Armand Sanmamed. L’imperi espanyol: el fracàs del projecte imperial castellà (2)

L’any 1580, la incorporació de Portugal i el seu imperi a la corona hispànica significava la culminació de l’imperi espanyol. Només un any més tard, la independència de facto de la república de les Set Províncies Unides dels Països Baixos, marcaria l’inici del declivi del primer imperi global -amb possessions a tots els continents coneguts- de la història; l’imperi on mai no es ponia el Sol.

Les Set Províncies formaven part de les anomenades Disset Províncies, dotze de les quals provenien de l’herència borgonyona dels Habsburg; la resta havien estat adquirides per Carles I. Des de 1556, estaven sota la sobirania de Felip I/II. El seu territori cobria les actuals Holanda, Bèlgica i Luxemburg, part del nord de França i una petita part de l’oest d’Alemanya.

La intolerància religiosa (decrets tridentins de 1565 que impedien la llibertat religiosa i l’establiment de la Inquisició) envers els protestants, majoritaris a les províncies del nord i del centre i l’enfrontament cada cop més obert entre dues concepcions polítiques i econòmiques antagòniques: la feudal de la noblesa hispanocatòlica i la mercantil i capitalista de les elits holandeses, van gestar una situació de gran tensió que es va veure agreujada amb el nomenament del duc d’Alba com a governador. La inflexibilitat del duc i la seva política repressiva sanguinària van ser el detonant de la revolta que va esclatar el 1568. Començava, així, la guerra dels Vuitanta Anys que acabaria el 1648 amb la signatura del tractat de Münster, com a part de la pau de Westfalia, i el reconeixement per part de la monarquia hispànica de la independència que, de facto, s’havia produït el 1581, quan els Estats Generals holandesos havien declarat la destitució de Felip I/II. Es consumava, així, un prolongat desencontre entre el sobirà i els seus súbdits holandesos que s’havia començat a covar a Brusel·les 25 anys abans, amb motiu de la proclamació de Felip com a rei, a conseqüència de l’abdicació del seu pare. Felip va causar una impressió molt negativa als seus súbdits, als quals ni tan sols va tenir el detall de dirigir-se en la seva pròpia llengua. L’imperi havia perdut, definitivament, un dels seus territoris econòmicament i culturalment més pròspers.

Aquell mateix any 1581, tenien lloc les Corts de Tomar. Felip I/II es comprometia a respectar la sobirania dels portuguesos al seu país i als territoris del seu imperi. Els incompliments no trigarien a arribar fins que, durant el regnat de Felip III/IV, la descarada política d’assimilació es va tornar insuportable per als portuguesos. Aquest fet, juntament amb l’augment de la pressió fiscal i el desinterès d’una corona castellanocèntrica per les colònies portugueses que patien constants atacs i invasions per part d’anglesos i holandesos van provocar l’aixecament portuguès i la proclamació del duc de Bragança com a rei de Portugal, amb el títol de Joan IV. L’any 1668, Carles II reconeixia la independència de Portugal. L’únic territori portuguès que romandria sota sobirania de la monarquia hispànica seria Ceuta, la resta de l’imperi que comprenia el Brasil, les illes de Cabo Verde, Sâo Tomé e Príncipe, la Guinea continental, les costes d’Angola i Moçambique entre altres possessions africanes i les possessions a l’Índia, Macau i Timor se n’anava amb Portugal.

L’any 1640, a Catalunya esclatava la guerra de Separació (o dels Segadors). Com en el cas portuguès, les causes de la revolta són producte d’una llarga acumulació de greuges contra la sobirania dels catalans que, amb el parèntesi del regnat de Carles I, es remunten a l’època dels Trastàmara. Durant el regnat de Felip I/II, les agressions i ingerències del govern central en els afers polítics i econòmics de Catalunya comencen a sovintejar. Fins i tot, s’ataca greument el sistema institucional de l’antic imperi català amb la segregació de Nàpols i Sicília del Consell d’Aragó, l’any 1556. Cristofor Despuig en la seva obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1157) reflecteix molt bé l’enrariment de la situació a tots els nivells, fins i tot en el terreny historiogràfic:

