Francesc Roca. La plàstica barroca catalana (1610-1780): Rigau, Ribera i els Xoriguera

Francesc Roca, economista, titular de Teoria Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, és director de l'obra Catalans al món, un atles històric que recorre la presència catalana al món des de l'any 998 d.C. Roca ens ha fet arribar el següent text extret de l'obra esmentada i que us oferim a continuació.

 

Cal destacar la informació del caràcter català de l'estil barroc conegut com a xorigueresc, exportat a Mèxic i Espanya amb el nom de "churrigueresco".

 

 

 

 

 

 

 

 

Les monarquies absolutes europees tendiren a concentrar progressivament, durant els segles XVII i XVIIII, riqueses, poder i símbols en uns punts privilegiats dels seus extensos territoris : les capitals, les residències reials, les capitals virregnals. Però, al mateix temps, algunes ciutats europees amb port i comerç, van generar una demanda de plàstica diversa, que incloïa tant la mitologia com el realisme ( i, fins i tot, un cert miserabilisme).
 

Algunes de les fàmilies d’artistes catalans, o valencians, que tindríen, entre els seus membres, a alguns dels grans noms del Barroc, hagueren d’emigrar vers els centres de poder reial, o vers les grans ciutats portuàries d’Europa. Els exemples paradigmàtics son : els Rigau de Perpinyà, els Ribera de Xàtiva i els Xorriguera de Barcelona.
 

Jacint Rigau
 

Jacint Rigau-Ros i Serra (Perpinyà, 1659-Paris, 1743) va nèixer a la capital de la Catalunya Nord el 1659, just abans de l’annexió del comtat del Rosselló al regne de França. La seva partida de naixement inclou tots els noms de la familia : “Hiacint, Francesc, Honorat, Maties, Pere Màrtir, Andreu, Joan Rogau ”. El seu avi, Honorat, i el seu pare, Maties, eren pintors. La seva mare, Maria Serra, el va empènyer a continuar la seva formació a Montpeller. Arribà a Paris el 1681, amb un germà seu, i va posar en marxa un taller de retratista de l’alta societat parisenca. Un retrat del Duc d’Orleans, germà del rei li obrí les portes del Palau reial el 1688. Els seus retrats de Lluís XIV, el ‘Rei Sol’, del seu fill Lluís XV i de tota la cort de Versalles, de molts prínceps europeus, de molts ambaixadors, i de la cúpula de l’Església catòlica francesa, el van convertir el pintor més sol.licitat de l’Europa de la seva època. El seu nom artístic, amb el que ha passat a la història, s’escriuria en l’ortografia francesa del segle XVII : “Hyacinthe Rigaud”.
Les pintures de Rigau, doncs, son visibles a Versalles, al Palau del Louvre de Paris, a alguns dels grans museus del món (al Metropolitan de Nova York, al Kunstmuseum de Viena, a les Col.leccions reials de Vaduz), i al Museu Rigau de la ciutat de Perpinyà.
 

Josep de Ribera

A la partida de baptisme de Josep de Ribera (Xàtiva, 1591-Nàpols, 1652) , que serà un dels grans pintors de tots els temps, es pot llegir : “Dia de disset de febrer 1591. Mossen Quintana bateja a Joan Josep, fill de Simó Ribera i Margalida Cucó, conjugues”. Als 19 anys, però, el jove Ribera, i com a mínim un germà seu, ja era a Roma. El 1616, s’instal.larien a Nàpols. Com havia fet, més fugisserament, un xic abans, el pintor Francesc Ribalta (Solsona, 1565-València, 1628). La seva producció pictòrica (i de dibuixos i gravats) seria molt gran. Els clients de Ribera a Nàpols, d’on ja no es mouria, foren prou variats : la Corona espanyola i els virreis (car Nàpols havia estat un regne de la Confederació catalano-aragonesa, i aleshores pertanyia a la monarquia dual de les Espanyes), algunes cases nobles, alguns grans comerciants napolitans, però, també, genovesos o florentins, l’Església i alguns ordes i cofraries religiosos.

