Ramon Freixes. Els comerciants catalans en la independència del Riu de la Plata (I)

El 25 de maig de 2010 es commemorarà el bicentenari de la independència de facto dels territoris que formaven part del Virregnat espanyol del Riu de la Plata. L’anomenada Revolución de Mayo tingué el seu epicentre a Buenos Aires, els notables locals de la qual assumiren unilateralment el poder del virrei en una decisió presa el 25 de maig de 1810. A partir d’aquesta data hi hagué més d’una dècada de lluites fins a la configuració del conjunt de nous estats de la regió. Diversos catalans tingueren un paper molt destacat en aquests fets. D’aquí l’interès que poden tenir per a molts lectors d’Histocat els articles que aquestes setmanes versaran sobre aquests fets.

INTRODUCCIÓ

La monarquia espanyola inicià en les darreres dècades de segle un procés de reformes polítiques i administratives enfocades als seus territoris americans. Pel que fa al territori del Riu de la Plata, aquell que comprenia la part sud del continent sudamericà (els actuals estats d’Argentina, Uruguai, Paraguai, Xile i Bolívia), això va comportar ésser configurat com a un Virregnat autònom, escindit de l’antic gran Virregnat del Perú. Això tenia lloc el 1776. Lima havia estat la capital colonial tradicional a l’Amèrica del Sud, però el progressiu desenvolupament econòmic lligat a l’eix Potosí, Córdoba, Buenos Aires i Montevideo, havia fet considerar fiscalment i estratègicament beneficiós a les autoritats borbòniques derivar el comerç de la plata altperuana cap a l’Atlàntic i convertir la ciutat de Buenos Aires en capital d’un nou virregnat.

La mesura fonamental per a la consolidació del creixement en relleu econòmic i polític del Virregnat del Río de la Plata fou l’habilitació del port de Buenos Aires a través del “Reglamento y aranceles reales para el comercio libre de España” del 12 d’octubre de 1778, cosa que permetia als comerciants de la ciutat fletar vaixells sense dependre dels antics comvois sota control militar, i estalviar-se les limitacions segons dates. Juntament amb Buenos Aires, dins el Virregnat del Río de la Plata també Montevideo aconseguia esdevenir port directe. Altres set ports majors i 13 de menors de le colònies americanes quedavan habilitats a Amèrica, a la vegada que 13 ports peninsulars assolien la mateixa condició: Sevilla, Cadis, Barcelona, Màlaga, Cartagena, Alacant, Santander, Gijón, La Coruña, Almeria, Els Alfacs de Tortosa, Palma de Mallorca i Santa Cruz de Tenerife[1]. D’aquesta manera els comerciants mediterranis i cantàbrics adquirien una major facilitat per comerciar amb el Río de la Plata i, com veurem, fins i tot per establir-s’hi. Així, Tulio Halperín afirma que des de 1778  Buenos Aires es converteix en centre principal del comerç ultramarí de l’extrem sud de l’imperi espanyol. Esdevé una ciutat comercial i burocràtica, on també creixen les activitats artesanals i primàries, les quals s’estenen tant per l’anomenat Litoral com, en menor mesura, per un extens rerapaís que, malgrat tot, anirà perdent importància (ciutats com Córdoba, Tucumán, Salta, etc.) i esdevindrà progressivament depenent de la nova capital. La consolidació de la importància econòmica de Buenos Aires coincideix en el temps amb el fet que a la Península es produeix una translació del centre de gravetat econòmica del sud cap al nord, cap a Catalunya i les terres cantàbriques[2].

