Memòria històrica > Articles i documents

Francesc Roca. Les revolucions liberals. 1808-1868

Els sectors més dinàmics de la societat catalana iniciaren, o s’implicaren directament, en algunes de les grans revolucions liberals del segle XIX. Els inicis d’aquestes revolucions es situen en el conjunt de processos contradictoris generats a finals del XVIII per la Revolució Americana de 1776 i la Revolució Francesa de 1779.

Una revolució liberal és una revolució política: el seu marc son els estats. Els sectors de la societat catalana implicats en les revolucions liberals es localitzarien, doncs, inicialment en dos regnes: França i Espanya. Però, també, a la Itàlia en construcció, als Virregnats hispànics, a les colònies franceses, a Brasil. De fet, molts catalans de banda i banda de la ratlla de la frontera dels Pirineus havien emigrat a les colònies dels regnes europeus: a l’Amèrica hispànica, a la francesa, a la britànica, o a la portuguesa, i a les colònies de l’Índic (com la Reunió) o del Pacífic (com les Filipines).

A la Revolució Americana

Jordi Ferragut i Mesquida (Ciutadella, 1755-Point Plaguet, EUA, 1817), que havia estudiat a l’Escola Nàutica de Barcelona, va participar (com Jaume de Ribas) a la guerra entre l’Imperi dels Tsars i l’Imperi Otomà, El 1773, però, marxà a treballar, com a marí mercant, a Amèrica. Al 1776, s’uní a les forces de la Revolució independentista de les colònies britàniques. Va lluitar en la batalla naval de Savannah, i, a terra, a Wilmington i Cowpens. La llegenda diu que, fins i tot, salvà d’una mort segura a George Washington. Al 1783, retornà a les activitats civils, instal.lant-se a Knoxville, Tennessee. El seu fill David participà en la Guerra de Secessió, a l’exèrcit del Nord contrari a l’esclavisme, i esdevindria el primer almirall de la USNavy.

El primer govern “burgés”

El 1808, per a coordinar les tasques de la resistència armada als exèrcits napoleònics de l’Imperi Francès, que estaven ocupant el regne d’Espanya (d’acord amb el rei Carles IV), es formà la Junta Superior de Catalunya.

Fou el primer govern català des de 1714. Un govern amb una forta presència del tercer estat, un govern en certa forma “burgès” . Alhora, fou un governextremadament mòbildesdelpuntdevistaestrictamentgeogràfic : en 4 anys i escreix canvià 22 vegades de ciutat-seu : es localitzà, primer, a Lleida i, després, a 21 punts més de la terra catalana.

Dins l’Imperi Francès

Ara bé : el rebuig a la invasió francesa no fou un rebuig complet de moltes de les idees liberals que els soldats de Napoleó duien a la motxilla. Els ideals de la Revolució Francesa començaven a estendre’s entre certs sectors de la població catalana.

Tomàs de Puig

Alguns polítics liberals catalans, com ara Tomàs de Puig, tingueren un paper rellevant quan, el 1812, Catalunya –dividida en 5 Départements - fou integrament inclosa dins l’Imperi Francès, amb capital a Paris. Catalunya esdevingué, doncs, per un temps, un fragment de l’immens imperi creat per la França revolucionària. I Barcelona, en població, la segona ciutat de França.

Dins el Regne d’Espanya

El 1808, amb la formació de la Junta Superior de Catalunya, la revolució liberal havia començat a les Espanyes. Els seus episodis més destacats foren els de 1812, 1820, 1833, 1854 i 1868.