Josep de Ribera, com a ‘Giuseppe de Ribera’, esdevindria un dels tallers de pintors de Nàpols amb més producció (i amb preus més elevats). En la seva llista de preus orientativa, la pintura d’una figura sencera costava 100 ducats, 50 si era mitja figura, 80 per ¾ de figura. Ara, R.Ruotolo explica que la Immaculada destinada al Palau Reial la va vendre a la Corona per 530 ducats.
L’obra de Josep de Ribera es trova, avui a alguns dels museus més importants del món, però, també, a altres institucions culturals o polítiques (com l’Ordre de Malta, amb seu a Roma), a algunes esglésies, i a col.leccions particulars.
A Itàlia : a Nàpols, Roma, Florència, Torí, Milà. Als Països Catalans a : Barcelona (MNAC), Vilanova i la Geltrú (Museu Balaguer), València (Museu de Sant Pius V), Xàtiva, Palma de Mallorca. A la resta de l’estat espanyol : a El Escorial, Madrid, Toledo, Salamanca, Còrdova, Osuna, Sevilla, Màlaga, Bilbo, Gasteiz, La Corunya. Al nord dels Pirineus (i dels Alps) : a Montpeller, Paris, Amiens, Nancy, Estrasburg, Londres, Cambridge, Oxford, Rotterdam, Dresde, Munic, Weimar, Colònia, Oslo, Sant Petersburg, Viena, Budapest, Praga. A Amèrica : a Toronto, Nova York, Princeton, Filadelfia, Washington, Bloomington (Indiana), Hartford (Connecticut), Pasadena, Dallas, Los Angeles, San Francisco, Toledo (Ohio), Fort Worth (Texas), Malibú, Ciutat de Mèxic, Bogotà.
 

Els Xoriguera

La familia barcelonesa d’artistes plàstics dels Xoriguera començà amb Josep de Xoriguera, que treballava, a mitjan segle XVII, com a escultor en fusta a la ciutat de Barcelona. Com havia fet abans el pintor Francesc Ribalta, Josep-Simó Xoriguera i Elias, fill de l’escultor Josep de Xoriguera, feu al salt a Madrid, on començà amb el retaule, iniciat per Josep Ratés i Dalmau, de l’altar major de l’església de Montserrat d’aquesta ciutat. Els seus fills van treballar en algunes de les construccions més emblemàtiques del Barroc amb tant èxit que van donar nom propi a un estil : el xorigueresc, o, en una adptació a la grafia castellana : churrigueresco. El fill gran de Josep-Elias, que fou batejat com a Josep-Benet, va dissenyar altars a catedrals i grans esglesies de Segovia, Madrid, Salamanca. El fill segon, Joaquim, treballà gairabé sempre a Salamanca. El tercer fill, Albert, que va acabar la catedral de Valladolid, és conegut per la seva decisiva contribució a la projectació i el disseny de la Plaza Mayor de Salamanca. Altres arquitectes, castellans, andalusos, gallecs, i catalans han projectat obres (especialment, façanes, i altars) que son considerades d’estil xorigueresc.

L’arquitectura barroca xurigueresca va saltar de Castella i Andalusia al Virregnat de Nova Espanya, a Mèxic. Segons alguns estudiosos, el xorigueresc hispànic té el seu millor moment entre 1689 i 1720, i el xorigueresc mexicà, entre 1724 i 1780. Ara bé : la façana del Col.legi de San Francisco Javier es començà a construir vers 1670, i a finals del segle XVIII encara es dissenyaven interiors, o façanes, en un estil que és anomenat com a xoriqueresc.
 

“L’estil xorigueresc -escriuen els estudiosos mexicans- fou impulsat per arquitectes, decoradors i escultors procedents de Catalunya”, i va arribar a Mexic durant el Set-cents. Aquesta variant del Barroc arribaria a ser l’estil de bona part dels arquitectes d’esglésies i escultors de retaules mexicans. És tant present a molt punts de la geografia urbana de Mèxic, que alguns autors actuals han escrit sobre el que ells mateixos han definit com a “el paisatge xorigueresc de Mèxic”.