Pressions de la Casa reial i el govern contra els esportistes catalans

Tots som conscients de les dificultats de la societat catalana per manifestar-se internacionalment en la seva condició específica sense la disfressa política imposada per espanyols i francesos. El fet que els catalans no poguem expressar-nos políticament de manera lliure provoca que la realitat nacional catalana busqui vàlvules d'escapament a través d'altres vies, i aquesta és una de les raons que explicarien la genialitat de les produccions culturals del nostre país al llarg dels últims segles.

 

L'esport no n'és una excepció. La potència de l'esport català esclata amb múltiples noms i en un gran nombre de manifestacions. Tothom reconeix l'altíssim nivell que està demostrant el Fútbol Club Barcelona i l'exit rotund de la seva política de desenvolupament de jugadors del propi planter. Però, a més del futbol, podem citar molts altres esports on brillen amb llum pròpia noms com ara Pau Gasol, Marc Gasol, Juan Carlos Navarro, Ricky Rubio, Joan Roma, Gervasi Deferr, Daniel Solà, Oriol Servià, Araceli Segarra, Jordi Arcarons, Emili Alzamora, Carles Checa, Toni Elias, Marc Coma, Dani Pedrosa, Tommy Robredo, i així un inacabable etcètera, on hauríem d'afegir tots els noms relacionats amb l'hoquei, el waterpolo, la natació, l'atletisme, el rugby i altres esports.

 

La imponent presència dels esportistes catalans a nivell internacional provoca un problema polític amb els francesos i sobretot amb els espanyols perquè aquests països temen que l'excés de catalanitat atempti contra la noció de superioritat que pressuposen a les nacions pròpies, francesa i castellana.

 

La demografia fa que aquest problema sigui més important a la Catalunya espanyola i darrerament estem vivint nous capítols al respecte. Així, l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha fet declaracions on denuncia les pressions de la Casa del Rei i del govern espanyols adreçades als esportistes catalans per tal que aquests dissimulin llur catalanitat. A continuació us oferim la notícia d'aquestes declaracions.

 

Us oferim també la notícia de la publicació del llibre de Lluís Simon, Catalunya contra Espanya, el partit interminable, i també un article publicat per aquest autor a propòsit de les declaracions de Jordi Pujol.

 

Joan Cavaller

16 d'abril de 2010

 

 

 

AVUI 15.04.2010

 

 

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol (CiU) ha afirmat avui que esportistes d'elit catalans i altres personalitats han rebut "pressions" de la Casa del Rei i de governs espanyols perquè no facin grans manifestacions de catalanitat, fins i tot sota amenaces.

"No sempre és fàcil fer aquesta presentació de catalanitat", ha dit, perquè en alguns casos la pressió que reben és difícil de resistir. "En més d'un cas –i no diré noms–, sobretot del món de l'esport, se'ls ha dit ben clarament: «Escolti, si vostè fa moltes manifestacions de catalanitat, aquella beca que té o aquell estudi se li retirarà», o un patrocini", ha afegit.

Pujol ho ha dit durant un debat del Centre d'Estudis que porta el seu nom, i que ha mantingut amb el cuiner Ferran Adrià. L'expresident ha aprofitat per demanar a Adrià que exportés la seva catalanitat, tot i que ha respectat que vulguin presentar-se també com a espanyols.

"Una mica d'esforç heu de fer", però Pujol ha reiterat que se'ls dificulta introduir la catalanitat a la seva pròpia imatge. Jordi Pujol ha demanat que ofereixin una imatge "positiva i no conflictiva" de Catalunya, perquè aquesta és la manera com convé ser vistos al món, i ha conclòs que la imatge catalana a l'estranger s'ha degradat últimament.
 

El paper de la premsa
 

Pujol ha destacat la influència de la premsa en la imatge internacional. Així, ha explicat que una manera de sortir a la portada d'un gran diari pot ser haver sofert un atemptat, però una altra és ser portada del The New York Times per la qualitat del treball, com és el cas d'Adrià. "En algun moment –ha destacat– hem sortit a les portades quan Catalunya ha tingut un pes molt determinant a tot Espanya", i ha posat un exemple de titular: "El govern espanyol està pendent del que decideixin els catalans".

Adrià creu que Catalunya necessita una estratègia per aprofitar oportunitats. Ha proposat treure més partit de la "marca" que aporten els triomfadors, com el jugador de bàsquet Pau Gasol. A més, ha recordat que el País Basc s'ha avançat a Catalunya en crear una escola d'alta cuina, que s'està construint a prop de Sant Sebastià. Ha elogiat el projecte basc, i ha defensat que ell mateix hagi acceptat presidir-ne el Consell Assessor.

Per això, espera que Catalunya sí que acabi liderant l'alta educació i investigació en turisme, per a la qual cosa ha confiat a tancar finalment un acord amb Esade, "una de les escoles de negocis més importants del món" i que es troba a Barcelona, ha subratllat. I ha demanat que la nutrició i l'alimentació centri una assignatura a l'escola, perquè seria una idea única que a més aprofitaria l'impuls que Catalunya ja ha donat a l'alimentació i la gastronomia.