Dou, Capmany, Puigblanc, Aner, Prat

El 1812, a Cadis, unes Corts amb una representativitat considerable pel seu temps, i presidides per Ramon Llàtzer de Dou, professor de la Universitat de Cervera, aprovaren la primera Constitució liberal de la història de les Espanyes –i una de les primeres d’Europa- , amb un protagonisme gens negligible dels diputats catalans. En especial, gràcies a les aportacions de tres grans personalitats : 1. Antoni de Capmany i de Montpalau, militar colonitzador de Sierra Morena i intel.lectual (historiador, economista i filòleg) de primera fila, 2. Antoni Puigblanch, professor d’hebreu de la universitat de Alcalà de Henares, que s’exiliarà, via Gibraltar, a Londres, i publicarà un estudi sobre la inquisició a Cadis, Londres (The Inquisition Unmasked ) i Weimar ( Die Antlarute Inquisition ), i 3. Felip Aner d’Esteve, secretari de la Junta Superior de Catalunya, sorgida el 1808-9, al inici de la invasió dels exèrcits napoleònics, el primer govern català des de 1714. A Cadis, el secretari de Diario de las Sesiones de Cortes fou Josep-Melcior Prat i Solà, metge, format a Cervera, que, exiliat a Londres, participà en la traducció catalana de Nou testament (1ª. Ed. Londres, 1832).

Prim

La Revolució de Setembre de 1868, amb el general Joan Prim i Prats al capdavant, significà l’exili del rei (la reina Isabel II, de la Casa de Borbó) a Paris. Prim, esdevingut cap de govern, aconseguí la implantació d’una nova monarquia liberal (de la Casa de Savoia, representada pel rei Amadeu I). L’assassinat de Prim i la dimissió d’Amadeu, van significar la proclamació, el 1873, de la Primera República. El 1874, un cop d’estat protagonitzat per l’exèrcit espanyol reintroduïa la Casa de Borbó, Al 1890, però, reimplantà el sufragi universal, adult i masculí, que havia establert la Revolució de 1868.

D’altra banda, segons la història oficial de l’ estat lliure associat de Puerto Rico, el general reusenc Joan Prim i Prats, fou, per un temps, president de l’estat de Puerto Rico, com a capità general de l’illa.

La Revolució de Maig

Els catalans del Virregnat del Riu de la Plata participaren, enquadrats en els cossos militars de nova creació, els Voluntaris Urbans de Catalunya, en la defensa exitosa del Virregnat davant de la invasió britanica de 1806. A la direcció dels Voluntaris Urbans : Rafael Bofarull, Jaume Ferrer, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac. Al 1810, però, les mateixes forces rebutjaven la dependència de la Monarquia espanyola, amb el triomf a la “Revolución de Mayo”, data de naixement de la República Argentina.

Matheu, i Larreu.

La Junta Revolucionària formada -de fet, el primer govern de la revolució liberal argentina- estava integrada per 9 membres : 7 criolls i dos catalans. Aquests foren : Domènec Matheu (Mataró, 1765-Buenos Aires, 1831), que, durant un temps, el 1811, fou president de la Junta, i Joan Larreu (Balaguer, 1782–Buenos Aires, 1836) que esdevindria president, el 1813, de l’Assemblea constituent de la nova república.

A Paris

Entre els protagonistes de les revolucions liberals al nord de la ratlla fronterera entre França i Espanya, hi hagué, nombrosos rossellonesos, és a dir : catalans del Nord.

Els Aragó

Per exemple, els germans Aragó. Un d’ells, Francesc Aragó (Estagell, 1786 - Paris, 1853), astrònom, director de l’Observatori de Paris, seria membre del govern revolucionari francès de 1848, a Paris. Fins i tot, i per poc temps, seria President de la República Francesa. L’únic català que, als temps moderns, ha exercit les funcions de Cap d’Estat a França.

De fet, Francesc Aragó havia salvat la pell gràcies al seu coneixement de la llengua catalana, quan, mentre treballava a Mallorca, entre 1806 i 1809, en la medició del Meridià terrestre, fou detingut. Acusat d’ésser agent de l’espionatge de Napoleó va poder demostrar que no era francès car parlava català. Com els mallorquins que l’havien engarjolat.

La Revolució mexicana

Un altre dels germans Aragó, Joan Aragó (Estagell, 1778 – Mèxic, 1836) marxarà, jove, a Nova Orleans, a Louisiana, i d’allà a Mèxic, on s’integrarà a les lluites per la independència del país. Arribaria a formar part del nucli de dirigents de la Revolució mexicana, i, després, esdevingué governador d’alguns dels nous estats de la nova federació mexicana.

