GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial Maig 2010. Juan A. Samaranch/Kurt Waldheim: biografies paral·leles en estats bessons

Editorial Maig 2010. Juan A. Samaranch/Kurt Waldheim: biografies paral·leles en estats bessons


Juan Antonio Samaranch i Kurt Waldheim són dos personatges que comparteixen molts trets biogràfics. Tots dos van ser membres destacats i compromesos dels partits i dels règims totalitaris que van tiranitzar els països que van governar i dominar, tots dos van ser prou intel·ligents com per sobreviure sense costos personals els respectius règims, tots dos es van reconvertir en dirigents d’importantíssims organismes internacionals –COI i ONU, respectivament. Tots dos han tingut funerals d’estat.

 

Kurt Waldheim va néixer prop de Viena, l’any 1918, on va estudiar a l’Acadèmia Consular. Poc després de l’annexió alemanya d’Àustria, l’any 1938, es va afiliar a la Lliga d’Estudiants Alemanys Nacionalsocialistes i va esdevenir membre de les SA. Durant la guerra, va servir en l’exèrcit alemany, fins que el 1945 es va rendir a les tropes britàniques a Caríntia. Acabada la guerra, va finalitzar els estudis de dret i va iniciar la carrera diplomàtica. Va ser ministre d’afers exteriors d’Àustria, entre 1968 i 1970, que va ser nomenat representant del seu país davant l’ONU. L’any 1971, es va presentar com a candidat a en les eleccions presidencials del seu país, però va sortir derrotat. Aquell mateix any, va ser escollit secretari general de l’ONU, càrrec que ocuparia fins l’any 1981. L’any 1986, va ser escollit president d’Àustria.

 

Durant la seva campanya per a la presidència austríaca, l’any 1985, la premsa va fer públiques certes omissions referides a la seves autèntiques responsabilitats durant durant la guerra, en una autobiografia que acabava de publicar. S’iniciava, així, el que es va conèixer com Afer Waldheim que acabaria motivant la creació d’un comitè internacional d’historiadors encarregat d’examinar el cas. Tot i que no van trobar proves de la seva implicació personal en crims de guerra, els experts van concloure que Waldheim n’hauria estat assabentat, contradient les seves reiterades afirmacions de no saber-ne res. Durant el seu mandat com a president d’Àustria, Waldheim va ser declarat persona non gratae als EUA i va ser inclòs en la llista de persones que tenien vetada l’entrada al país, fins i tot, després del veredicte del comitè d’experts.

 

Va morir, l’any 2007, a Viena. Va rebre funerals d’estat als quals no van assistir, però, ni caps d’estat ni de govern, llevat del príncep de Lichtenstein. En una carta pòstuma, Waldheim admetia haver comès errors i demanava perdó als seus detractors.

Juan Antonio Samaranch va néixer a Barcelona, l’any 1920. Es va afiliar molt jove a la Falange Española Tradicionalista i de las JONS. Durant la dictadura franquista va desenvolupar una destacada carrera política: regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre 1955 i 1962, procurador a Corts des del 1964 fins al 1977, president de la Diputació de Barcelona, l’any 1973. La transició a la democràcia no va afectar la seva carrera, tot al contrari, va saber adaptar-se a la nova situació política i va poder sobreviure amb èxit al règim franquista. Nomenat ambaixador a la Unió Soviètica, va utilitzar el càrrec per catapultar-se a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. En l’àmbit empresarial, va ser president de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya des del 1986 fins al 1999, any en què va ser nomenat president d’honor de l’entitat. Mort el 21 d’abril passat, com Waldheim, va rebre funerals d’estat enmig del clamor acrític de la classe política i de la premsa més representativa del país. Samaranch mai no va mostrar cap penediment ni recança pel seu passat.

El tractament que polítics i mitjans de comunicació han donat a la figura de Samaranch ha encetat una viva polèmica, excessivament centrada en la biografia del personatge i que, al meu entendre, ha deixat de banda el problema de fons. Perquè el veritable problema no són els Samaranch ni els Waldheim d’aquest món. No és un problema d’individus, sinó dels sistemes polítics que els fan possibles i de les bases filosòfiques i morals sobre les quals aquests se sustenten. Personatges d’aquesta mena reben homenatges dels estats que els han creat, format i encimbellat perquè en són la creació més perfecta, el reflex més fidel de les seves essències més profundes. Totalitaris, implacables servidors de fredes maquinàries destinades a anorrear qualsevol signe de diversitat cultural o de pensament que pugui qüestionar-ne la supervivència. O, potser penseu que hi hauria hagut la mateixa pompa si, en un moment de debilitat, des de la seva posició privilegiada de president del COI, Samaranch hagués permès a Catalunya tenir representació olímpica.

 

Waldheim i Samaranch, dues vides paral·leles agombolades per dos estats bessons. Àustria, l’estat que sempre ha refusat enfrontar-se amb el seu passat, que ha preferit amagar el cap sota l’ala i considerar-se una víctima casual, obviant el paper portagonista de molts austríacs en aquella barbàrie. A Alemanya, país al qual la derrota va obligar a fer un replantejament profund, la supervivència política de personatges com Waldheim hi hauria estat més difícil, sinó impossible.

 

I que hem de dir d’Espanya, estat que encara practica la manipulació històrica més barroera, exactament igual com en els darrers 500 anys, amb l’objectiu de anorrear la diversitat nacional; on, més de 30 anys després de la mort del dictador, encara no es pot parlar serenament dels motius que van provocar una guerra i una dictadura terribles; on el partit únic d’una dictadura sagnant encara és legal i pot querellar-se contra un jutge. Us imagineu que, a Alemanya, el partit nazi es querellés contra qui investigués els crims de les SS. Si Samaranch o Waldheim haguessin estat ciutadans alemanys, ningú no en parlaria, perquè ,a personatges com ells, fa molt de temps que el vent de la història se’ls hauria emportat.

 

Per què, doncs, és tan difícil que allò que ha estat possible a Alemanya no ho sigui a estats com Àustria o Espanya? Segurament, perquè malgrat les aparences, Àustria i Espanya són, en el fons, estats febles, construïts sobre la por i la mentida, angoixats per la seva supervivència, que necessiten guardians sense escrúpols, oportunistes i implacables que vetllin per ells. I, per això, necessiten els Waldheim i els Samaranch de torn. Els necessiten a ells i als seus mètodes. Ah! I la sordidesa d’aquells que, amb qualsevol excusa, els hi canten les excel·lències.

 

 

 

Armand Sanmamed

7/05/10



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici