125: L’esgrima, unic esport olímpic d’origen català

Sovint hem estat testimonis de l’apropiació exclusivista que les institucions esportives i els mitjans de comunicació espanyols fan dels èxits dels esportistes catalans. Hem vist com el govern espanyol no ha tingut cap escrúpol a dedicar recursos públics, materials i humans, que paguem tots els ciutadans d’aquest estat, catalans inclosos, per tal d’impedir acords celebrats entre entitats de dret privat i, per tant, que no haurien d’estar subjectes a les arbitrarietats dels seus estats respectius, com és el cas de les adscripcions de les nostres federacions esportives a les federacions internacionals. Aquesta setmana, fins i tot, ens hem fet ressò de la polèmica encetada pel president de la Generalitat Jordi Pujol referida a les pressions rebudes pels nostres esportistes per tal que amaguessin la seva catalanitat.

Allò que a nosaltres ens sembla una autèntica aberració esdevé, des del punt de vista espanyol, una actitud absolutament necessària, una qüestió d’autèntica supervivència. El reconeixement, ni que sigui esportiu, de Catalunya comporta la negació d’Espanya. Representa el fracàs d’un projecte que fa més de cinc-cents anys que intenten construir mitjançant la dissolució de les diverses nacions peninsulars.

La seva supervivència nacional no permet l’existència esportiva dels catalans. Ni l’actual, ni la passada. Per això, no fan cap escarafall a tergiversar la història sigui política o sigui esportiva, com en el cas de l’esgrima que, proclamen, és l’únic esport olímpic d’origen espanyol.

Aquesta afirmació es basa en el fet que el primer tractat sobre l’esgrima moderna, datat del 1474, és espanyol. Com que és obra d’un mallorquí i Mallorca, ara, és Espanya, l’esgrima moderna té un origen espanyol. Ras i curt. El problema és que, l’any 1474, no existia cap estat amb el nom d’Espanya. Existia Castella, existia Portugal, existia, si voleu, Aragó. L’any 1474, ni tan sols els Reis Catòlics regnaven a Aragó. Espanya, com a entitat política, encara havia de néixer.
El primer tractat d’esgrima moderna conegut és català, perquè és obra del mestre d’esgrima mallorquí (o perpinyanès segons algunes fonts) Jaume Ponç i va veure la llum a la ciutat de Perpinyà, l’any 1474. L’esgrima va conèixer una edat d’or al nostre país durant el segle XV, amb confraries de gran renom com la de Sant Mateu a Perpinyà, fundada el 1453 i, grans mestres com el mateix Ponç, Gabriel Esverd o Galcerà Bonnín.

L’etimologia del verb esgrimir també ens podria donar pistes sobre el bressol modern d’aquest art marcial. Segons Coromines, esgrimir i esgrima són manlleus catalans en castellà i portuguès i el francès escrime, “apareix tardanament i tant per això com per la conservació anòmala de la s d’escrime i del fr. mod. s’escrimer s’admet que són manlleus (de l’italià o de l’oc?)”. [Coromines DCELC. VOl. III (D-FI),p.590.]


Armand Sanmamed
20/04/10