El 25 d'abril de 2010, Salvador Cardús i Ros va publicar un article a l'AVUI amb el títol "Se'ns veuen les vergonyes". El sociòleg argumenta que durant els 30 anys de transició fins al dia d'avui, els polítics catalans han jugat a creure i fer creure que l'Estatut d'Autonomia representava una solució correcta per a les aspiracions d'autogovern del país. L'auge de l'independentisme i la tragicomèdia del Tribunal Constitucional sobre la legalitat del nou Estatut, entre molts altres capítols, estan treient a la llum la gran veritat: "El gran drama actual de la política catalana és que s'ha desenvolupat sobre una gran mentida fundacional".

 

El reproduÏm a continuació:

 

 

 

 

 

AVUI 25.04.2010

 

 

L’única virtut que haurà tingut tot el procés de reforma de l’Estatut i l’esperpèntic final que li escriu un Tribunal Constitucional incapaç de rematar la faena, dubitatiu entre el recurs a una estocada que travessi el cor de la bèstia o a una puntilla a la nuca, és que haurà posat al descobert la gran tragicomèdia que ha estat la política catalana aquests darrers trenta anys. Ara a la política catalana se li veuen les vergonyes. Perquè cal reconèixer que els espanyols mai no han enganyat: la Constitució espanyola és clara i rotunda en la seva lletra, i hem estat els catalans els que hem viscut de les quimeres de suposats esperits de la Transició i d’inexistents pactes constitucionals entre Catalunya i Espanya. I som nosaltres sols que hem volgut creure que l’Estatut era una mena de petita Constitució catalana, quan és una llei orgànica espanyola, expressió directa de la voluntat de la nació espanyola a través de les seves Corts i l’única que té realitat jurídico-constitucional. Fins i tot ens hem mentit dient-nos que el referèndum de l’Estatut era una expressió de la sobirania catalana, quan en cap cas no tenia aquesta naturalesa jurídica. De sobirania, a Espanya, només n’hi ha una i és la del poble espanyol.

Vull deixar ben clar que no m’alegro de tot aquest escàndol. Hi ha qui, amb mala fe, pressuposa que l’independentisme s’alimenta del principi que, com pitjor anem, millor. En tot cas, no és el meu cas i no ho hauria de ser de ningú: no és fent el ridícul que es pot mantenir el nivell d’autoestima necessari per avançar cap a l’emancipació nacional. L’independentisme no necessita una sentència negativa del Tribunal Constitucional, perquè ni amb una de positiva no en tindria prou. Però, en canvi, sí que he de dir que tinc la certesa que el tribunal està fent bé la seva feina, que no és altra que la de garantir que es compleixi la Constitució i sense les ambigüitats que són fruit dels oportunismes d’uns i altres. Ells han de garantir la unitat d’Espanya i han d’assegurar que la sobirania segueixi residint allà on la Constitució estableix: en l’única nació reconeguda, que és l’espanyola. El tribunal, és cert, està en una situació de precarietat per la incapacitat del PP i del PSOE de pactar-ne la renovació, però les lleis preveuen aquesta situació, de manera que formalment no tan sols té tota la força jurídica que cal, sinó que té tota la legitimitat democràtica que necessita per emetre una sentència com i quan més li plagui. I si la sentència és redactada per uns nous magistrats, bé sigui en una versió rotunda, bé sigui en una versió vellutada, serà exactament la mateixa sentència.

El que sí que és un escàndol és la reacció antidemocràtica del PSC, ICV i CiU a la possible sentència. I s’entén perquè, com he dit, aquest final posa al descobert les vergonyes de la política catalana dels darrers trenta anys, entestada a fer-nos creure allò que no existia. No: constitucionalment no som una nació, i per tant l’Estat espanyol no pot ser plurinacional. No: no tenim cap mena de sobirania reconeguda i per tant, la sentència no la pot posar en entredit. No: no hi ha hagut mai cap pacte formal entre Catalunya i Espanya, perquè Espanya és un Estat que només signa pactes amb altres subjectes polítics internacionalment reconeguts, és a dir, amb altres Estats. El gran drama actual de la política catalana és que s’ha desenvolupat sobre una gran mentida fundacional. Entenc que es digui que a finals dels setanta era difícil o impossible anar més enllà. D’acord. I entenc que es digui que hi havia la promesa que, en democràcia, tot seria possible: pecat d’ingenuïtat. Molt bé. Però els nostres líders polítics van saber molt aviat que ens havien enredat. I, davant la magnitud del fiasco, van optar per seguir la via del com si: fer com si fóssim una nació, com si tinguéssim una sobirania pròpia –o compartida–, com si tractéssim Espanya de tu a tu... I ara tot s’ha descobert. Ara s’ha posat en evidència la farsa, i, una vegada més, PP i PSOE es posen d’acord per recordar-nos que si ens volem autoenganyar, que ja ens ho farem, però que les regles de joc són les que són.

En aquest sentit, és democràticament vergonyós l’intent dels nostres principals partits de voler endarrerir la sentència del Constitucional per després de les eleccions catalanes. Demanar la renovació del tribunal abans que emeti sentència, recusar-ne els magistrats o demanar que s’inhibeixin són estratagemes impropis de partits democràtics, pensades només per poder arribar a les eleccions amb més comoditat política per a ells però furtant als electors un element determinant en la seva presa de decisió per als propers anys. Per decidir qui votar, ens cal saber amb quines regles es jugarà la partida, i necessitem saber què proposen els nostres partits davant de l’evidència de la mort definitiva del text estatutari.

Entenc molt bé, doncs, el desconcert i la irritació dels partits catalans, que veuen acabada l’etapa d’ambigüitat que tantes satisfaccions els ha proporcionat. I s’entén l’enrabiada de Jordi Pujol contra el Tribunal Constitucional, cridant a rebel·lar-nos-hi. Pujol pot estar més disgustat que qualsevol altre, perquè ja havia advertit que la reforma de l’Estatut obriria la caixa dels trons i que, com ha passat, hi perdríem bous i esquelles, que en aquest cas vol dir perdre el marge d’ambigüitat en el que s’havia sobreviscut trenta anys. Però atenció, president: si ens rebel·lem contra el Tribunal Constitucional, que quedi clar que darrere hi van enganxats l’Estatut i la Constitució. S’ha acabat el temps de fer embuts.

Aquests dies he recordat les converses amb l’enyorat Josep M. Puig Salellas durant les celebracions de les jornades anuals El nacionalisme a la fi dels segle XX de 1987 a finals dels 90. Puig Salellas, amb mirada de notari, seguia amb sornegueria els nostres grans debats especulatius sobre el futur de la nació, per recordar-nos –quan ens embalàvem massa– que, finalment, res no existeix políticament si no té un suport jurídic. M’agradaria poder-lo escoltar ara, quan parlem amb tanta frivolitat d’un vague “dret a decidir” per evitar parlar de la independència! I el recordo perquè crec que, efectivament, els catalans hem viscut trenta anys en una ficció política, en una nació sense papers, basada en una realitat de la qual cap notari no hauria pogut donar-ne fe. I això s’ha acabat. Anem despullats, i tothom ho pot veure.

Els que teniu la sort de poder anar a votar a les consultes d’avui, si us plau, feu-ho. I voteu per la independència, que necessitem un vestit nou i a mida.