Jordi Creus. La gran ensarronada

EL PROCÉS ESTATUTARI DESMENTEIX AUTONOMISTES I FEDERALISTES

La gran ensarronada

Jordi Creus / Historiador i director de la revista 'Sàpiens'

Ara resulta que, després de més de tres anys de comèdies i sainets a l'entorn del nou Estatut, el text que quedarà després de la darrera poda que estan preparant els magistrats del Tribunal Constitucional tindrà menys alçada que el pobre Patufet. Així, segons expliquen filtracions periodístiques recollides per la premsa amiga de Madrid, la nova ponència que està preparant el vicepresident d'aquell tribunal i representant del sector (encara) més conservador, Guillermo Jiménez, amplia els preceptes que serien declarats anticonstitucionals i augmenta de manera significativa els articles que veurien condicionada la seva interpretació. No cal dir que aquesta resolució, que té tots els números per tirar endavant, ataca el moll de l'os dels punts més importants que havien quedat de l'Estatut del 30 de Setembre després de les successives retallades: les competències de la Generalitat en matèria de municipis i ens locals, els símbols nacionals dels catalans, el deure de conèixer la nostra llengua a casa nostra (no pas a la Xina popular) i, òbviament, l'organització territorial per vegueries o la possibilitat que el govern català convoqui referèndums.

AIXÍ, SEGONS ELS EXPERTS més optimistes, amb una mica de sort acabarem tenint més o menys les mateixes competències que amb el vell Estatutet de Sau del 1979. El que diuen els pessimistes, força més realistes vista l'evolució dels fets, és que aquest procés representarà una sensible retallada de les competències catalanes, en plena sintonia amb el discurs de l'espanyolisme més ranci, que, aquest sí, vol acabar definitivament amb l'esperit i la lletra de l'Estat de les autonomies. Aquest haurà estat un viatge cap a l'Ítaca somniada en què, a base de perdre bous i esquelles a cada revolt, tot just si haurem arribat a l'alçada de la localitat aragonesa de Bujaraloz. I situats en aquest cul-de-sac, no em diran que no els vénen al cap les imatges eufòriques dels nostres polítics aquell llunyà 30 de setembre de 2006, quan el 90% dels nostres representants al Parlament van votar en favor d'un projecte d'autonomia ambiciós i de futur? Santa innocència! Des de llavors, aquell Estatut gras, molsut i bilateral ha anat rebent queixalades de totes bandes, unes queixalades que li han anat retirant prerrogatives i identitat i que, poc abans de la darrera i definitiva mossegada, ja l'han deixat amb la pell i l'os.

TOT AQUEST PROCÉS ha estat una gran ensarronada. Una ensarronada que ha servit, però, per mostrar de la manera més crua totes les contradiccions d'aquest projecte anomenat Espanya. I aquí és on neix el drama dels federalistes catalans, d'aquells que volien canviar les regles del joc sense trencar les cartes de la baralla. L'eco de les seves paraules no sols no troba resposta ponent enllà, sinó que la seva sincera adhesió a un projecte compartit de veritat només genera rebuig. Rebuig visceral de la caverna política i mediàtica, però també rebuig de sectors teòricament progressistes enquadrats en l'òrbita del partit avui governant a l'estat. Davant d'aquesta realitat i d'aquesta manca de quòrum, és més utòpica avui en dia la possibilitat d'una Espanya federal (la confederal no val la pena ni que la mencionem) que no pas l'assoliment de la independència d'una part d'aquesta Espanya amb tan poca vocació de diversitat.

A CAUSA DE LES BATZACADES dels darrers anys, l'autonomisme i el federalisme, abans hegemònics a la nostra societat, estan perdent força davant de l'única alternativa que avui en dia desperta la il·lusió d'àmplies franges de catalans: la independència. D'aquesta manera, la sobirania futura és al centre d'un debat cada vegada més polaritzat. El que fa trenta anys eren unes idees minoritàries i cenyides a determinats sectors molt definits, avui en dia és una idea transversal i potent que abraça des de l'esquerra revolucionària de les CUP fins a la dreta liberal, passant per quadres de la majoria de partits parlamentaris (el PSC inclòs) i de representants distingits d'allò que anomenem societat civil. Abans, a les tertúlies, els ponents s'havien de justificar per ser independentistes. Ara ho han de fer per no ser-ne. I a fe que, amb els arguments que arriben de Madrid, cada dia els és més difícil.