126: Sant Feliu de Guíxols i la batalla de Lepant

En un article anterior ja vaig parlar de la decisiva participació catalana en la batalla de Lepant i del rastre que aquest fet va deixar en el nostre país. Així el Sant Crist que presidia la nau capitana de la flota cristiana es troba actualment a la Seu de Barcelona i el fanal que duia la nau capitana turca, coneguda com “la llàntia del moro” era a Montserrat, i va desaparèixer el 1811, en la batalla que hi va haver en aquest monestir durant la Guerra del Francès.

Hi ha, encara, un altre importantíssim trofeu de la victòria de Lepant en un lloc prou inesperat: es tracta del pavelló de la nau capitana de la flota turca, que es troba a l’església de Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà. Com s’explica això? Doncs, per la destacada participació de naturals d’aquesta vila marinera empordanesa en l’esmentada batalla.

Josep Pla, en la seva Guia de la Costa Brava, al parlar de Sant Feliu de Guíxols, cita els autors del segle XVII Salvador Ribes i Roig i Gelpí per fer una llista de capitans guixolencs que van interventors en aquesta batalla: Guardiola (que hi va morir), Oliver, Amat, Ferrer, Morell, Gallart, Julià (aquests dos darrers van guardar banderes turques a casa seva com a domassos, conservades fins a finals del segle XVIII), Falgueras, Cabanyes, Rovira, Alzina, i el capità Camisó, qui, amb l’ajuda del també guixolenc Pere Roig va assaltar la nau capitana turca i va matar l’almirall otomà Alí Paixà, fet que va inclinar de forma definitiva la batalla en favor de la flota cristiana.

Cal precisar aquestes afirmacions. Salvador Ribes ha estat qualificat de “poc fiable” per alguns estudiosos, ja que quan parla de “més de vuitanta capitans” de Sant Feliu de Guíxols a la batalla la xifra sembla exagerada. Ara bé, si en comptes de referir-se només a capitans es referís a oficis diversos com capitans, pilots, artillers, mariners, etc., la cosa ja tindria sentit, en una vila que llavors tenia 273 focs. Un home per cada quatre focs sembla raonable en una operació que motivava molt els catalans de llavors i, més si considerem tot el rerepaís que gravitava al voltant de la vila guixolenca: Vall d’Aro, Llagostera, Romanyà, etc.

Lluís Esteva i Cruañas ha estudiat l’únic exemplar que queda de l’obra de Salvador Ribes, que es troba a l’Arxiu Diocesà de Girona. Aquest autor, que era advocat i doctor en dret civil i canònic, representava l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols contra l’abat del monestir de la població per litigis sobre qui controlava la vila. En aquest context va escriure un obra titulada Manifiesto de la verdad y vivo dibuxo de la antigua i Real villa de San Felio de Guíxols... ...contra el venerable abad, publicada a Barcelona el 1674. Explica en Lluís Esteva: “l’escrit, doncs, no pretén demostrar la realitat d’un fet històric, sinó guanyar un plet que en Ribes defensava per compte del municipi guixolenc” i afegeix que “no se li coneix un sol treball de tipus històric”. De totes maneres, és sabut que presentar una prova falsa, o amb falsedats, a un tribunal és molt perillós, ja que si s’enxampa la falsificació la prova es gira absolutament en contra de qui l’ha presentada.

L’obra va ser escrita 103 anys després de la batalla, i el record encara era ben viu entre la població. Molts guixolencs d’aquells temps, descendents dels participants a la batalla, encara en conservaven trofeus, com per exemple, estendards capturats a l’enemic que exhibien en els seus balcons quan hi havia processons o altres esdeveniments assenyalats.

L’autor parla de 80 capitans, a més de nombrosos soldats, tots fills de Sant Feliu. La historiografia n’ha pogut localitzar 25 en aquells anys, dels quals 13 són citats per Ribes, de la llista de 24 que dóna. La resta, o no eren de la població, o no se’ls ha pogut documentar, o bé no eren ‘capitans’ i van fer altres feines o van ostentar altres càrrecs a la batalla.

