Memòria històrica > Articles i documents

$Armand Sanmamed. L’imperi espanyol: el fracàs del projecte imperial castellà (I)$

Armand Sanmamed. L’imperi espanyol: el fracàs del projecte imperial castellà (I)

Un axioma és un postulat acceptat com a vàlid sense que se n’hagi provat la veritat i del qual deriven altres proposicions que s’organitzen en un sistema. És a dir, és un enunciat que s’accepta sense demostració com a punt de partida per demostrar-ne d’altres. Tot i que s’utilitzen, bàsicament, en les matemàtiques, els axiomes també s’apliquen en la física, l’economia, l’estadística i, pel que sembla, fins i tot, s’han aplicat i s’apliquen en l’estudi de la història.

Si més no, és la conclusió a què s’arriba després d’analitzar el tractament que la historiografia tradicional ha donat a l’estudi de l’imperi espanyol. Els axiomes sobre els quals se sustenta la visió oficial que ha quedat fixada en l’inconscient espanyol castellanocèntric i dels quals n’ha derivat tota una mística imperial són:

Castella forja i clau de volta de l’imperi.
Castellà motor de l’expansió imperial

D’entrada, s’ha de dir que posar al mateix nivell les aportacions de Castella i Aragó en la formació de l’imperi ja resulta una afirmació un pèl exagerada. De l’anàlisi dels diversos elements que convergiran en la gènesi de l’imperi colonial espanyol, no és desprèn, precisament, que el castellà sigui l’element central, ni el principal. Però anem a pams.

Primer de tot, cal puntualitzar que l’imperi espanyol sorgeix de les diverses aportacions territorials que, per herència, van convergint en la persona de Carles de Gant, futur rei-emperador Carles I/V. Abans de Carles, no hi havia cap imperi espanyol, senzillament perquè, Espanya, encara no existia. Existia Castella i existia un estat al qual els historiadors han donat diversos noms al llarg de la història: corona catalanoargonesa, regne d’Aragó, monarquia catalana. La unió matrimonial de Ferran i Isabel, no va ser una unió política ni administrativa dels seus estats i dels seus respectius imperis. Mentre les dues parts van viure cadascun d’aquests estats va mantenir les seves estructures polítiques, jurídiques i administratives. Morta Isabel, a més, van continuar tenint, fet que es tendeix a oblidar, monarques diferents. A Castella Felip I i Joana d’Aragó, filla dels Reis Catòlics, coneguda com Joana la Boja i, als territoris de la monarquia catalana, Ferran II i Germana de Foix.

El naixement d’allò que la història coneixerà com a imperi espanyol l’hem de situar entre els anys 1518, any que les corts castellanes el reconeixen com a rei i l’any 1519, quan jura com a comte de Barcelona i és escollit emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Per primer cop, es troben sota la sobirania d’un mateix monarca els tres elements constitutius de l’imperi:

L’imperi català, com a hereu del seu avi Ferran, últim representant de la dinastia Trastàmara i, per extensió, del Casal de Barcelona i que en aquell moment incloïa: Catalunya, Aragó, València, les illes Balears, Sardenya, Nàpols, Sicília, Malta, diverses possessions del nord d’Àfrica i, segons el testament del mateix rei Ferran “la parte que a nós corresponde y pertenece de las rendas de las Indias”. El testament d’Isabel també llegava a Ferran la meitat de les rendes de les Índies. Després de la mort d’Isabel, Ferran es va atribuir la meitat de la sobirania de les noves terres[1] i es va intitular senyor de les Índies el 1505, 1506 i 1512 i, encara, en el seu testament de 1516[2].
L’imperi castellà, a través de la seva mare Joana i que incloïa: Castella, Navarra, les Canàries, algunes places del nord d’Àfrica i la part corresponent de les Índies.

Sobre Navarra, caldria puntualitzar que no l’hauríem de considerar una aportació gaire castellana. Aquest territori, antic objectiu dels monarques catalans (Jaume I) i lligada històricament a la corona catalanoaragonesa (príncep de Viana), havia estat annexionada, finalment, per Ferran II, el 1512 i, oportunament per als interessos i per a la història castellana, transferida a Castella, l’any 1515.