“Que tots son casi de esta manera que per no publicar la gloria dels españols que no son castellans, zelen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació, no dupten de escriurer mentires, y asó tant en lo poch com en lo molt; mes mirau Floriando Campo que ab tota sa autoritat y gravetat no ha duptat de dir en les sues histories á son propósit que lo Rey D. Felip, pare del Emperador D. Carlos, fonch Rey de España, perque era de la Castella no mirant á la autoritat del Rey catholic D. Fernando que les hores regnava en lo Regne de Aragó y Granada y al Rey D. Manuel que regnava en lo Regne de Portugal, y al Rey D. Juan de Labrit que regnava en Navarra que son tots estos Regnes la major part de España y també casi tots los Historiógrafos castellans estant en lo mateix de voler nomenar Castella per tota España; pero meixa en la sua Crónica imperial en lo segon capítol de la vida del Emperador Maximiliano fá pijor que posar lo regne de Nàpols sots lo domini y Corona de Castella, esent com es tant clarament la Corona de Aragó, que los minyons nou ignoren.”[1]

La implicació de la monarquia hispànica en la guerra dels Trenta Anys va fer vessar el got. Les exigències de la corona en homes i armes, a més de contravenir les constitucions catalanes, suposaven un cost massa elevat per a un país que, a diferència de Castella (bancarrotes constants de 1557, 1575, 1597;fins i tot, el 1637 en algunes zones de Castella es torna a l’economia del troc), vivia una situació econòmica prou bona des del segle XVI i gaudia d’un sistema de llibertats polítiques impensable a Castella. Les classes dirigents, encapçalades per Pau Claris, van prendre consciència que si el país no es deslliurava del llast hispànic, tard o d’hora acabaria desballestat políticament i abocat a la ruïna econòmica. La intenció era proclamar una república sota la protecció de França (un cas semblant al suís). Tanmateix, l’assassinat de Claris[2], l’amenaçadora presència de les tropes castellanes a les portes de Barcelona i la pressió política francesa abocaren els catalans a proclamar el rei francès Lluís XIII comte de Barcelona i sobirà de Catalunya. El conflicte acabaria amb el Tractat dels Pirineus del 1659. Catalunya quedava escapçada amb la pèrdua dels Comtats.

Els motius pels quals la corona va optar per mantenir a tot preu un territori pobre i conflictiu, segons la historiografia oficial, i, en canvi, no fer tot el possible per retenir un imperi com el portuguès, crec que no han estat ben explicats pels historiadors. Caldria analitzar fins a quin punt no va pesar el fet que la pèrdua de Catalunya podria haver suposat, alhora, la del seu imperi mediterrani (i, tal vegada, hauria repercutit en Amèrica), de la mateixa manera que la pèrdua de Portugal va comportar la pèrdua del seu imperi.

L’entronització de la dinastia borbònica no va suposar cap canvi en la política castellanocèntrica de la corona. Al contrari, la derrota en la guerra de Successió del projecte políticoeconòmic modernitzador que defensava Catalunya va agreujar, encara més, la situació. A part de la pèrdua de Sardenya, Nàpols, Sicíla, Malta i el Milanesat (és a dir, de tot l’imperi català de la Mediterrània), de Gibraltar i Menorca, l’entossudiment de Felip IV/V a venjar-se de Catalunya, va tenir greus conseqüències per al comerç colonial[3]. A canvi que els anglesos retiressin el poc suport que encara donaven a la causa catalana, el nou rei els va fer grans concessions en el comerç amb les colònies. Quan Carles III va acabar, oficialment, amb el monopoli gadità amb Amèrica, no ho va fer com a mostra de magnanimitat ni per sensatesa mercantil, ho va fer obligat per unes circumstàncies externes com internes[4] que feien absurd el seu manteniment.