Els catalans, i, sobretot, els fills i nets (i renets) dels catalans de Mèxic (que ja havien deixat una certa petja al Mèxic de la Il.lustració), han estat presents en la vida política i cívica de la república. Especialment, en el món de l’educació i l’economia, i en els mons de l’edició, la premsa i les arts. Al segle XX, seran d’orígen català 4 ministres d’educació de la República Mexicana : Josep-Manuel Puig i Casauranc, Narcís Bassols, Jaume Torres Bodet, i Manuel Gual i Vidal.

Al Carib i la Gran Colombia

Alguns catalans contribuïren de forma destacada, i per camins diversos, a la difusió dels ideals de llibertat de la Revolució Francesa a les illes i les costes del Carib.

Picornell

Joan B. Picornell (Palma de Mallorca, 1759- San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825) estudià medicina a Paris, i, com a conspirador revolucionari liberal, es va moure entre Paris, Madrid, La Guaira, Nova York, Caracas, Nova Orleans i Cuba. És autor de la primera traducció castellana –i, el 1797, de l’edició, a l’illa de Guadalupe, amb un fals peu d’impremta- del text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1793. A Caracas, fou un dels membres de la Conspiració de La Guaira (1796) que tenia com a objectiu l’alliberament de Veneçuela. A la Conspiració, hi havia, també, Manuel Gual, fill de ‘militar espanyol’, i Josep Rusiñol, militar català.

Gener

Tomàs Gener (Calella, 1787-Matanzas, Cuba, 1835), pilot, fou elegit, el 1820, diputat per Cuba a les Corts espanyoles formades a partir de l’aplicació de la Constitució de 1812 (on es preveien eleccions a banda i banda de l’Atlàntic). Com que, al 1823, votà contra el retorn a l’absolutisme, fou condemnat a mort, però pogué escapar fins a Texas, on s’instal.là, fins que, amnistiat, retornà a Cuba.

Sardà

El militar i general liberal Josep Sardà (Barcelona, 1783 - Bogotà, 1834) lluità, amb les armes, primer amb l’exèrcit imperial de Napoleó a la campanya de Rússia (1812). Però, després, canvià de rumb polític, i via Londres, lluità a les guerres per les independències de Mèxic (com Joan Aragó) i de la Gran Colòmbia ( amb una participació decisiva a la batalla de Garabuya, el 1822, al davant d’un miler de combatents).

Al cim de la funció pública a 6 estats sudamericans : Uruguai, Argentina, Buenos Aires, Xile, Colòmbia

A més d’Argentina, altres repúbliques de l’Amèrica Llatina van tenir presidents del país catalans de naixença, o fills de catalans.

Batlle

En alguns casos, aquest fet és molts subratllat. Per exemple, al discurs de presa de possessió de l’any 2000, del cinquè president de Uruguai de la família dels Batlle, el nou president explicà que els seus avantpassats havien arribat a Uruguai procedents de les costes catalanes, feia just 200 anys (al 1.800, doncs).

Montt

En canvi, en altres casos, no és tant sabut. Per exemple, que el primer president civil de Xile (1851) fou Manuel Montt i Torres, fill de catalans, que s’havia casat amb una cosina (Josefina Montt). Un fill d’ambdós, Pere Montt i Montt, fou també president de la república xilena. Manuel Montt assajà, amb èxit, de desmilitaritzar la societat xilena, tot impulsant el desenvolupament econòmic.

Alsina i Roca

Adolf Alsina i Juli A. Roca, fills i nets de catalans de l’Argentina van resoldre l’encaix de Buenos Aires dins la nova república. Durant unes dècades, hi hagué dos estats enfrontats, fins i tot militarment : la República Argentina i l’estat de Buenos Aires. La solució fou separar la ciutat de Buenos Aires de la seva extensíssima àrea metropolitana, que esdevindria ‘Província de Buenos Aires’, amb capital a una ciutat de nova creació : La Plata, i convertir Buenos Aires en un districte federal.

Lleras

Els Lleras de Colòmbia podrien ésser quasi tan coneguts com els Batlle d’Uruguai. Josep M. Lleras i Almà combinà el comerç i la política, i fou elegit el 1833 alcalde de Bogotà. Al segle XX, dos nets seus, Albert Lleras i Carles Lleras, esdevindrien, en diferents moments, presidents de la República de Colòmbia.

