73: Ramon Sibiuda

Juntament amb Llull i Vives, Sibiuda ha estat un dels tres filòsofs catalans més universals i influents de tots els temps.

Nascut, probablement, a Barcelona durant la segona meitat del segle XIV, gairebé no sabem res de la seva vida abans del seu establiment a Tolosa de Llenguadoc. S’ha arribat a especular sobre el fet que s’hagués hagut d’exiliar com a conseqüència del seu posicionament en l’elecció de Ferran d’Antequera, però sense cap prova concloent. Va ser professor d’arts, medicina i teologia a la universitat de Tolosa, de la qual va arribar a ser rector, entre 1429 i 1435, poc abans de morir, l’any 1436.

Com la de molts altres catalans universals, la seva nacionalitat també va arribar a ser qüestionada. Finalment, l’origen del seu cognom, que podem arribar a trobar escrit fins en catorze variants i, sobretot, els abundants catalanismes de la seva obra escrita en llatí, van ajudar a posar les coses al seu lloc i, avui, ja ningú no dubta de la seva catalanitat.

El seu pensament, per una banda, és deutor de l’obra de Llull i, per l’altra, superant-lo en determinats aspectes, anticipa en cent anys el de Vives. Però, a diferència d’aquests, al nostre país és un pensador gairebé desconegut. La llarga mà de la Inquisició, que va aconseguir que el pròleg de la seva obra fos condemnat en el Concili de Trento pels seus plantejaments antiescolàstics i prerenaixentistes, va contribuir a aquest oblit als territoris de la monarquia hispànica.

Autor d’una única obra (si més no l’única que coneixem) Scientia libri creaturarum siue libri naturae et scientia de homine que Montaigne va traduir al francès i l’impacte de la qual va motivar que li dediqués el seu Essai més elaborat.

Precisament, gràcies a la influència que la seva obra va tenir sobre el pensament de filòsofs com Montaigne, Comenius i Pascal, la seva figura ha acabat ocupant un lloc destacat en la història de la filosofia universal, pel fet d’apostar per la possibilitat d’un coneixement del món basat en l’experiència humana i separar clarament la ciència profana de la ciència sagrada, alliberant-la de la tutela de la teologia. El pensament de Sibiuda, representava un trencament amb els corrents escolàstics de la seva època i s’anticipava, així, als postulats antropocèntrics i humanistes propis del Renaixement.

Un enfocament innovador i valent en una època en què això podia costar molt car que queda perfectament reflectit en paraules del mateix Sibiuda: “Tanca els ulls a la ciència antiga i interroga només la Natura”.

Armand Sanmamed

13/04/10