Salvador Cardús. Quimeres i esperances

Quimeres i esperances

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia a la UAB i periodista. sociòleg i escriptor

"Quimera", diu Coromines, és "un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó". Prové de la mitologia grega i és present en l'heràldica medieval. I d'aquí deriva el sentit que té la paraula com a "creació de l'esperit que es pren com una realitat". Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació -monstruosa- de l'esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries.

DISCERNIR TOT AIXÒ, FETS, QUIMERES O AMBICIONS honestes i factibles, ara és més urgent que mai, perquè som enduts per una gran riuada política que ho està trasbalsant tot i encara no sabem on anirem a parar. I, precisament, una de les principals transformacions polítiques que deriven dels temps que vivim és que allò que fins ara era vist com una realitat, si no tangible com a mínim realitzable, ara és vist com a quimèric. I viceversa, el que semblava quimèric ara és vist com una oportunitat a l'abast. Sí: la gran virtut del procés de reforma estatutària iniciada el 2004 pel president Pasqual Maragall, i a punt d'acabar a la guillotina del Tribunal Constitucional espanyol, és que ha permès fer llum sobre un dels principals errors que es van cometre en l'opacitat de la transició de la dictadura a la democràcia. Ho ha escrit Ferran Mascarell a La Vanguardia (España como problema, otra vez, 13 de maig): "La sentencia liquidarà l'Espanya del 78. Destrueix la millor Espanya construïda i trenca l'Estat". Només matisaria Mascarell en el sentit que la sentència no destrueix l'"Espanya construïda", sinó que liquida l'Espanya insinuada i, certament, l'Espanya somniada per alguns, com ell mateix. Per ser més exactes: la sentència farà transparent que l'Espanya en què alguns van creure era una quimera. El veritable monstre fabulós, que vomita flames, té el cap de lleó, cos de cabra i cua de dragó, ara ho sabem, és l'autonomisme i sobretot ho és la seva interpretació federalista.

RECONEC QUE ESCRIC AQUESTES RATLLES ESPERONAT per la tossuda i cega insistència -a què aquesta setmana s'afegia Antoni Dalmau en aquest mateix diari (A l'hora del cafè, del 12 de maig)- de seguir considerant la independència de Catalunya com una quimera. I és que aquesta qualificació de l'expectativa independentista com a "creació de l'esperit que es pren com una realitat" ara ja no és altra cosa que l'expressió d'una vana resistència a reconèixer on és el veritable monstre polític. Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat en un model que ja sabem acabat per sempre. Presentar l'afany d'independència com una dèria és el darrer obstacle a vèncer per, precisament, saber distingir què és quimèric i què és plausible. A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa -més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet- d'una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l'autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front -i quatre lliçons d'història- pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme.

PER SER HONESTOS, PERÒ, ENS CAL RECONÈIXER que saber que el federalisme o l'Espanya plurinacional són una quimera, un monstre que vomita flames sobre Catalunya, no ens diu que una Catalunya independent no hagi de ser, també, una il·lusió de l'esperit. Ara bé, la diferència és que en aquest segon cas l'única pregunta que cal respondre és si una majoria de catalans la volen, o la voldran, la independència. Vull dir que, mentre que ja sabem que no existeix aquella Espanya sobreentesa fruit d'un no menys sobreentès pacte amb Catalunya al final de la dictadura i que ara produeix tanta aflicció als que hi havien cregut, en canvi, l'expectativa d'independència és un projecte obert, només subjecte a la voluntat democràtica dels catalans. Per Mascarell, per Dalmau, la majoria de catalans encara viuen aferrats a la vella quimera de l'Espanya federal. "Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"... En canvi, els qui creiem que la independència no és una quimera, sinó l'esperança d'un país finalment emancipat i capaç de refer tots els llaços possibles i imaginables amb Espanya, Europa i el món sencer, sabem que la majoria dels catalans encara no s'han expressat en un marc lliure, sense pors ni coaccions. I estem convençuts que el dia que ho fem amb llibertat, un dia no gaire llunyà, més d'un i més de dos tindran una sorpresa.

SOBRETOT EL QUE EM FA PENSAR que som més a prop del que sembla d'aquest nou horitzó és que a hores d'ara la majoria dels que insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no la volen, sinó que és impossible. Des del punt de vista retòric, dels arguments, l'avenç és enorme. A Catalunya, podríem dir que ara ja hi ha tres grans blocs polítics: els qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien, però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la voldrien. I, molt possiblement, ara constitueixen tres blocs molt propers des del punt de vista quantitatiu, però completament diferents des d'una perspectiva qualitativa: el terç que no la vol representa un segment social conservador i reaccionari incapaç d'estirar el país; el terç que la voldria però -encara- no la veu possible no pot oferir altra alternativa que l'anar tirant, com es veurà en les properes eleccions. I el terç que confia en la independència és l'únic capaç de mobilitzar-se i representa el país d'èxit.

D'ACORD: LA INDEPENDÈNCIA, de moment, no passa de ser una creació de l'esperit. Però ara mateix és l'única esperança realista d'un país sòlid capaç de retornar la confiança en la política. La independència no és una quimera, no és un monstre, no provoca aflicció ni malvolença. És una voluntat democràtica i madura de llibertat, és bella, i produeix goig i asserena l'esperit.