A Brasil

El cas de les activitats conspiratives de Josep Preses i Marull (Sant Feliu de Guíxols, c.1770 - Madrid, 1842) és interessant, car el liberal Josep Preses, format a Buenos Aires, va intentar fer política des de dins de la Monarquia portuguesa. El gruix de la seva activitat política començà el 1808, i va tenir com a escenari Brasil, on, d’acord amb les instruccions de la Corona Britànica, va tenir accés a la Cort de l’Imperi Brasiler, car esdevingué secretari polític de la infanta Carlota Joaquima. Després d’una ruptura política, marxà a Zacatecas (Mèxic). I, més tard, a la ciutat de Bordeus, on va donar a conèixer els seus escrits : Los males que ha causado el gobierno absoluto y necesidad del retablecimento de las antiguas cortes (Burdeus, 1827), Las causas de la revolución en America española, y las razones que tiene la metropoli para reconocer su independencia (Burdeus, 1828). També : Filosofia del trono y del altar (Burdeus, 1829).

A Cuba

Els catalans o fills o nets catalans de Cuba participaren activament en les 3 guerres de Cuba. Iniciades el 1868, van dur, al 1898, a la independència del territori més ric de la Corona espanyola. Molts, per convenciment o per força (o com a soldats professionals), a favor del manteniment del status colonial de Cuba. Alguns, a favor de l’autonomia de Cuba, d’altres a favor de la incorporació de l’illa, com un estat més, als EUA (hi havia el precedent de Florida i Louisiana), i altres, tercera opció, a favor de la independència.

Pintó

El primer home-símbol de la lluita per la llibertat de Cuba és Ramon Pintó i Lliràs (Barcelona, 1805-La Havana, 1855). Combatent liberal, el 1823, contra l’exèrcit reialista francès dels ‘Cent Mil Fills de Sant Lluís’, que retornà el Regne d’Espanya a l’absolutisme monàrquic, s’exilià a Cuba.

A La Havana desenvolupà una tasca important com a periodista, promotor cultural (de la Societat Filharmònica, per exemple), i com a conspirador contra el domini espanyol. El govern cubà a l’exili (als Estats Units) el nomenà president del govern clandestí interior : la Junta Revolucionària de La Havana. Descobert, fou detingut, i executat a La Havana, el 1855.

Martí

Josep Martí (La Havana, 1853-Dos Ríos, 1895) ha esdevingut un clàssic de la independència i el progrés de l’Amèrica contemporània. Els seus llibres, i els aplecs d’articles i de poemes, no han cessat de publicar-se, i traduir-se, durant tot el segle XX.

El 1853 va néixer, a La Havana, Josep Martí i Pérez, fill del valencià Marià Martí i Navarro i de la canària Leonor Pérez. Quatre anys més tard, els pares de Martí, i el seu fill (en tindrien 8) van tornar a la ciutat de València, on el nen va anar a escola. Retornats a Cuba, Martí seguí estudiant, i als 16 anys, s’inicià en la lluita política. El Partit Revolucionari Cubà creat per ell , serví de model (bandera inclosa) per al independentisme català.

Dins del interès universal que ha desvetllat l’obra de Martí, cal comptar amb la traducció de la seva poesia al francès realitzada per Josep Carner, el recull dels seus articles veneçolans fet per Pere Grasses, la música que Joaquim Nin-Culmell posaria alguna de les seves cançons, i les edicions i glosses de Joan Marinel.lo.

Masó, i Estrada.

El primer president de la república de Cuba, elegit el 1897, un any abans de la fi de la tercera guerra, fou Bartomeu Masó, de qui llegim, en anglès : born in Catalonia. Era l’únic civil del govern revolucionari dirigit per Antonio Maceo (que tenia a Josep Miró i Argenter com a cap d’Estat major). S’oposà, però, a la idea nord-americana de limitar el vot als propietaris.