La incompetència borbònica encara hauria d’assolir extrems més ridículs quan, a principis del segle XIX, l’enfrontament dinàstic entre Carles IV i el seu fill Ferran va servir Espanya en safata als francesos, que la van ocupar pràcticament sense disparar una bala. La monarquia borbònica restaurada, incapaç de donar resposta a les peticions dels seus súbdits americans, no va poder contenir els processos independentistes de les colònies americanes els quals, en un període relativament curt de temps (1810-1821), van reduir l’imperi americà a les illes de Cuba i Puerto Rico. Aquests territoris, juntament amb les Filipines, es perdrien l’any 1898, després d’un segle de lluites polítiques internes constants que va posar de manifest la insolvència de l’estat espanyol tant per reformar-se interiorment com per assumir amb realisme la seva autèntica posició en el concert mundial.

Les últimes possessions de l’imperi espanyol, territoris residuals del continent africà, aconseguits majoritàriament durant el segle XIX -Sahara (1885), Guinea (1843)- es van anar perdent al llarg de la segona meitat del segle XX de la manera més ignominiosa que es pugui imaginar, deixant les poblacions dels respectius territoris completament desemparades, bé a la mercè de règims dictatorials (Guinea), bé reconvertides en noves colònies (Sàhara). Després de 1975, l’imperi africà espanyol, va quedar reduït a les Canàries, a les ciutats de Ceuta i Melilla i algunes illes (Perejil) que, tot i la seva insignificància, han continuat sent –en línia amb la tradició tragicòmica espanyola- font de conflictes de magnitud inversament proporcional al cost del seu manteniment.

Des que, a partir de la segona meitat del segle XVI, Castella va aconseguir l’hegemonia peninsular, trobem unes constants que traspassen els segles i van més enllà dels governs i dels individus que els encarnen i que ajuden a explicar el per què del fracàs de la gestió hispanocastellana de l’imperi colonial:

1. La incapacitat per trobar ponts de diàleg i solucions negociades, una incapacitat que enfonsa les seves arrels més pregones en una manca total de comprensió i empatia envers la diversitat política, religiosa, cultural i lingüística. El caràcter absolutista i intransigent de Felip I/II i els seus successors austríacs i borbònics trobaria, per tant, un encaix perfecte en la tradició política castellana[5].

2. La malaltissa obsessió castellana per conservar l’hegemonia peninsular, que va relegar qualsevol altre objectiu a un paper secundari. L’imperi, com havia posat de relleu la revolta de les Comunidades (1520-1522), sempre li va venir gran a una Castella provinciana i reclosa en ella mateixa (ensimismada), sense una vocació imperial autèntica, malgrat la retòrica grandiloqüent.

Hauria estat diferent la història de l’imperi espanyol si Felip hagués fet cas de les Instrucciones del seu pare, signades a Palamós el 4 de maig de 1543?

“Y si a todos es necesario, pienso, hijo, que a vos más que a nadie, porque veis cuántas tierras habéis de señorear, en cuántas partes y cuán distantes están las unas de las otras y cuán diferentes de lenguas; por lo cual, si las habéis y queréis gozar, es forzoso ser de ellos entendido y entenderlos, y para esto no hay cosa más necesaria ni general que la lengua latina. Por lo cual yo os ruego mucho que trabajéis de tomarla de suerte que después, de corrido, no os atreváis a hablarla; ni sería malo también saber algo de la francesa, mas no querría que, por tomar la una, las dejásedes entre ambas”.[6]

O del consell que li va donar un cop retirat, segons la versió oficial, a Yuste?:

“si quieres aumentar mis dominios, pon la corte en Bruselas; si los quieres mantener, ponla en Barcelona; pero si los quieres perder, ponla en Madrid”[7],

Desoint el consell del seu pare, Felip va decidir instal·lar la cort a Madrid, l’any 1561. L’elecció de Madrid no va ser fruit de la casualitat sinó que reflecteix tota una filosofia política. Si el regnat de Carles I va mostrar una molt bona sintonia amb els catalans, la seva filosofia política i els seus interessos comercials i imperials, el regnat de Felip va representar l’inici d’una predilecció per Castella i la seva manera d’entendre el món que es perpetuaria en els seus successors, predilecció que acabaria resultant molt perjudicial per als interessos imperials de la corona. Vés per on, el consell de Carles I s’acabaria convertint en profecia.

21/05/10

Armand Sanmamed