Nacionalisme (Isaiah Berlin) (1979)

"Exaltació dels interessos de la unitat i l'autodeterminació de la nació al rang de valor suprem davant del qual, arribat el cas, totes les altres consideracioons haurien de sotmetre's tostemps" (p. 27)

 

"La majoria dels pensadors polítics, tant si l'aprovaven com si no, hi veien una fase inevitable de l'organització social. Alguns esperaven o temien que unes altres formes d'estructura política la substituïrien; d'altres sembla que la consideraven "natural" i permanent. El nacionalisme (...) era considerat pels observadors d'un tarannà més liberal com una fase passatgera deguda a una exacerbació de la consciència nacional humiliada i forçada per governants despòtics ajudats per esglésies servils." (p. 27)

 

[4 característiques del nacionalisme segons Berlin]

 

"Per nacionalisme em referesc a quelcom de més definit, ideològicament rellevant i perillós: és a dir, la convicció, en primer lloc, que els homes pertanyen a un grup humà particular, i que la forma de vida del grup difereix de la d'altres grups; que el caràcter dels individus que componen el grup està modelat pel grup i no pot entendre's amb independència del caràcter d'aquest, definit en termes de teritori comú, costums, lleis, records, creences, llengua, expressió artística i religiosa, institucions socials i formes de vida comunes als quals alguns afegeixen encara l'herència, el parentiu i trets racional; i que són aquests factors els que modelen els éssers humans, els seus propòsits i valors. (p. 32)

 

En segon lloc, és pròpia del nacionalisme la convicció que la forma de vida d'una societat és semblant a la d'un organisme biològic; que allò que aquest organisme necessita per al seu desenvolupament peculiar, allò que els més sensibles a la seua naturalesa articulen en paraules o imatges o en altres formes d'expresió humana, s'integra en unes metes comunes; que aquestes metes són valors suprems; en cas de conflicte amb altres valors (intel·lectuals, religiosos, morals, personals o universals) que no deriven dels fins específics d'aquest "organisme" específic, hauran de prevaler aquests valors suprems, atès que només així s'impedirà la decadència i la ruïna de la nació. A més, anomenar orgànics aquests models de vida és el mateix que dir que no poden ser formats artificialment per individus o grups, per més dominants que siguen les seues posicions, com no siga que ells mateixos estiguen penetrats per aquestes formes històricament desenvolupades d'actuar, pensar i sentir, perquè són aquestes formes mentals, emocionals i físiques, de viure i d'enfrontar-se a la realitat, i sobretot les formes en què els éssers humans tracten els uns amb els altres, les que determinen tota la resta i constitueixen l'organisme nacional -la nació- tant si aquesta pren la forma d'estat com si no ho fa. D'on se segueix que la unitat humana essencial en què es realitza plenament la naturalesa de l'home no és l'individu,o l'associació voluntària que pot dissoldre's o modificar-se o abandonar-se a voluntat, sinó la nació; que les vides de les unitats subordinades com ara la família, la tribu, el clan o la comarca, si són plenament elles mateixes, han d'orientar-se a la creació i manteniment de la nació, perquè la seua naturalesa i els seus propòsits, allò que sovint s'anomena el seu significat, es deriven de la naturalesa i els propòsits de la nació; i que aquests no són revelats per l'anàlisi racional, sinó per una percepció espcial, que no cal que siga plenament conscient, de la relació única que lliga els éssers humans individuals dins d'un tot orgànic inanalitzable i indissoluble, que Burke identificava amb la societat, Rousseau amb el poble, Hegel amb l'estat, però que per als nacionalistes és, i només pot ser, la nació, siga quina siga la seua estructura social o forma de govern. (pp. 32-34)

 

En tercer lloc, aquesta perspectiva implica la noció segons la qual una de les raons més convincents, potser la més convincent, per mantenir una determinada creença i una determinada política, servir un deterinat fi, viure una determinada vida, és que aquests fins, creences, polítiques, vides, són nostres. Això és tant com dir que aquestes regles o doctrines o prinicipis haurien de seguir-se no perquè conduesquen a la virtut o a la felicitat o a la justícia o a la llibertat, ni perquè siguen ordenats per Déu o l'Església o el príncep o el parlament o alguna altra autoritat universalment reconeguda, ni perquè siguen bons o correctes en si mateixos, i per tant vàlids pel seu propi dret, universalment, per a tots els homes en una situació donada. Més aviat, han de seguir-se perquè aquests valors són els del meu grup (...). (p.34)

 

Finalment, a través d'una evolució que no pot sorprendre, el nacionalisme plenament desenvolupat ha arribat a afirmar que, si la satisfacció de les necessitats de l'organisme al qual pertanc resulta ser incompatible amb la realització de les metes d'altres grups, jo, o la societat a la qual jo pertanc de manera indissoluble, no tenim més elecció que obligar-los a cedir, per la força si cal. Si el meu grup (diguem-ne la meua nació) ha de poder realitzar lliurement la seua vertadera naturalesa, això implica la necessitat de remoure els obstacles del seu camí. Res que puga entrebancar allò que jo reconec com el meu objectiu suprem (és a dir, de la meua nació) no pot ser considerat com d'un valor igual que aqueix objectiu. No hi ha cap norma o criteri superior en funció del qual puguen classificar-se els valors respectius de les vides, els atributs i les aspiracions dels diferents grups nacionals, atès que una norma d'aquesta mena no podria ser immanent ni part essencial d'un organisme social determinat, sinó que hauria de ser supranacional, hauria de derivar la seua validesa d'una font exterior a la vida d'una societat particular (una norma universal, com conceben la llei natural o la justícia natural aquells que hi creuen). (p. 36)

  

 

Font: