Antoni Dalmau. La despulla del rei

AVUI 31.03.2010

Escric encara sota els efectes d'una aventura singular que em té fascinat des de fa una colla de setmanes: la recuperació del fardell mortuori del rei Pere el Gran. I és que he vist la despulla del monarca català, tancada dins la cambra blanca que se li ha preparat amb tota cura al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix, per mantenir la temperatura ambient que tenia dins el seu mausoleu de Santes Creus. A mesura que va avançant la investigació, les restes que han saltat la impressionant barrera de 725 anys van perdent capes de l'embolcall que en part ha ajudat a conservar-les fins a aquest inici del segon mil·lenni.

L'HE VIST, DONCS, NOMÉS EN ELS SEUS OSSOS, despullat de l'alba de lli amb caputxa que li tocava la pell i de la túnica de llana, també amb caputxa, que el revestia per complet. L'he vist descansant sobre un jaç malmès de fusta de noguera, sense cap joia ni cap arma, ni cap vestimenta delicada, reposant per al pas cap a l'eternitat sense cap signe visible del seu immens poder reial. He vist el seu crani repenjat cap al costat esquerre, un crani prou ben conservat que sens dubte permetrà per primera vegada reconstruir el rostre d'un rei del casal de Barcelona. He comprovat que, malgrat la caiguda natural de la mandíbula, manté intactes els rengles de les dents, menys els dos queixals que ja devia perdre en vida. He endevinat els dos braços plegats damunt el tòrax, he vist dues cames que, com ara ja sap tothom, s'interrompen bruscament a l'alçada del turmell perquè els peus no li cabien dins la banyera de pòrfir que constitueix el seu segon enterrament, després d'haver descansat durant disset anys en una tomba provisional probablement de fusta: i és que, sens dubte, el seu hereu i els nobles del seu temps van preferir sacrificar els peus i col·locar-los per sota la túnica entre les cames abans que renunciar a un vas valuós d'origen romà que tal volta havia estat un obsequi del pontífex. Damunt, tapant-ho tot per al silenci dels segles, i no pas de l'eternitat, com ja s'ha vist, una placa de granit de nou-cents quilos...

ELS TÈCNICS ENS HAN EXPLICAt com han calculat els seus 1,73 cm d'alçada, una dada que tothom ha ponderat amb èmfasi perquè se situa clarament per damunt de la mitjana del seu temps. Però, penso jo, és una circumstància que no hauria d'haver sorprès pas tanta gent: al cap i a la fi, el seu avi Pere el Catòlic feia pràcticament dos metres d'altura i és prou sabut que aquesta va ser la pista que, a la plana de Muret, va permetre poder-ne reconèixer el cadàver al seu rival, Simó de Montfort, que l'endemà de la batalla va anar en persona a cercar-lo. I és que els mercenaris de l'exèrcit de la croada, fent ús del seu dret reconegut a quedar-se el botí de les batalles, ja l'havien despullat de qualsevol oriflama, arnès o indumentària que permetés de poder-lo reconèixer.

EN FI, EM RESTA NOMÉS ESPERAR amb impaciència els múltiples resultats de les investigacions en curs, que ens explicaran moltes altres coses més que no sabíem de Pere el Gran. Una recerca que es fa a plena consciència, amb la participació entusiasta dels millors especialistes en els diversos camps: arqueologia, antropologia física, osteobiografia, medicina forense, restauració de teixits i de la fusta, fotogrametria arquitectònica, etc., etc. Simultàniament, els historiadors i els filòlegs examinen els papers i pergamins de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i de l'Archivo Histórico Nacional per aprofundir en la vida i la mort d'aquest home que diuen que va viure bé, que no presenta cap ferida en els seus ossos i que, de moment, no s'acaba de saber exactament per què va morir-se un dia d'hivern de 1285, als 45 anys, al palau reial de Vilafranca. De moment, sembla que els historiadors ja han trobat diversos materials desconeguts fins ara, de manera que tots esperem també bones notícies en aquesta direcció.

NO PUC DEIXAR DE PENSAR EN LA FORTUNA d'haver trobat una tomba reial que no havia estat objecte de la violació i de l'espoli, a desgrat de les múltiples vicissituds de la nostra història agitada, com ho demostra el cas dels torturats ossos i els dos cranis que es conserven a la tomba del seu pare, Jaume el Conqueridor. Quin contrast, aquest de la despulla de Pere el Gran, amb el desengany, entre molts d'altres, de comprovar que, al monestir aragonès de Sixena, el vas mortuori d'aquell avi seu de la victòria de Las Navas i de la derrota de Muret, que teòricament havia jagut també durant segles en companyia de la seva espasa fidel, està completament buit, ple només de pols, de saqueig i d'oblit...!

I QUINA FORTUNA, TAMBÉ, HAVER CONEGUT aquesta despulla precisament ara, quan les tècniques del nostre temps en trauran tant de profit, començant pels rastres de l'ADN. Tan sols un quart de segle enrere, no n'hauríem pogut aprendre tantes coses, i qui sap si l'hauríem malmès per a les recerques futures. Ara, quan s'acabi el mes d'abril, les restes del monarca d'Aragó i Catalunya tornaran al seu vas i es tancarà la placa massissa de bell nou, però amb la certesa, no sols de coneixe'l molt millor, sinó de poder-lo deixar en bones condicions per a les noves descobertes tecnològiques que, en un món com el nostre, no deixaran de produir-se a un ritme cada cop més accelerat.

QUAN VA SABER-SE LA NOTÍCIA, VAIG ESCRIURE a l'aleshores flamant nou director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, que s'apuntés aquell esdeveniment com una de les millors, si no la millor, notícia que es produiria durant el seu mandat al capdavant de la institució, passés el que passés. Així ho penso encara. Amb aquesta aventura ens ha retornat, com un glop venturós de l'antigor, el batec directíssim d'aquell final del segle XIII, en què el reialme d'Aragó va esdevenir senyor de la Mediterrània occidental. La història, doncs, ens torna un cop més la memòria, ens dóna noves informacions i interpretacions d'un passat gloriós que, tants segles després, sentim com a nostre de ple dret. Potser hi ha qui no es commou gens ni mica davant d'aquestes coses, ho sé perfectament. Però us asseguro que entrar a la cambra blanca i veure l'autèntica despulla d'un rei medieval ens aboca al vertigen dels segles remots, al misteri profund dels mons desconeguts...