Carles Camp. Alfons XIII i les raons del cop d’estat de Primo de Rivera

El 13 de setembre de 1921, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, oncle del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, amb el suport del rei, va protagonitzar i liderar un cop d’estat que va suprimir les llibertats democràtiques. El Parlament va ser clausurat i substituït per una Asamblea Nacional Consultiva, organisme sense cap poder real, els membres de la qual eren escollits de forma similar a la que, anys més tard, adoptarien les Cortes franquistes, els partits polítics i els sindicats van ser ilegalitzats i les eleccions van ser suprimides, tot i que es van fer diversos simulacres d’eleccions, amb partit únic, la Unión Patriótica. Primo de Rivera va reorganitzar l’estat seguint el model corporativista que, a Itàlia, havia instaurat Mussolini, de qui. Primo de Rivera va dir que era “l’apòstol de la campanya contra l’anarquia i la corrupció política”.

Pel que fa a Catalunya, la repressió encara va ser pitjor. Va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i totes les seves institucions, va prohibir el català i l’exhibició de la bandera catalana, va fer enderrocar les Quatre Columnes que Puig i Cadafalch havia fet construir a Montjuïc com a símbol de Catalunya, etc.

La justificació oficial del cop d’Estat que va transformar un país d’institucions democràtiques en una dictadura feixista es va basar en el difícil clima social que vivia l’estat espanyol: la ineficiència de la classe política, la tensió social provocada per la fi de l’eufòria econòmica que la I Guerra Mundial havia portat a l’estat i que, encara, no havia tingut temps de ser substituïda per l’eufòria dels anys 20, el temor a possibles repercussions de la Revolució Russa del 1917 que va donar embranzida als sindicats anarquistes.

Vagues, enfrontaments, violència, assassinats, eren habituals en aquells temps. El cas més colpidor va ser l’assassinat del president del Govern, Eduardo Dato, el 8 de març de 1921.

El desastre d’Annual

Un altre dels motius de descontentament de la població espanyola era la guerra del Marroc. Era una guerra destinada a mantenir el domini sobre una part del territori marroquí que França havia cedit a Espanya, en contra de la més que justificada resistència dels nadius.

La guerra era altament impopular a tot l’estat. Només servia perquè uns quants s’enriquissin amb els beneficis, sobretot, d’alguns jaciments miners i perquè els militars poguessin recuperar l’honor perdut i desfogar-se de les humiliacions rebudes des de feia dècades, especialment de la pèrdua de les darreres restes de l’imperi colonial a Cuba, Puerto Rico i Filipines. L’exèrcit duia a sobre una gran frustració que calia desfogar. Només cal recordar l’arrasament de la redacció del Cu-cut, el 25 de novembre de 1905, per part dels oficials de la guarnició de Barcelona a causa d’un acudit que satiritzava la ineficiència de l’exèrcit; acte que, per cert, va quedar totalment impune.

El poble percebia aquesta guerra com un constant malbaratament de recursos i, sobretot i especialment, de vides humanes d’homes joves de classe humil, que no podien pagar les 1.300 pessetes (una gran quantitat de diners en aquella època) que els deslliuraven de l’obligació de servir tres anys a la guerra del Marroc. Cal recordar que el detonant dels incidents de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, va ser l’embarcament d’un contingent de soldats cap a aquesta estúpida i inútil guerra que dessagnava la joventut del nostre país i la de la resta de l’estat.

En aquest context, el juliol de 1921, un fort exèrcit espanyol, amb suport de tropes auxiliars marroquines, van fer, des de Melilla, una internada per “ pacificar” l’interior rebel del país. L’exèrcit estava terriblement mal equipat. A tall d’exemple, només duien municions per a un sol dia de batalla. Una important proporció dels soldats, bona part d’ells catalans, eren reclutes acabats d’arribar. No havien tingut temps ni d’aclimatar-se, ni havien estat convenientment entrenats ni equipats. No calia ser Napoleó per preveure què li havia de passar a un exèrcit desmotivat, mal equipat i mal entrenat que s’havia d’enfrontar a un altre que, tot i ser un exèrcit irregular, estava totalment motivat perquè defensava la seva terra, coneixia bé el terreny i s’havia equipat bé.

I, així, va ser: entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921, l’exèrcit espanyol va ser pràcticament exterminat. Equipament insuficient, munició escassa, deficient o inexistent, poc entrenament i, a més, un comandament i una estratègia deplorables van provocar la tragèdia. Contra la mort d’un miler de marroquins, l’exèrcit espanyol va perdre 20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i equipaments diversos i va patir unes pèrdues humanes esgarrifoses: les dades oficials de l’exèrcit van reconèixer 7.875 morts. Indalecio Prieto en va calcular 8.668. Un investigador actual parla de 8.180. L’Expedient Picasso, del qual parlarem tot seguit, va donar la xifra de 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 auxiliars indígenes). Val a dir que, de fet, encara no es coneix amb certesa el nombre de morts i que la xifra de 20.000 sembla la més propera a la realitat.

Expedient Picasso[1]

Després d’això, el govern d’Allensalazar va dimitir i el rei va encarregar a Antonio maura la formació d’un nou govern, amb Juan de la Cierva com a ministre de la Guerra.