Els 13 documentats són: Pere Reg o Reig, a qui Ribes atribueix el protagonisme de l’assalt a la galera capitana turca, Joan Camisó, a qui s’atribueix la mateixa proesa (el més probable és, com diu en Josep Pla, que fos un fet protagonitzat per tots dos alhora, o l’un ajudat per l’altre ), Miquel Serafí, Oliver, Montserrat Guardiola mort a la batalla, com ja s’ha dit, Amat, Narcís Ferrer, Falgueres, Gallart, Joan Seguer, Durban, Alzina, Julià (que tenia un riquíssim gallardet pres a l’enemic i que el lluïa cada any a casa seva), Oliva, Morell, Francesc Ferrer, Miquel de Noves, N. Pujades (capità de tres naus), Sovar, Mateu, Caxa, Cabanes, Font i Rovira. Tot i que la xifra de participants sembla exagerada, la llista dels noms que dóna s’ha pogut contrastar en més de la meitat dels casos. I,insisteixo, feia relativament poc temps d’una gesta tan sonada; per tant, inventar noms, quan els seus descendents i la resta de pobladors de ben segur recordaven uns fets ben vius en la tradició familiar i col·lectiva era, certament, ariscat.

Més dubtós és el frare mínim Joan Gaspar Roig i Gelpí (Blanes 1624–Manresa 1691) al qual se li coneixen dues falsificacions emmarcades en les seves polèmiques històriques amb José Ibáñez de Segovia, Marquès de Mondéjar, i el cronista reial, l’aragonès José Pellicer i Tovar (un altre gran falsificador) sobre els drets històrics de Catalunya, això que ara mateix encara se’ns discuteix, en el context de la Guerra de Separació de 1640-52. El problema és que el l’eina de treball que va fer servir Roig i Gelpí va ser el poc honorable recurs de falsificar documentació, recurs, per cert, que no s’han cansat ni es cansen de fer servir els espanyols per fer desaparèixer els catalans de la història.

La primera d’aquestes falsificacions, el cronicó llatí Liberat, a l’estar ple de contradiccions, va ser descobert aviat. No va passar el mateix amb el Llibre de Feyts d’Armes de Catalunya, atribuït a un Bernat Boades. Aquest darrer, més ben elaborat, va enganyar generacions de historiadors, fins que Miquel Coll i Alentorn en va descobrir la impostura, els anys quaranta del segle XX.

Això no vol dir, però, que tot el que escrivís Roig i Gelpí fos fals. El mateix Coll i Alentorn confirma la presència a la batalla del guixolenc Montserrat Guardiola (o Gordiola), que hi va morir. I concreta: “En correspondència amb llur participació [la dels catalans], un gran nombre de trofeus del combat foren portats a Catalunya, com el pavelló de l’almirall turc, dut a Sant Feliu de Guíxols pel guixolenc Joan Camisó”. I diu l’Enciclopèdia Catalana que a Joan Camisó “se li atribueix” l’autoria de l’assalt a la nau capitana otomana i la mort del seu almirall Alí Paixà. Tot sembla confirmar la hipòtesi explicada per Josep Pla.

En qualsevol cas, el que és cert és que està documentada la presència a la vila de Sant Feliu de Guíxols de diversos trofeus de la batalla de Lepant. El principal d’ells encara es conserva a l’església de la població. És del tot versemblant pensar que si el pavelló de la nau capitana de la flota turca es conserva en aquesta vila empordanesa, és perquè algú d’aquesta vila va fer un acte prou heroic (i l’assalt a la nau capitana turca i la mort del seu almirall Alí Paixà ho és) com per merèixer endur-se’n un premi d’aquesta magnitud. Tot indica que r Joan Camisó o algun altre guixolenc serien els protagonistes de la gesta.

No puc evitar, per acabar, fer una petita reflexió del per què que fets tan importants siguin tan desconeguts i tan poc divulgats. La pàgina web de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, per exemple, no en diu res. Una prova més que els esforços fets per fer desaparèixer els catalans de la història han reeixit.

Carles Camp

23/04/10

Bibliografia

Salvador Ribes, Manifiesto de la verdad y vivo dibuxo de la antigua i Real villa de San Felio de Guíxols... ...contra el venerable abad. Barcelona, 1674.

Joan Gaspar Roig i Gelpí, Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la Ciudad de Gerona y cosas memorables suyas Eclesiásticas y Seculares, assí de nuestros tiempos como de los pasados. Barcelona, 1678, folis 517 i 518.

Lluís Esteva Cruañas. “En el quart centenari de la batalla de Lepant”. Revista de Girona nº 55, Girona, 1971.

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1971/0055_058.pdf

Albert Balcells. Història de la historiografia catalana. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2003, p. 105-106.

Josep Pla. Guia de la Costa Brava. Sant Feliu de Guíxols

Miquel Coll i Alentorn. Història dels catalans 1516 – 1660. Vol 2, p. 365-370