Carles Boix. Cul-de-sac federal

El dia 27 d'abril de 2010, Carles Boix, catedràtic de política i afers públic de la Universitat de Princeton, va publicar un article al diari AVUI amb el títol "Cul-de-sac federal" en el que argumenta que la vida federalista que tradicionalment han defensat els catalans com a projecte d'encaix dins l'estat espanyol ha mort i que, en conseqüència, ja només resta la independència com a forma d'organització política.

Cul-de-sac federal

Amb el catalanisme federalista mort, només queda la vida de la sobirania

AVUI, 27.04.2010

Carles Boix

En la batalla centenària del catalanisme per resoldre l'encaix del nostre país a la península Ibèrica, Catalunya només ha assolit una certa autonomia en aquells moments en què tant la idea d'Espanya com la cohesió de les seves elits governants han patit una crisi política aguda: la pèrdua de Cuba infantà la Mancomunitat; la Generalitat nasqué de la mà d'una Segona República necessitada d'aliats perifèrics; l'Estatut de 1979 fou una concessió de les forces democràtiques en un període d'immens sotsobre econòmic i institucional.

AQUESTS PARÈNTESIS DE DEBILITAT ESPANYOLA sempre han estat, però, passatgers. Obeint unes forces tel·lúriques incontrolables, Espanya triga poc a superar la seva tendència gairebé congènita a l'anarquia interna, l'Estat central es recompon i agafa empenta i el soci català, minoritari a la pell de brau, veu les seves competències laminades o simplement abolides. Aquest procés es produí de forma dramàtica a la primera meitat del segle XX, amb el cop de Primo de Rivera i la Guerra Civil. En els darrers trenta anys, en una Espanya desenvolupada, ha tingut lloc amb mesures menys cruentes, d'aquelles que es prenen (o es deixen de prendre) "para que se note el efecto sin que se note el cuidado": la LOAPA, aprovada només dos anys després de les primeres eleccions catalanes; el desplegament incomplet de l'Estatut de Sau, i un dèficit fiscal permanent.

AQUESTA TENDÈNCIA NATURAL a l'escanyament polític s'accentuà quan una economia de la totxana funcionant a tota màquina atorgà al PP una majoria governamental sòlida. I, en aquell context cada cop més insofrible, l'aprovació d'un nou Estatut es va oferir com una solució lògica per blindar una Catalunya autònoma davant d'una Espanya rearmada ideològicament i econòmicament. Per descomptat, aquella proposta tingué un fort component de tàctica electoral. El PSC, que durant vint anys havia desdenyat les queixes dels governs convergents titllant-les de victimistes, va decidir alçar la bandera federal, per la via d'un nou Estatut, per atraure aquells segments catalanistes imprescindibles per derrotar CiU. El federalisme, que sempre es presenta com la solució final a tots els problemes peninsulars, ha fet molta més patxoca a Catalunya, un país de grans sentimentals, del que es vol reconèixer. A banda del general Prim, la idea federal fou la gran aportació política de Catalunya a l'Espanya al segle XIX. L'esquerra catalana antifranquista, potser encara hegemònica en el pla del discurs polític (malgrat la seva derrota electoral de 1980), sempre es declarà federal (no per haver llegit Pi i Margall sinó per influència directa del camarada Stalin). De fet, per culpa del nostres federalistes somiatruites, Catalunya es va quedar sense concert econòmic a l'Estatut de 1979 i abocada, per tant, a mantenir una lluita infernal contra els poders de l'Estat.

LES PROCLAMES FEDERALS DEL PSC li van anar bé al PSOE, necessitat d'un ariet contundent (Catalunya) contra el govern Aznar. Per això l'endemà de les eleccions de març de 2004 va ser el punt àlgid del catalanisme federalista. Aquest moviment, però, es va anar desinflant, primer d'una manera melodramàtica, recentment d'una forma gairebé tràgica. L'any 2005 el Parlament aprovà un projecte d'Estatut mancat dels mecanismes de bilateralitat forts i del concert econòmic que haurien calgut per protegir Catalunya davant d'una Espanya revitaminada. Les Corts espanyoles, reproduint els comportaments histriònics de l'any 32, esmenaren el projecte català fins a buidar-lo de tota referència efectiva als principis de bilateralitat. El pare del projecte estatutari va haver d'abandonar la presidència de la Generalitat. I el Tribunal Constitucional, després de considerar, sense èxit, cinc possibles sentències, acaba d'encomanar la redacció d'una nova ponència al sector més anticatalanista del Tribunal.

EL PROBLEMA, GREU, és que l'ensorrament de la via estatutària no solament posa punt i final al camí federal sinó que amenaça, ara per ara, de volar l'edifici autonòmic existent. Si la darrera ponència derrotada, feta per magistrats progressistes, ja modificava part de la doctrina constitucional anterior sobre l'Estatut de Sau, és indubtable que els magistrats conservadors esquarteraran l'Estatut de 2006 i descafeïnaran l'Estatut de 1979. El control sobre la llengua, el model educatiu integrat i les poques competències policials i financeres en mans de la Diputació-Generalitat pengen d'un fil finíssim.

ÉS EVIDENT QUE ELS NOSTRES FEDERALISTES són els responsables directes, conjuntament amb els seus altres aliats al tripartit, de resoldre l'atzucac en què es troba el país. De moment, però, les declaracions que han fet aquests últims dies i les propostes que plantegen gasten el mateix to polític que ja ha portat al fracàs estatutari. Iniciar una reforma de la llei que regula el Tribunal Constitucional és fer un brindis al sol. Al capdavall, el nomenament de la majoria dels nous magistrats sempre haurà de comptar amb l'acord de tres cinquenes parts del Congrés (i, per tant, el suport del PP). Presentar la reforma al Senat, que és una càmera de segon (o tercer) ordre en la jerarquia del poder a Espanya, fa riure (si no hi ha voluntat de defensar el projecte al Congrés de Diputats). Recusar els membres del Tribunal, una opció ara per ara silenciada, és, contra el que ha escrit algun professor de dret constitucional, possible: només cal mirar-se la llista de motius a l'article 219 de la llei orgànica del poder judicial. Però seria inútil perquè, com saben els bons juristes (aquells que no es deixen enganyar per interpretacions formalistes o que manipulen la llei de mala fe), el Tribunal faria de part i jutge en la decisió, amb plena capacitat per interpretar la llei segons la seva conveniència.

EN TOT AQUEST PROCÉS POLÍTIC, tortuós i lamentable, només hi trobo una consolació: la de la pedagogia, tossuda, dels fets. Amb el catalanisme federalista ja mort (si és que mai havia estat viu), assassinat a mans dels aliats azañistes que, ens asseguraven, Catalunya tenia a Espanya, només hi ha un camí al davant: el de la sobirania. Sense els federalistes (o exfederalistes), aquella és difícil i potser improbable. Però, ara, almenys, sabem (saben) que la via alternativa, la de l'articulació federal, és estrictament impossible, una utopia.