De fet, a Barcelona, existiren diverses iniciatives abans de 1778 que aconseguiren superar les traves que el monopoli gadità suposava per a l’accés al mercat americà. A la dècada de 1740 ja consta la importància que havia reprès la marina catalana, fins al punt que els seus vaixells només s’aturaven a Cadis per tal d’omplir la formalitat del registre de sortida “oficial” des d’aquell port. I davant noves obligacions imposades pels volts de 1750, els negociants catalans fundaren la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies (1755), per tal que la monarquia els permetés el comerç directe amb, com a mínim, alguns territoris de les Antilles. Hi aconseguí establí diverses factories fins a 1778, quan el Decret de lliure comerç esmentat requeria altres fórmules d’actuació. Un altre element clau que explica l’arribada de molts comerciants catalans a Amèrica al llarg de la segona meitat del segle XVIII és l’establiment, sota l’aixopluc de la Junta de Comerç (una institució que fomentà la represa econòmica catalana al llarg de tot el segle XVIII), de l’Escola de Nàutica de Barcelona, el màxim impulsor de la qual i primer director fou Sinibald Mas i Gas. Era la concreció d’una llarga reivindicació que ens parla de l’activitat comercial marítima catalana, que la derrota en la Guerra de Successió no pogué estroncà del tot. Ho sabem perquè consten diversos intents anteriors de fundar-la, frustrats per les autoritats borbòniques, als anys 1718, 1719, 1732, 1743, 1756 i 1763[3]. De l’Escola de Nàutica en sortiran moltes promocions de pilots i tècnics en navegació i alguns seran comerciants rellevants de la zona del Riu de la Plata.

Tornant a territori americà, és interessant saber que John Lynch, historiador de referència sobre la qüestió, considera que durant el segle XVII i fins a meitats del XVIII les colònies americanes van viure sota certa autonomia per la inacció espanyola, en una “emancipació formal” (beneficis de la mineria per les colònies, descens de les exportacions, integració en aquest sistema d’algunes autoritats virregnals que es beneficiaven fraudulentment de la situació…) que va permetre un intens intercanvi intramericà i un important nivell d’autosuficiència econòmica de les colònies. Aquest fet és l’argument de pes per a la promulgació de les Reformes Borbòniques, que cal entendre com un intent de la metròpoli de tornar a exercir un control polític i econòmic estricte, que derivarà també en un control social renovat i incrementat. En paraules seves respecte la nova situació: A finales del siglo XVIII [Hispanoamèrica] estaba sujeta a un nuevo imperialismo; su administración había sido reformada, su defensa reaorganizada, su comercio revivado. La nueva política era esencialmente una aplicación del control, que intentaba incrementar la situación colonial de América y hacer més pesada su dependencia[4]. Aquest fet s’observa en la preocupació dels funcionaris peninsulars i de les autoritats virregnals. La seva voluntat explícita era augmentar la dependència comercial per tal d’augmentar la dependència política dels territors americans. El virrei del Perú Gil de Taboada s’expressa amb claredat en aquestes paraules de 1790 o 1791: La seguridad de las Américas se ha de medir por la dependencia en que se hallan de la metrópoli, y esta dependencia está fundada en los consumos. El día que contengan en si todo lo necesario, su dependencia sería voluntaria[5]. El curiós és observar si precisament la seva independència va arribar per la infidelitat d’unes elits criolles i d’alguns peninsulars de bona posició econòmica que, beneficiats per algunes de les reformes, van acabar patint les limitacions polítiques i militars espanyoles per a la defensa dels seus interessos i el menyspreu de les autoritats virregnals davant les seves demandes.

El cert, però, és que el funcionament de l’administració virregnal no millorà en alguns aspectes que feien molt mala impressió a la població americana. Juan Bardina dóna una descripció de la corrupció política general dels darrers anys de dominació partint d’un exemple concret, al mateix temps que afirma que és un factor important del distanciament dels habitants de la colònia envers Espanya: El favorito Godoy, durante su mandato en tiempos de Carlos IV, mandaba a las colonias a sus protegidos, imponéndoles la obligación –absolutamente inaludible- de girarle mensualmente las cantidades que les señalaba… El marqués de Sobremonte, virrey de Buenos Aires, mandaba miles de duros semanales a la Tudó, una de las queridas de Godoy, condición bajo la cual se le había entregado el virreinato. Con exigencias iguales se proveían todos los altos cargos. Esto –que no eran detalles, sino todo un sistema de gobierno-, prueba que no era sólo la inquina al extranjero y el oro de la masonería lo que llevaba revueltos a los coloniales. La pésima administración española y la rapiña de nuestros gobernantes eran paja seca para que prendiese la más leve chispa separatista[6].

