Joaquim Albareda. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714)

AVUI 28.03.2010

 

L’historiador Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) fa un gir interpretatiu de la contesa que va portar la derrota catalana del 1714. Entre les novetats que aporta, hi ha l’existència d’un pensament republicà català al tombant dels segles XVII-XVIII, Anglaterra com a gran beneficiada d’un conflicte que titlla de primera guerra mundial, la ruïna de les finances franceses i espanyoles, la corrupció a l’administració de Felip V i la falsa modernitat de l’absolutisme borbònic.

El seu llibre La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) (Crítica) suposa una sacsejada a la historiografia espanyola, que contra vent i marea persisteix a donar pàtina de modernitat al rei que va sotmetre els catalans amb una violència inusitada, obsessiva i neuròtica, d’acord amb el seu caràcter, per dir-ho suau, inestable: “No he volgut fer sang amb la seva figura, era massa fàcil”, diu Albareda.

Josep Fontana feia temps que li demanava que fes una síntesi per al públic peninsular. I finalment s’ha decidit. De moment ha rebut elogis de col·legues anglesos com John H. Elliot i John A. Lynn, i ara només falta que arribin les garrotades espanyoles. Les conclusions de l’obra són demolidores.

Qui va guanyar la guerra? “Els grans beneficiats van ser els britànics, i més concretament els anglesos, que van saber fer ús en tot moment dels fils del conflicte i administrar el tempo”. I en segon lloc, els holandesos –les dites Províncies Unides–. Els uns i els altres van treure beneficis comercials evidents, sobretot en el comerç americà. Pel que fa a Espanya, “va pagar l’alt preu de les concessions territorials i de la pèrdua del control comercial dels dominis americans, cosa que va suposar, en definitiva, la conclusió política de la decadència espanyola”. I com en el cas de Franco al segle XX, “el tarannà venjatiu de Felip V va llastar el seu prolongat regnat”, que segons Albareda en cap cas es pot qualificar de “despotisme il·lustrat”.

Per als territoris de la Corona d’Aragó, el balanç encara va ser més magre: “Van experimentar un retrocés polític sense precedents. Per a un habitant d’aquests territoris, ¿quina modernitat significava la pèrdua de la representació política, la militarització, la imposició d’una contribució abusiva sense l’aprovació de les Corts i, finalment, l’aristocratització dels càrrecs municipals en prejudici dels representants gremials?”

 

 

"El Borbó va arruïnar Espanya i França"

 

Entendre la Guerra de Successió dóna claus per comprendre el fracàs de l'Espanya plural?
Sí. Aquesta va ser l'obsessió d'Ernest Lluch els seus darrers anys. A la Corona d'Aragó, i especialment a Catalunya, hi havia una cultura política republicana. Entendre això és la clau de volta per explicar la guerra, per entendre per què Catalunya va resistir fins a l'11 de Setembre i perquè a Espanya vegin que venim d'un altre lloc. Perquè avui, no sols entre els historiadors, sinó entre la gent, segueix predominant una visió d'Espanya en clau imperial, en clau de dret de conquesta.

Què vol dir amb una política republicana referida als segles XVII-XVIII?
Un jurista de l'època com Francesc Solanes escrivia que "les lleis estan per sobre del príncep". En el mateix moment, a Espanya es deia: "Palabra de rei es palabra de Dios". Entre les dues fórmules hi ha un abisme. Hi ha un altre text català del moment on s'afirma: "La nació reunida en Corts és la que té el màxim poder". No parla del rei. Concep la cosa pública com a gestionada pels individus. El rei és al capdamunt però que no ens toqui els nassos. Això és una política republicana. El mateix Felip V ho tenia clar quan reconeixia: "Las últimas Cortes han dejado a los catalanes más repúblicos que los ingleses con su Parlamento". Arriba un moment, després de les Corts del 1705, que el rei poc paper hi té, a Catalunya, sobretot amb les mesures de control dels funcionaris reials, el tribunal de contrafaccions, al qual qualsevol individu pot apel·lar si considera que un funcionari reial o de la Generalitat li ha fet un tracte injust. La concepció política catalana també era molt semblant a la que es donava a les repúbliques italianes. Hi havia, per tant, un model alternatiu a l'absolutisme que a Espanya s'ha volgut ignorar. No els dóna la gana d'entendre-ho. Diuen: "Sí, en Cataluña había fueros como en culquier municipio de España". Nooo. No té res a veure!

Un absolutisme que, des de la historiografia majoritària espanyola, se segueix identificant amb la modernitat.
Amb els Borbons no comença cap modernitat de cap mena. Fan una política dinàstica que és una continuació de la feudal. Era la seva prioritat. Dir que pensaven en termes de benestar públic fa riure. Per mantenir la dinastia borbònica, es venen part de la parcel·la de l'imperi espanyol i, a més d'arruïnar Espanya, porten l'Estat francès a la bancarrota. L'avi de Felip V, Lluís XIV, el Rei Sol, que sí que era un rei àmpliament respectat, va intentar firmar la pau en més d'una ocasió, però al final, sabent que se la jugava, va optar per la sang. Ara bé: el triomf no va anar en benefici dels francesos, sinó de la seva família. Tant com s'ha criticat els Àustries i en canvi, tot i que Carles II el Hechizado va portar Espanya a la decadència, amb ell es va mantenir l'imperi.

O sigui que de modernitat res.
La corrupció a l'administració borbònica va ser brutal a Castella i desastrosa a Amèrica, on s'arribaven a vendre càrrecs a nens de 15 anys. Va ser una hipoteca importantíssima per a la construcció de l'Estat.

I això és el fonament de l'Estat nació modern?
És com el mite del franquisme. Hi ha paral·lelismes sorprenents. També es va atribuir una determinada modernitat al règim franquista, però sobretot se li va atribuir tramposament la prosperitat econòmica. Doncs el mateix passa amb el segle XVIII borbònic, quan l'economia, encara més en aquella època que avui, era molt autònoma de la política. La intervenció de l'Estat era mínima; sobretot era un tema fiscal, no per modelar o fomentar l'economia, sinó per ingressar diners. El fenomen de creixement a Catalunya ja venia de finals del XVII, com ha estudiat molt bé Garcia Espuche i com ja va intuir Pierre Vilar. Si s'ha d'atribuir als Borbons, per què no es va produir a Aragó? La qüestió clau és que des de finals del XVII comença l'especialització productiva i això obliga a comprar i vendre. Hi va haver unes mesures proteccionistes del cotó a principis del XVIII, però amb finalitats fiscals i de caràcter intermitent. És a dir, això sol no explica res. Vilar ho tenia clar: mai es pot importar la política a l'economia.