va perdre líder carismàtic. Ni Puig i Cadafalch que va continuar la seva obra a la Mancomunitat, ni molt menys Francesc Cambó ni cap altre líder polític d’aquells temps tenien la seva capacitat de lideratge i el seu carisma.

Novament a Madrid van poder tornar a respirar tranquils. Un lideratge com el de Prat de la Riba unia tots els catalans i els feia adonar que poc necessitaven un estat espanyol endarrerit centralista i castellanocèntric, demostrant-los que, amb els mateixos recursos emprats de forma intel·ligent, una administració catalana podia beneficiar Catalunya molt més que una “administració africana”, tal i com la definia l’escriptor contemporani Narcís Oller.

Francesc Macià i Lluçà, l’Avi

Va néixer a Vilanova i la Geltrú, el 21 de setembre de 1859. Era fill d’una família benestant originària de les Borges Blanques, que s’havia traslladat a Vilanova i la Geltrú per raons de feina.

La seva biografia és prou coneguda i no m’hi estendré. Enginyer de formació, a més de militar. Va arribar al grau de tinent coronel de l’exèrcit espanyol. El 25 de novembre del 1905, un acudit que feia mofa de les derrotes de l’exèrcit espanyol publicat al setmanari satíric Cucut va provocar l’assalt d’un grup oficials de la guarnició de Barcelona a la seu del setmanari. Ni el govern de l’estat ni molt menys l’exèrcit van castigar els infractors sinó tot el contrari, els van donar suport i, a més, es va redactar la Llei de Jurisdiccions, que posava sota la justícia militar i no la civil qualsevol ofensa feta a l’exèrcit que, així, es convertia en jutge i part.

A nivell col·lectiu, Catalunya va respondre amb Solidaritat Catalanai la seva esclatant victòria electoral del 1906. A nivell personal, el tinent coronel Macià va renunciar a un ascens i va abandonar l’exèrcit per l’atmosfera intolerant i anticatalana que s’hi va crear.

Iniciada la seva carrera política, va haver d’exiliar-se. Durant l’exili va intentar de fer-ne una de molt sonada: un intent d’invasió militar de Catalunya des de Prats de Molló finançada amb l’emissió d’uns pagarés del futur Estat Català, que col·locats, gairebé tots, entre els catalans emigrats a Amèrica, sobretot a Cuba. L’intent va fracassar gràcies a les activitats d’uns infiltrats italians que hi volien participar com a voluntaris antifeixistes, liderats per Ricioti Garibaldi (nét de l’unificador d’Itàlia) però que, en realitat, eren uns infiltrats de Mussolini i que van delatar Macià i els seus col·laboradors a les autoritats franceses i espanyoles.

Malgrat el fracàs, els fets de Prats de Molló van ser un èxit propagandístic de primer ordre, dins i fora de Catalunya. I el procés contra els detinguts, fet a França i que va acabar en no-res, va ser àmpliament seguit per la premsa internacional.

L’arribada de la república va permetre Macià i la resta de polítics catalanistes i als seus partits reprendre l’activitat. Francesc Macià va intentar aconseguir la independència de Catalunya, però es va haver de conformar amb un govern autonòmic que es va anomenar Generalitat, tot i tenir poc a veure amb la Generalitat que ell volia: un autèntic estat.

La seva brillant trajectòria política, la seva senzillesa, la seva proximitat a la gent, el seu coratge, la fama que li havia donat el complot de Prats de Molló i el seu carisma personal el convertiren en una persona àmpliament admirada per tot els catalans que el coneixien amb el sobrenom afectuós de l’Avi.

Però, de sobte, el dia de Nadal de 1933, en Francesc Macià moria a Barcelona. Si bé ja era gran, tenia 74 anys, no se li coneixia cap malaltia, tenia una excel·lent salut i estava ple d’energia.

La seva mort va ser molt plorada arreu de Catalunya, que va perdre, per enèsima vegada i de forma sobtada, un altre referent nacional. Ni Lluís Companys ni cap altre polític català va poder captivar els catalans com ho havia fet Francesc Macià. Si hagués viscut més temps, potser el seu lideratge hauria servit per cohesionar els catalans en moments tan difícils com el cop d’estat del 18 de juliol del 1936, i la seva autoritat moral hauria pogut impedir moltes de les barbaritats dels anarquistes -que tant van perjudicar els inicis i el desenvolupament posterior de la guerra-i unir el país d’una forma més decidida i coordinada contra els feixistes i, qui ho sap, aconseguir suport internacional.

A la capital de l’estat podien tornar a respirar tranquils, ja que un home que era capaç d’il·lusionar i unir tots les catalans al voltant d’un projecte de país modern i allunyat de l’Espanya caduca i endarrerida que pesava com una llosa,sobre les esquenes dels catalans.

Epíleg

Tota aquests casos demostren que, a Catalunya, ser una alhora una persona admirada i liderar el sentiment nacionalista, l’orgull de ser catalans i il·lusionar al poble amb un futur sense la llosa d’Espanya a les espatlles és molt dolent per la salut, ja que provoca la mort.

Carles Camp. Morts decisives a la història de Catalunya (4)

Política de cookies