ELS COMERCIANTS DE BUENOS AIRES

Procedència i interessos. Peninsulars i criolls.

El Consolat de Buenos Aires i les posicions polítiques del moment.

Navarro Floria distingeix entre diverses categories lligades a l’àmbit comercial. Comerciant, a la segona meitat del XVIII i principis del XIX, era la persona exportadora i importadora amb vincles ultramarins i amb intervenció en el tràfic vers el Perú. Mercader era aquell comprador o venedor local de béns europeus o americans. Finalment hi havia categories inferiors: “tenderos”, emmagatzemadors, i d’altres treballadors que es dedicaven a una modestíssima venda al detall. En la primera categoria, la de comerciants, és on se situaven els peninsulars que fletaven vaixells des de la Península fins a Buenos Aires. Dins aquests, de la preponderància dels comissionistes monopolistes lligats al comerç amb Cadis es passarà a l’ascens de joves  arribats a partir de la dècada dels 70 i més relacionats amb les rutes comercials mediterània i cantàbrica, els territoris que –com dèiem- estan agafant el protagonisme econòmic peninsular. El propi Halperín afirma que al llarg de la segona meitat del segle XVIII arriben a Buenos Aires un seguit de comerciants que aniran agafant protagonisme: els catalans Larrea, Matheu i Llavallol, els basconavarresos Anchorena, Álzaga, Santa Coloma, Legica, Beláustegui i Azcuénaga i el gallec Rivadavia, entre d’altres[7].

Precisament, va ser la importància econòmica que adquiriren els comerciants peninsulars establerts a Buenos Aires, sumada a la inquietud per defensar els seus interessos i a les idees modernitzadores d’alguns intel·lectuals criolls, el que va dur a reclamar a la monarquia permís per crear una institució dirigida a aquesta finalitat. Aquestes demandes formulades des de la dècada de 1780 no van concretar-se fins al 30 de gener de 1790 amb la fundació del Consolat de Buenos Aires, sota decret de Carles IV i després d’anys de gestions. Per aquests mateixos anys van ser constituïts altres consolats a colònies americanes. És el cas dels de Caracas i Guatemala (1793), l’Havana (1794) i Cartagena d’Índies, Veracruz, Guadalajara i Santiago de Xile (1796). Responien a un pacte entre la monarquia, que volia un major control burocràtic i l’obtenció de més recursos per via fiscal de les colònies, i la burgesia mercantil colonial, formada per peninsulars establerts a Amèrica, alguns descendents seus i membres de la burgesia criolla, sovint amb alguns estudis a universitats americanes o peninsulars.

Navarro Floria recull una llista de fins a 72 grans comerciants que exerciren càrrecs en el Consolat de Buenos Aires entre 1794 i 1806, en els seus anys de vigència com a tal. Hi distingeix dos grups generacionals. Un primer grup representat per bascos i càntabres, que afirma que s’emparentaren ràpidament amb famílies patrícies (nom amb que varen anar sent coneguts els criolls) i que es caracteritzaren per ser defensors de l’ordre establert, especialment una vegada van haver invertit la major part del seu capital en terres. I un segon grup format per immigrants peninsulars (molts d’ells catalans), arribats durant la segona meitat del segle XVIII, fills dels primers immigrants bascos i navarresos i joves descendents de les velles famílies criolles. Els integrants d’aquest segon grup, amb negocis relacionats amb els territors peninsulars perifèrics en creixement econòmic, s’haurien adaptat a l’acceleració econòmica de finals del XVIII aconseguint dminar el comerç esclavista, el de carn salada i el d’altres productes del Litoral de Buenos Aires. Mentre en el procés d’independència, el posicionament polític dels membres del primer grup seria, en molts casos, contrari a la revolució i favorable al vell ordre social, els membres del segon grup tindrien una important connexió amb el pensament crioll il·lustrat i, també, amb la revolució[8]. Hem de remarcar, doncs, la importància d’un grup de criolls il·lustrats, nascuts al mateix Buenos Aires a la segona meitat del segle XVIII, en els canvis que es van anar produint al Río de la Plata. Especialment perquè la seva voluntat de fer progressar el país econòmicament i socialment va acabar topant amb les limitacions de la monarquia espanyola per oferir la modernització que el discurs de les Reformes Borbòniques donava a entendre. Es tracta de personatges com Belgrano (secretari del Consolat i posterior heroi de la independència), Castelli, Moreno, Paso, etc., molts dels quals tingueren responsabilitats importants en les institucions que anaren aprofundint la ruptura amb Espanya des de la Revolució de Maig de 1810.