Els territoris aportats pel mateix Carles, primer com a hereu de la casa de Borgonya i, posteriorment, com a emperador, situats a l’Europa continental:

Del seu pare Felip el Bell, successor de la seva mare, la duquessa Maria de Borgonya: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat.
Del seu avi, l’emperador Maximilià: Àustria

No serà fins més endavant que el quadre quedarà completat amb la incorporació d’un quart i darrer element, amb el qual l’imperi assolirà la seva màxima expansió: la incorporació de Portugal i el seu imperi, també per herència en aquest cas en la persona de Felip I/II, l’any 1580. Ni tan sols en la culminació territorial de l’imperi, Castella hi té un paper actiu, sinó que aquesta vindria donada per l’atzar en forma de la mort del rei cardenal Enric I de Portugal, l’any 1580. Enric, que havia actuat com a regent des del 1578, any de la desaparició del rei Sebastià durant la batalla de Qsr el Kebir, va morir abans que el consell de regència portuguès designés un nou rei. La crisi successòria és va resoldre a favor de Felip I/II, que va fer valer els seus drets successoris mitjançant la força i l’amenaça.

Podem dir, per tant, que la gènesi, l’expansió i el zenit de l’imperi colonial espanyol van tenir lloc en un interval relativament curt de temps, entre els anys 1519 i 1580, com a resultat de la suma de quatre factors principals: el català, el castellà, l’austríac i el portuguès.

Des d’una perspectiva territorial, és ben clar que l’element més important no és el castellà, sinó el català que aporta el seu imperi mediterrani i, com a mínim, com hem vist, la meitat de l’americà. A més, cal que recordem que, l’any 1519, l’imperi americà era, encara, format per unes quantes illes del Carib i algun cap de pont continental: Cortès encara no havia conquerit Mèxic, ni Pizarro el Perú.

Tampoc, des d’una perspectiva política, l’imperi de Carles I no pivotarà al voltant de Castella. Els castellans es van oposar des del primer moment a un monarca i a una política que no consideraven pròpia (revolta comunera) i que, sovint, es va tirar endavant a desgrat seu. La sintonia dels catalans amb una monarquia amb voluntat de ser cosmopolita i global, en canvi, va ser total, fins al punt que alguns historiadors han arribat a dir que Carles I va sentir una predilecció especial envers els seus súbdits catalans.[3] En són proves les expedicions a Itàlia, Tunis i Alger que van partir de Barcelona, el paper dels catalans en la descoberta i conquesta d’Amèrica (i em refereixo només als inqüestionats com Rifòs i altres companys de Cabot, Espès) i el protagonisme dels territoris de la monarquia catalana en el casos de Cortes, Magalhaes, del tractat de Saragossa o de l’arribada d’or i plata de les Índies a Barcelona, on s’utilitzaria per encunyar moneda[4].

De tot plegat, deduïm que en la formació i en la primera embranzida de l’imperi colonial espanyol, Castella va tenir un paper merament secundari. Si la visió que ens ha quedat és, precisament, la contrària és perquè, a força de llegir-ho i de sentir-ho, hem anat assumint, acríticament, una visió de la història de Catalunya, de Castella i de l’imperi espanyol, absolutament anacrònica, que respon a interessos polítics més que no pas històrics.

En efecte, no serà fins al regnat de Felip I/II que Castellà prendrà, decididament i definitiva, el protagonisme polític en els territoris de la monarquia hispànica i n’esdevindrà l’element central i sobre el qual pivotarà la política imperial (interior i exterior). Coincidirà aquest moment amb la incorporació de Portugal i el seu imperi, fet que marcarà el zenit de l’extensió territorial de l’imperi espanyol. Paradoxalment, aquest moment culminant serà també el punt d’inflexió, l’inici d’una llarga decadència caracteritzada, exteriorment, per la incapacitat de fer front a les contínues ingerències i agressions i, interiorment, de gestionar amb un mínim d’eficàcia els immensos recursos generats, que culminarà en l’esclat de les independències americanes de principis del segle XIX i que s’arrossegarà, penosament, fins al desastre de 1898.

A Castella no li quedarà cap més recurs, per amagar el seu paper de malbaratadora d’un dels imperis més grans de la història, que aixecar una pantalla de mistificació. Però, aquest, serà el tema del pròxim capítol.

Armand Sanmamed

27/04/10

[1] Definició extreta de la versió digital de Enciclopedia Catalana.

[2] DIEGO IOSEF DORMER, “Testamento del Señor Rey D. Fernando el Catholico, hecho en el Lugar de Madrigalejo a veinte ydos de Enero del año M.D.XVI.”, Discursos Varios de Historia, con muchas escrituras Reales Antiguas, y Notas de Algunas Dellas; Herederos de Diego Dormer, Saragossa, 1683, p. 441-442.

[3] Bofarull i Sans, Predilección de Carlos V por los catalanes. “Mem. Ac. B. L”., 1896

[4] F. Soldevila, Història de Catalunya. Barcelona, 1962. Vol II, p.884 a 889

Armand Sanmamed. L’imperi espanyol: el fracàs del projecte imperial castellà (I)

Política de cookies