Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. Morts decisives a la història de Catalunya (5): Josep Pallach i Carolà

Mestre, pedagog i polític d’ideologia socialista nascut a Figueres el 1920 i mort a Esclanyà (Baix Empordà), l’11 de gener del 1977.

Implicat, de ben jove, en política. El 1937, amb disset anys, militava al POUM. El 1938, va ser enviat al front en un batalló de càstig controlat pel PSUC. Acabada la guerra, es va exiliar a França, on va ser internat en diferents camps de concentració. Més endavant, es llicenciaria en Filosofia i Lletres a la Universitat de Montpeller.

Va col·laborar amb la Resistència francesa i, fugint de la Gestapo, va tornar a travessar la frontera. Va participar en la reorganització del POUM, a la clandestinitat, naturalment. Ja llavors, el 1943, defensava l’abandonament de les tesis leninistes i l’adopció d’un socialisme modern i democràtic.

La seva activitat política va ser molt intensa. Va retornar a França el 1945 on es va afiliar al Moviment Socialista de Catalunya constituït per antics militants del POUM, de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i de la Federació Catalana del PSOE, a l’exili francès. Professionalment, va treballar com a pedagog al Lycée Pilote de Montgeron, especialitzant-se en nens amb problemes. El 1963, al morir Serra i Moret, va assumir la presidència del MSC. El 1966, es va escindir del MSC el sector més radical orientat cap al marxisme, dirigit per Joan Raventós i Carner. Pallach va passar a dirigir el sector més modern del partit, proper al SPD alemany i al laborisme britànic. El 1969, torna al Principat, on es doctorarà en ciències de l’educació, el 1975 i serà professor d’història de l’educació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va publicar nombrosos treballs, tant de teoria com de pedagogia.

El 10 de novembre de 1974 va participar activament en la constitució, a Montserrat, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), amb el sector del MSC que havia encapçalat i amb altres forces d’esquerra del país, amb l’objectiu de diferenciar-se, definitivament, del corrent de Raventós, anomenat Convergència Socialista de Catalunya, i amb la idea de constituir un Partit Socialista Català autònom. L’hivern de 1975, va plantejar el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del president Tarradellas.

Pallach és considerat el màxim exponent de l’anomenat socialisme reformista, catalanista i partidari d’una solució federal per a l’estat espanyol. El gener de 1976, va ser elegit copresident del RSDC amb Josep Verde i Aldea i Heribert Barrera i Costa. El maig d’aquell any, el Reagrupament Socialista es transformava en PSC-Reagrupament, del qual, el 9 de gener de 1977, va ser elegit secretari general. Va morir dos dies després, quan tornava cap a casa seva, diuen que d’un infart. Tenia, només, 56 anys.

Poc temps després, el sector catalanista del socialisme català, privat del seu líder, va caure en mans d’un PSC nacionalista espanyol i Joan Raventós, literalment, va regalar el PSC al PSOE tot i convertint-lo en allò que ha estat fins ara: una mera sucursal del PSOE.

La mort d’en Josep Pallach va ser molt beneficiosa per a un estat espanyol jacobí i castellanocèntric. Si Pallach hagués continuat viu, gairebé segur que ara tindríem un PSC catalanista d’una banda i una Federació Catalana del PSOE, de l’altra. Si això hagués estat així, s’hauria pogut repetir el mateix que va passar amb el sector ideològic de centredreta a Catalunya, on la federació CDC-UDC, nacionalista catalana, es va emportar la major part dels vots d’aquest sector tot i deixant el PP, el centredreta nacionalista espanyol, com a partit polític de segona fila, amb poca capacitat d’influència dins la vida política catalana. Així, en l’espectre electoral de centreesquerra probablement, hauríem acabat tenint un PSC nacionalista català predominant que hauria deixat el PSOE, partit nacionalista jacobí espanyol, com un partit amb poca influència a Catalunya.

Aquesta possibilitat era terriblement perillosa per a l’estat. El Parlament de Catalunya, que no trigaria en ser restaurat, hauria quedat en mans de nacionalistes catalans: CDC-UDC, d’una banda, i PSC, de l’altra, amb uns partits polítics nacionalistes espanyols en minoria. Això era intolerable. Un infart molt oportú va allunyar aquest perill, fins ara.

Carles Camp

30.03.2010

Carles Camp. Morts decisives a la història de Catalunya (5): Josep Pallach i Carolà

Política de cookies