Un element clau que explica l’ascens d’aquest segon grup de comerciants i, per tant, la seva participació en fets posteriors, és el canvi en les formes comercials que van introduir. Navarro Floria ho explica de la manera següent: La mayor ductilidad de los comerciantes de origen mediterráneo –los catalanes, fundamentalmente- seguramente tiene que ver con la mayor estabilidad y antigüedad de las situaciones sociales de origen, caracterizables como auténticamente burguesas y menos dependientes de superestructuras oficiales. Su permanencia en los primeros planos de la actividad mercantil durante la vida independiente del Río de la Plata –el caso más notable parece ser el de los Llavallol-, en competencia con los ingleses y estadounidenses, es el resultado. Durante el periodo que estudiamos, fue cada vez más frecuente la presencia de sus modos de comercialización: empresas familiares, mercaderías de lujo, barcos más chicos y maniobrables, viajes a cargo del mismo empresario que asume los roles de consignatario y capitán, almacenero y mayorista, sin por eso sentir menoscabado su status social. Se trataba, sin duda, de estilos más dinámicos[9].

Des dels darrers anys de segle XVIII, el Consolat de Buenos Aires ja hagué d’organitzar la defensa dels interessos comercials dels seus associats, després que la Real Armada espanyola, amb base a Montevideo es mostrés impotent per proporcionar-los seguretat davant els atacs corsaris, ja fossin francesos, anglesos o portuguesos. Per això l’any 1800 decretà un impost extraordinari sobre les exportacions i va armar tres vaixells mercants sota el comandament del capità Santiago Liniers, crioll d’origen francès, per tal de defensar els vaixells comercials. Poc temps després se’n compraren més i la flota corsària del Consolat tingué com a responsables els seus membres Manuel Belgrano i el català Jaume Nadal[10].

Acevedo, amb altres paraules, corrobora la importància de l’ascens del segon grup generacional que Navarro Floria defineix. Explica que algunes iniciatives antiburocràtiques i liberalitzadores van prosperar por el recambio del grupo mayoritariamente vizcaíno por los catalanes y criollos. I Acevedo, per la seva banda, conclou que se puede constatar aquí la evolución de las opiniones en el seno de la institución, con la llegada de grupos comerciantes considerados de segunda línea en el contexto colonial tradicional: catalanes, criollos y esclavistas[11].

Ramon Freixes i Sala

BIBLIOGRAFIA

ACEVEDO, Edberto Óscar. La independencia de Argentina. Mapfre, 1992.

HALPERÍN DONGHI, Tulio. Revolución y guerra. Formación de una élite dirigente en la Argentina criolla. Buenos Aires: Siglo XXI, 1972.

LYNCH, John. Las revoluciones hispanoamericanas, 1808-1826. Barcelona: Ariel, 1980.

NAVARRO FLORIA, Pedro. Manuel Belgrano y el Consulado de Buenos Aires, cuna de la Revolución (1790-1806). Neuquén: Instituto Nacional Belgraniano, 1999.

SALAS i OLIVERAS, Ramon. Presència mataronina al Río de la Plata a les darreries del segle XVIII i primera meitat del XIX.  Mataró: Rafael Dalmau, 1977.