Carles Camp. Morts decisives a la història de Catalunya (6): Ramon Trias Fargas

Va néixer a Barcelona, el 27 de desembre de 1922. Economista de professió, estava casat amb Montserrat Trueta i Llacuna, filla del doctor Josep Trueta. Després de la Guerra Civil, la seva família es va exiliar a Suïssa i a Colòmbia.

Es va llicenciar en dret a la Universitat de Bogotà, el 1947 i, en economia, a la Universitat de Chicago, el 1950. Aquest mateix any, va tornar a Barcelona per exercir-hi d’advocat. Va ser catedràtic d’economia política de la Universitat de València (1962-66) i de la Universitat de Barcelona, des de 1969.

En el terreny polític, va ser un dels fundadors del partit d’ideologia catalanista i liberal Esquerra Democràtica de Catalunya, posteriorment (1978) fusionat amb Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual va ser president, des de 1981 fins la seva mort, el 1989. Va ser diputat per EDC per Barcelona el 1977 i per CiU, el 1979. També va ser senador el 1986 i el 1988 i conseller d’economia i finances de la Generalitat entre 1980 i 1982 i de 1988 a 1989.

No és gaire conegut el fet que Trias Fargas tenia molt clar que, des de la Generalitat, s’havien de controlar quatre sectors clau, vitals per al bon funcionament econòmic de qualsevol país: l’electricitat, els combustibles, les telecomunicacions i l’aigua potable. El seu prestigi i la seva ascendència professional, intel·lectual i política eren molt forts, i els utilitzava plenament per aconseguir aquests ambiciosos i importants objectius. Sembla que anava pel bon camí en el seu desig d’evitar que Catalunya continués sotmesa als poders aliens en aquests aspectes clau per al seu desenvolupament i emancipació econòmica i política.

Una altra oportuna i sobtada mort va salvar l’estat espanyol de perdre domini damunt Catalunya. El 22 d’octubre de 1989, mentre pronunciava un discurs en un míting de CiU al Masnou, va morir sobtadament, diuen que d’un atac de cor. Tenia 66 anys.

Les nefastes conseqüències de la mort de Trias, i amb ell, del seu projecte econòmic per a Catalunya van ser, i són, incalculables. Tenim la telefonia més cara i dolenta d’Europa occidental, dominada per Telefónica i per altres multinacionals de fora de l’Estat, amb filial a Madrid. L’intent posterior de muntar una companyia telefònica des de la Generalitat (AL-PI) va acabar en fracàs.

El mateix es pot dir dels combustibles líquids, que són controlats per la multinacional espanyola Repsol, hereva de la franquista CAMPSA, i per altres multinacionals de fora de l’Estat, amb la seva filial a Madrid. El gas pateix el monopoli de Gas Natural, de la Caixa de Pensions, entitat que no es caracteritza pel seu catalanisme: és la patrocinadora de la selecció espanyola de futbol i fa la major part de la seva obra social a Madrid i a Sevilla. Tampoc no va reeixir l’intent de muntar una companyia de carburants depenent de la Generalitat, PETROCAT, que també va acabar com el rosari de l’aurora.

Catalunya tenia una companyia d’aigües pròpia i prou potent, Aigües de Barcelona, a la qual Franco va obligar a castellanitzar el nom (Aguas de Barcelona), fet, per cert, que mai ha estat reconduït, també controlada per la molt catalanista Caixa de Pensions. Després de diverses anades i vingudes, aquesta empresa ha quedat sota el control de la francesa SUEZ, gràcies a un intercanvi d’accions, en una acció patriòtica similar a l’operació feta amb CAPRABO. L’aigua potable de les nostres empreses i de les nostres llars depèn, finalment, d’una empresa francesa.

I de l’electricitat, què us diré? En el moment d’escriure aquestes línies, finals de març de 2010, tenim encara vives a la memòria les humiliacions patides per una part del nostre país per culpa d’unes inversions escasses, gasives i obsoletes que no han resistit un temporal de neu una mica inusual, o l’apagada de Barcelona de juliol del 2007, que han causat un enorme perjudici econòmic i moral a molts catalans. Com Renfe, les elèctriques infligeixen al nostre país un tracte colonial, amb infraestructures tercermundistes que els nostres representants polítics, ja sigui per covardia, per ineptitud o perquè ja els va bé, accepten sense fer res d’efectiu perquè el país surti d’aquest vergonyós atzucac. A l’època de Ramon Trias hi havia a Catalunya dues companyies elèctriques: FECSA i ENHER, les quals, encara que estaven majoritàriament participades per l’Estat, tenien la seva seu a Catalunya i donaven cert joc a una mica de competència entre elles. Ja fa anys totes dues van ser absorbides per ENDESA, i des de llavors, els catalans patim un monopoli controlat des de Madrid i des de Roma (a través de l’estatal italiana ENEL), pel que fa a la producció de corrent i de Red Elèctrica de España (REE), quant al subministrament. I, per molt que es digui, a la pràctica, la capacitat reguladora de la Generalitat és nul·la i la seva capacitat sancionadora, merament simbòlica. A Madrid tenen clar el tema de l’electricitat: per això van fer tot el possible per impedir que, des de Catalunya, es controlés un sector d’interès estratègic. Per això, van preferir que Endesa fos adquirida pels italiana abans que per Gas Natural, empresa amb seu social a Catalunya, malgrat el gens entusiasta catalanisme de la Caixa de Pensions.

La mort sobtada de Ramon Trias i Fargas va escapçar qualsevol intent de controlar aquests sectors estratègics des de Catalunya i va donar un cop de mà, molt oportú, a l’estat espanyol per mantenir i afermar el seu control colonial sobre el nostre país.

Carles Camp

2 d'abril de 2010