Carles Camp. Morts decisives a la història de Catalunya (7). Ernest Lluch

Pel que fa al seu vessant polític, va ser diputat del PSC al Congrés des de 1980. El 1982, Felipe González el va nomenar ministre de Sanitat i Consum, càrrec que va ocupar fins el 1986.

Ideològicament, va demostrar ser un entusiasta del nacionalisme espanyol. Va ser un autèntic botifler tot i impulsant, amb totes les seves energies, la LOAPA, llei terriblement recessiva i reaccionària contra el procés autonòmic iniciat a Catalunya, el famós “café parar todos” fruit del cop d’estat de Tejero, mal anomenat “intent” malgrat haver deixat com a herència aquesta joia de llei amb què el PSOE ens va obsequiar.

Quan va deixar el càrrec de ministre, va tornar a la seva càtedra barcelonina i, el 1989, va obtenir el càrrec de rector de la Universitat Menéndez i Pelayo.

Durant els anys noranta, però, Ernest Lluch va fer un important gir ideològic des del punt de vista nacionalista i va adoptar un nacionalisme catalanista, no independentista, però prou fort per valorar Catalunya com a entitat diferenciada de l’espanyola. Recordo haver-lo sentit al programa de ràdio Els Matins de Catalunya Ràdio, conduït per Antoni Bassas, com explicava, il·lusionat, que un poble de l’antic regne de Nàpols anomenat Lecce tenia, al seu escut, els quatre pals catalans.

Ernest Lluch tenia un gran ascendent dintre de la direcció del PSC i els seus esforços per catalanitzar el partit anaven, pel que sembla, fent forat. Això era molt perillós per a l’estat espanyol: si el PSC esdevenia un partit catalanista, demanaria grup propi al Congrés dels Diputats a Madrid i, al Parlament de Catalunya, les forces catalanistes, sumant les de centredreta (CiU) i les de centreesquerra (PSC), serien àmpliament majoritàries, mentre que el PSOE nacionalista espanyol podria acabar fent el mateix paper galdós i secundari que fa el també nacionalista espanyol PP. Els perills que en el seu moment havia provocat Josep Pallach tornaven a aparèixer.

Tot plegat, va desaparèixer de sobte, amb una altra mort sobtada. El 21 de novembre del 2000, un pistoler de l’organització terrorista ETA assassinava Lluch al garatge soterrani de casa seva, al carrer Xile de Barcelona. El fet no es va saber fins una hora i mitja més tard, quan un veí va trobar el cadàver. Tenia 67 anys.

Era sabut que ETA tenia Ernest Lluch com a un dels seus objectius. Treballava activament en contra del terrorisme i per la pau al País Basc. Una vegada es va enfrontar directament i pública amb els manifestants d’Herri Batasuna en un míting electoral del Partit Socialista d’Euskadi, a Sant Sebastià. No calia ser cap mostela per saber que, des d’aquell moment, estaria en el punt de mira de l’organització terrorista.

Hi ha moltes persones a tot l’estat que estan en el punt de mira d’ETA. Però els serveis secrets espanyols que, val a dir, són dels millors del món, les mantenen a totes protegides i, fora del País Basc, atemptats d’aquesta mena amb èxit són molt comptats. Per això, cal lamentar la badada d’aquests serveis a l’hora de protegir Ernest Lluch en un moment clau per a l’evolució idelògica i política del socialisme català cap a posicions catalanistes.

Carles Camp

2/04/10