Immediatament, davant la pressió popular que exigia explicacions del que havia passat i que començava a demanar responsabilitats, es va encarregar al general de divisió Juan Picasso González que investigués les causes del desastre.

El general Picasso es va trobar amb una forta resistència per part dels comandaments de l’exèrcit espanyol, més forta com més alt era el grau de l’oficial consultat. Tan és així, que el general Berenguer va arribar a demanar al govern que limités la investigació, ja que podria perjudicar aspectes confidencials de l’exèrcit espanyol. No se’n va sortir i Picasso va continuar fent la seva feina.

El 23 de gener de 1922, Picasso ja tenia a punt un expedient de 2.344 folis. El 18 d’abril va entregar l’expedient i un informe, al Congrés de Diputats de Madrid. Per Reial Ordre de 21 d’abril el Consejo Supremo de Guerra y Marina va rebre l’expedient, que el va passar al fiscal militar, José García Moreno. Aquest, el 26 de juny, el va tornar al Consejo Supremo, tot i pronunciant-se en aquests termes:

pasar lo actuado al reunido, en Sala de Justicia, por haber hallado indicios de responsabilidades penales... ...; abrir expediente para detallar méritos y recomprensas; y comunicar lo actuado al Ministerio de la Guerra

El fiscal en cap (fiscal togado) va ratificar l’informe del fiscal militar. El tema, com es veu, anava agafant una dimensió important. Seguidament, es va crear una comissió parlamentària per investigar l’afer, la Comisión Parlamentaria de Responsabilidades, que va anar tirant endavant el procés. El 3 de novembre de 1922, el ministre de la Guerra va remetre al president del Congrés dels Diputats una relació de testimonis extrets de l’expedient, juntament amb documentació diversa. Els debats en el Congrés van ser duríssims i les filtracions a la premsa de tot plegat indignaven, cada cop més, l’opinió pública.

El 10 de juliol de 1923, es va constituir la Segunda Comisión de Responsabilidades. El 7 d’agost, va ser citat a declarar el general Berenguer, el qual, fent ús de la seva condició d’aforat va evitar la compareixença. El dia 11 d’agost, es van negar a la Comissió les actes de la Junta de Defensa Nacional.

L’afer s’anava enverinant. Es deia que el rei mateix hi estava implicat. Es va aprovar la celebració d’un ple del congrés, l’1 d’octubre, per votar sobre aquest assumpte. El ple no es va arribar a celebrar mai, la investigació va quedar definitivament avortada pel cop d’estat de Primo de Rivera del 13 de setembre, cop d’estat que va tenir el suport del rei.

Conseqüències

Els ideòlegs del feixisme diuen que aquest cop d’estat va ser una sort per al país, ja que va donar a l’estat espanyol pau social i prosperitat econòmica. Una pau aconseguida mitjançant la repressió i una prosperitat que no va ser fruit d’una política encertada sinó que va venir donada pel context econòmic mundial.

El que sí va originar el cop, va ser una importantíssima involució en drets civils, llibertat i democràcia en tot el conjunt de l’Estat, especialment a Catalunya, que va patir la persecució de les seves llibertats nacionals i els atacs a tots els seus símbols d’identitat. Caldria preguntar-se si la Mancomunitat de Catalunya pervertia l’ordre social del país, que va ser la gran excusa per justificar el cop d’estat.

I, evidentment, el que era el seu objectiu principal es va complir totalment: evitar que els militars fossin processats i condemnats penalment per la seva incompetència i manca de professionalitat que van provocar la massacre cruel i inútil de milers de joves. I, de retruc, salvar la figura del monarca que, no hem d’oblidar, era, formalment, el comandament suprem de les forces armades.

Ara bé, ell no era al camp de batalla i, per tant, en principi, no era responsable directe del desastre. Per què va donar suport a un cop d’estat que va fer augmentar tan la seva impopularitat? El suport a Primo de Rivera va provocar un divorci ja definitiu entre la majoria del poble espanyol (bona part de l’exèrcit inclòs) i la corona. Perquè la brama l’inculpava? Vuit anys després, la monarquia va caure i es va proclamar la república, un canvi de règim que, possiblement, no s’hauria donat si el rei no hagués donat suport al cop.

Tothom qui va tractar a Alfons XIII deia que no era pas una persona gaire espavilada però que tampoc no era cap imbècil. Llavors, per què va donar suport a un règim tan impopular? Quins motius el van impulsar?

Recordem que una de les causes de la tragèdia va ser la manca d’equipaments de l’exèrcit i la seva escassetat de munició. Què se n’havia fet dels diners que el ministeri de la Guerra invertia en la guerra del Marroc? En què s’havien gastat si no s’havien comprat equips ni munició? On havien anat a parar aquests diners? Què en sabien d’això els militars? I què en sabia el rei?

Possiblement mai no tindrem les respostes a aquestes preguntes, ni sabrem amb exactitud si el temor a la veritat sobre el desastre d’Annual va ser un dels elements decisius que van decidir Primo de Rivera a donar un cop d’estat i a dirigir una dictadura que es va acarnissar amb el nostre país i la seva cultura. Catalunya, com ve a ser una constant en la història d’Espanya, es va convertir en el boc expiatori dels fracassos d’un estat incapaç i dels seus ineptes servidors.

Carles Camp

28/05/10