Al 1902, fou elegit el primer president de la nova reública independent : Tomàs Estrada i Palma, d’ascendència catalana. Fins 1959, serien elegits altres 5 presidents de la República de Cuba amb ascendència catalana. Al 1959, el primer cap de govern de Fidel Castro fou, per poc temps, Josep Miró i Cardona, fill de Miró i Argenter

A Itàlia

Escanó

Entre 1858 i 1868, el militar i polític liberal-federal Rafael Escanó (Tortosa, 1841-Barcelona, 1902) participà en les lluites per la construcció d’un estat liberal a Itàlia, la unificació de la Península itàlica, sota l’hegemonia del Piemont industrial i liberal, i en front a l’esquarterament. Car, les terres de la Península pertanyien, fragmentàriament, a l’Imperi Austríac, als Estats Pontificis, i a diverses cases nobiliaries locals, emparentades amb l’aristocràcia europea .

Garrido

Un altre polític teòric-pràctic liberal, Ferran Garrido, que, a més, realitzaria una gran tasca d’anàlisi socioeconòmica, publicada a Barcelona, Brusel.les ( L’Espagne Contemporaine ), Leipzig ( Das Heutuge Spanien), Londres ( The History of Political and Religious Persecutions). A Barcelona, organitzà la Legió Ibèricaper a donar suport a la revolució liberal italiana. El nucli més important d’aquest petit exèrcit era a Barcelona, però hi havia grups a Lisboa, Madrid i Saragossa. Garrido havia conegut els líders liberals-nacionalistes italians als seus exilis a Paris i Londres.

Balaguer

El 1859, Víctor Balaguer, polític liberal i poeta romàntic, fou corresponsal de premsa de la guerra amb l’Imperi Austríac. El 1865-67 va viure exiliat a Occitània, on va establir lligams amb la renaixença provençal. El 1869, per encàrrec de Joan Prim i Prats, cap del govern revolucionari que feu fora el rei d’Espanya (que era Isabel II, de la Casa dels Borbons), anà a cercar un membre d’una de les cases reials italianes més partidàries d’un cert constitucionalisme (la Casa de Savoia), per a convertir-lo en rei d’Espanya, amb el nom d’Amadeu I. Víctor Balaguer va narrar l’episodi ( Esaltazione del Duca d’Aosta al troni di Spagna. Calabria, 1898) i dedicà una certa atenció al procès de la revolució liberal italiana (Ricordi d’Italia. Guerra dell’independenza italiana. Mortara-Vigevano, 1899).

A l’Illa de la Reunió

El 1848, el govern revolucionari de Paris nomenà a Josep-Sebastià Sardà i Garriga Comissari General de La Reunió, amb un encàrrec molt concret : l’abolició de l’esclavatge a aquesta colònia francesa de l’Oceà Índic . Sardà i Garriga aconseguí ràpidament el que volia, sense enfrontaments violents, en part, per que els grans propietaris ja estaven mentalitzats. I, a més, va legalitzar els matrimonis mixtes entre persones lliures i esclaus, i va pressionar molt per a que els ja ex-esclaus tinguéssin un contracte de treball (que, sovint, seria amb l’antic amo).

Filipines, des de Barcelona.

El ‘Grup filipí de Barcelona’ va publicar a aquesta ciutat, a partir de 1889, el primer òrgan periodístic de debat del independentisme de les Illes Filipines : la revista quinzenal La Solidaridad. Abans i després de la seva profitosa estada a Barcelona, hi col.laboraria José Rizal, l’heroi de la independència de les Filipines, el Crist tagal. Rizal s’havia format intel.lectualment al seu país nadiu, amb els jesuïtes catalans. De fet, les semblances, i els paral.lelismes, que alguns autors han establert entre Martí i Rizal tindrien, com a base, la ‘connexió catalana’ de tots dos.

Al segle XX

Al segle XX, Costa Rica, Dominicana, Guatemala i Equador, es van afegir, a la llista d’estats amb president català d’orígen. En resum : 11 de les 20 i escaix repúbliques nascudes com estats independents a partir de la Revolució de Maig de 1810 han tingut president català d’orígen.

Francesc Roca

13 de maig de 2010

Francesc Roca. Les revolucions liberals. 1808-1868

Política de cookies