 

 

 

 

El Punt 16.04.2010

 

Ja no només intuïm, sinó que, probablement, sabem què s'amaga rere la famosa sentència «ser espanyol ja no és una excusa, és una responsabilitat» que Pau Gasol va expressar amb tota aquella alegria fa dos anys en un anunci comercial de Nike. Podria tractar-se d'una estratègia comercial de la filial hispànica d'aquesta multinacional per aprofitar que, de cop i volta, la roja de la cistella havia esdevingut un equip campió. Tot i que molts grans esportistes se senten espanyols i ho expressen amb naturalitat, en alguns casos específics aquesta és una expressió artificial que s'exigeix de certs poders fàctics. I a partir d'ara aquesta sensació, mai plenament demostrada, ja és oficial.

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha denunciat –massa tard– que la mateixa casa reial, a banda del govern espanyol i les marques comercials, pressionen els nostres grans esportistes perquè no facin gala de la seva catalanitat, ni que sigui de manera ambigua. Això no ho diu un qualsevol. Pujol, que el mateix José Antich va batejar com el Virrei en la seva biografia, ha tingut sempre fil directe amb els Borbons.

L'hemeroteca ens diu que en els grans èxits de l'esport català la senyera sempre brilla per la seva absència. Parlem, és clar, de campionats en els quals aquests esportistes competeixen com a representants de l'Estat espanyol. Això canvia quan el campió és un club del país, ja sigui el FC Barcelona, el Joventut de Badalona o el Reus Deportiu. Per això les celebracions de les victòries d'aquests equips provoquen una gran indignació a Madrid, que encara no entenen allò de «visca el Barça i visca Catalunya».

La casa reial, ara al mig de la polèmica, fa temps que pateix en la seva pròpia carn el conflicte autonòmic que sovint, com en aquesta ocasió, es trasllada a l'àmbit esportiu. Ningú no oblida la formidable xiulada al Rei en la final de la copa de València, un fet que ja havia succeït en altres ocasions. I no podem ser tan ingenus de pensar que una institució com aquesta es quedarà de braços plegats quan és humiliada d'aquesta manera. El Rei riu per sota el nas mentre l'esbronquen, perquè sap que abans ja ha fet la seva feina i ha mogut els fils necessaris per convertir els nostres esportistes en els representants més ferotges de l'espanyolitat. És igual que ningú es cregui aquest sentiment. La qüestió és fer-ne bandera i que a tot el món es pensin que a Espanya el sentiment nacional és únic i indivisible.

Els esportistes, ja ho sabem, són fàcils de convèncer en aquest aspecte. Això no evita, tanmateix, que aquestes pressions siguin miserables. Ells el que volen és competir i guanyar. Ningú vol ser el màrtir de cap causa. Un que ho va fer, Oleguer Preses, encara en paga les conseqüències, ja que la seva imatge a tot Espanya és similar o pitjor a la que tenen els abertzales.

Els diversos representants del motor català són alguns dels principals al·ludits en les paraules de Jordi Pujol. En aquests últims anys hem vist un nombre gairebé incomptable de pilots aconseguint victòries en tots els àmbits i tots han dissimulat, amb més o menys èxit, la seva catalanitat. Per una simple qüestió estadística sembla impossible pensar que tots aquests pilots responguin a una ideologia determinada. Per tant, les consignes espanyolistes que denuncia l'expresident de la Generalitat són creïbles.

Un cas ja conegut és el de Gervasio Deferr en els Jocs Olímpics de Sydney. No és un noi que s'hagi reconegut mai pel seu catalanisme. En aquella ocasió, però, va intentar celebrar el títol olímpic amb una senyera. Els mateixos responsables de la Federació Espanyola de Gimnàstica, al pavelló mateix, li van treure del cap la idea. Un altre cas paradigmàtic va ocórrer en el polèmic Gran Premi de Catalunya de motociclisme del 1995. Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc i els responsables del circuit van posar l'himne català i l'espanyol i van hissar la bandera catalana i l'espanyola. Tot i que aquesta era una innocent expressió de la personalitat jurídica i històrica –reconeguda en la Constitució– de Catalunya els responsables dels patrocinadors i de les institucions espanyoles es van sentir insultats. No es tornaria a repetir. Els directius de la Federació Espanyola de Motociclisme van pressionar la federació internacional perquè en aquests casos sonés l'himne «de la nacionalitat que consti en el passaport del pilot guanyador».

S'han fet altres operacions més estrafolàries. La més patètica va ser la de pressionar l'entrenadora Anna Tarrés per evitar que tot l'equip de natació sincronitzada estigués format per nedadores catalanes. Per acabar-ho d'adobar, tots els esportistes espanyols estan sota sospita quan defensen amb més o menys èxit Espanya. A Xavi, per exemple, se'l va arribar a acusar d'abaixar-se els mitjons per tapar l'enseña nacional.

Pujol denuncia allò que intuíem, les pressions que reben els esportistes catalans

 

Lluís Simon presenta el llibre "Catalunya contra Espanya, el partit interminable"