128: El saqueig de Roma: una venjança catalana?

El 6 de maig de 1527, les tropes alemanyes i "espanyoles" de Carles I van obtenir una gran victòria sobre l’anomenada Lliga de Cognac, aliança formada per França, Milà, Venècia, Florència i el Papat.

El papa Climent VII havia donat el seu suport a França, en un intent de trencar l’equilibri de poder a Itàlia entre Carles I i el rei de França i desempallegar-se de la “dominació imperial” que, segons ell, el Sacre Imperi Romanogermànic exercia sobre el Papat.

En aquest context, l’exèrcit imperial acabava d’assolir una gran victòria sobre els francesos. Però els diners per la paga no van arribar i això va provocar l’amotinament dels 34.000 soldats de Carles I: 6.000 "espanyols", 14.000 alemanys, molts dels quals protestants i, la resta, italians de diversos orígens. Tots plegats van forçar Carles III duc de Borbó, general de l’exèrcit, a marxar contra Roma. Era un objectiu fàcil, defensat per només 5.000 soldats i 184 guàrdies suïssos, amb unes immenses possibilitats de botí.

Després d’una fàcil i ràpida victòria, el 6 de maig de 1527, es va iniciar el saqueig de Roma, que va durar tres dies. L’heroic comportament de la Guàrdia Suïssa va permetre Climent VII salvar la vida, cames ajudeu-me, i refugiar-se al Castel de Sant’Angelo. Aquell dia, van morir 146 dels 184 guàrdies suïssos. Des d’aleshores la Guàrdia Suïssa ha estat la guàrdia personal del papa i els seus membres han jurat els càrrecs sempre un 6 de maig.

Assassinats, robatoris, incendis i violacions (algunes d’elles damunt de l’altar de Sant Pere) van assolar la ciutat durant més d’un mes. No es van salvar ni palaus, tant seglars com eclesiàstics, ni esglésies, ni monestirs. El 6 de juny, Climent es va rendir, a canvi d’un rescat de 400.000 ducats i la cessió de les ciutats de Parma, Piacenza, Civitavecchia i Mòdena al Sacre Imperi Romanogermànic.

I, encara que públicament Carles I es va mostrar molt disgustat pel que havia passat, a la pràctica, va quedar encantat de la vida amb aquesta demostració de força i de poder. El Papa, que va arribar a estar empresonat, va ser molt prudent la resta de la seva vida de no enfrontar-se, ni tan sols disgustar Carles I, com per exemple quan va rebutjar l’anul·lació matrimonial d’Enric VIII d’Anglaterra i Caterina d’Aragó, tia de Carles.

De totes maneres, és fa difícil comprendre com és que Carles, el campió del catolicisme apostòlic i romà,  el gran defensor de la fe catòlica permetés, ni que fos per omissió,  el saqueig de Roma i un atac i una humiliació com la descrita al vicari de Crist, l’ocupant de la càtedra de Sant Pere, un acte que va horroritzar tot Europa, fins i tot, al mateix Martin Luther. Era la primera i, fins ara, única vegada que un exèrcit cristià saquejava la capital de la cristiandat.

De moment, la historiografia no ha donat cap altra explicació que la d’un moviment militar més de Carles I en les seves guerres amb França per la possessió d’Itàlia i no ha entrat en el fons de la qüestió.

Una explicació podria ser la pervivència del record que, en la família reial catalana i en els catalans, hi havia del paper del papat en la creuada contra Catalunya de 1283, la segona que es feia contra cristians perquè la primera va ser contra Occitània i el comte de Tolosa. Segons es recull en el darrer capítol de la Crònica de Desclot, va quedar un fort sentiment d’injustícia en l’ànim de Pere II, la víctima d’aquella ofensa. N’és prova el fet que en parlés en veu alta el dia 11 de novembre de 1285, moments abans de morir.

França i el seu rei havien pagat el seu greuge amb escreix: un seguit de victòries militars catalanes, tant a mar com a terra, van fer que gairebé tots els invasors fossin morts o fets presoners, i els que no van poder pagar un rescat, van ser esclavitzats. El mateix Felip III de França va morir durant la invasió, i només un acte cavalleresc de Pere II, en contra de l’opinió de tot el seu exèrcit, va deixar escapar per Panissars el cadàver del rei, el seu fill i la seva cort.

Malgrat la victòria, de ben segur que va quedar en l’ànim del país i de la nostra dinastia reial un fort ressentiment per la injustícia que Roma havia comés contra Catalunya, que ja era la repicada de la comesa contra el país germà d’Occitània.

Gairebé dos-cents cinquanta anys després, com en els temps de Pere el Gran, el papat s’aliava amb els francesos contra el rei dels catalans Carles I (recordem que deia que “prefereixo ser rei de catalans que emperador de romans”). Aquest cop, però, el nostre rei va tenir l’ocasió de satisfer el greuge que Catalunya tenia amb Roma. I ho va fer de forma molt completa, humiliant Roma i el papa fins als extrems explicats més amunt.

És evident que no hi ha cap document ni cap prova que demostri la hipòtesi aquí defensada, però la relació d’ambdós fets explicaria un fet mai explicat satisfactòriament per la historiografia: el saqueig de Roma i l’empresonament del papa per part del molt catòlic emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i rei dels catalans, Carles I.

Carles Camp

14/05/10