Joan Cavaller. Un exèrcit català

El creixement del pensament independentista que estem vivint a Catalunya durant els últims mesos està portant a la taula la discussió sobre l'oportunitat i la necessitat de l'existència d'un exèrcit català. L'article 20 del projecte de Constitució catalana que Joan Carretero portarà al Parlament per a la seva aprovació en cas d'obtenir representació estableix que "els catalans tenen el deure i el dret de defensar Catalunya", manament que no pot ser operatiu més que en el si d'un exèrcit català.

 

Aquesta circumstància atempta directament contra les consciències pacifistes d'aquells que relacionen la realitat d'un exèrcit amb el fet de la violència i, aleshores, aposten per un Estat català sense forces armades. Aquest és el cas del Sr. Jordi Armadans que el dia 22 de maig de 2010 va publicar un article a l'AVUI amb el títol "La mili, ni catalana ni espanyola" i en el qual enuncia que, en el cas d'esdevenir Estat,  "és millor apostar pel Catalunya per la pau que no pas per l'exèrcit català".

 

A propòsit d'aquest article, he cregut interessant plantejar unes reflexions que justifiquin la necessitat d'un exèrcit en tot Estat però, al mateix temps, el desenvolupament d'una ferma consciència humanística i d'una política d'integració dels diferents Estats que progressi en la línia de creació d'estructures organitzatives complexes per a evitar que els Estats utilitzin l'exèrcit en contra dels altres.

 

En primer lloc, crec que cal atendre als múltiples i inacabables exemples que podem trobar a la història d'atacs militars contra pobles i tot tipus de comunitats, tinguessin o no en tinguessin exèrcit. No caldrà que en citem ni un de sol perquè les evidències ens diuen que, llevat de casos de protecció natural molt eficient (Islàndia) o condicions polítiques especials (Andorra, San Marino, etc.), la major part dels pobles del món han sofert atacs procedents d'exèrcits foranis. El sentit comú ens adverteix que, ja només a partir d'aquesta evidència, resulta poc recomanable no tenir un sistema de defensa. A més, considero especialment ingenu parlar d'una Catalunya sense exèrcit per a així defensar la pau universal, quan, a nivell particular, tots tanquem amb clau les portes de casa i del cotxe, tots sabem el telèfon de la policia, tots guardem els diners al banc.

 

En segon lloc, la història ens demostra que els esclats de violència entre pobles se succeeixen habitualment per l'existència d'amenaces greus en contra dels elements cohesionadors d'un dels grups (com puguin ser les formes de relació de producció, o els senyals religiosos d'dentitat, o un polític rellevant, etc.) i no pas perquè els pobles tinguessin o no tinguessin exèrcit. De fet, comunitats no armades, com per exemple veïns d'un barri o seguidors d'un equip de futbol o un col·lectiu de treballadors es llencen a la violència desaforada quan interpreten que les condicions de supervivència del grup estan en perill. I en aquests casos no importa que hi hagi o no exèrcit, la violència esclata igualment.

 

En tercer lloc, considero que resulta un greu error definir el pacifisme en termes de crítica contra l'existència de forces armades. Tot just, el raonament hauria de ser el contrari. La concepció pacifista només pot demostrar-se en aquelles societats on hi ha risc de violència. No té sentit dir-se pacifista en l'interior d'un convent de monges o en un hospital o en una granja de koales, com tampoc no en té dir-se vegetarià si ets un herbívor. L'autèntic ideari pacifista no hauria de consistir a lluitar per l'extinció dels exèrcits sinó a lluitar per la integració política dels Estats per a així evitar les causes que condueixen a la violència.

 

I en aquest sentit, la principal de les causes que generen violència entre Estats és l'existència dels mateixos Estats quan aquests gaudeixen d'independència, entenent per independència el fet que un poder executiu té capacitat decisòria última sobre les accions d'un exèrcit. Dit d'una altra manera: hi ha Estats independents (Espanya, Itàlia) i d'altres que no ho són (com succeeix amb cadascun dels Estats que integren els Estats Units d'Amèrica, els Estats Units de l'Índia, els Estats Units de Mèxic, els Estats Units de Brasil, etc.). Tots els Estats del món, excepte casos comptats molt especials als que ja ens hem referit, mantenen una organització específica destinada a garantir la seguretat, l'ordre i el respecte a les lleis entre els ciutadans, i en això els Estats no es diferencien d'aquelles altres organitzacions polítiques d'abast territorial menor (ciutats, regions, etc.) quan també dicten lleis i estableixen drets i obligacions entre els administrats. Sense aquestes organitzacions de garantia de la seguretat (policia, exèrcit), les lleis no es respectarien i la convivència degeneraria en el caos. La diferència entre policia i exèrcit està en el fet que la primera obeeix a un sistema polític no independent (un municipi, un govern regional, un Estat en una federació, etc.), mentre que l'exèrcit obeeix a un sistema polític independent.

 

Tots estarem d'acord en què les forces armades dels diferents municipis (és a dir, les policies locals) difícilment protagonitzaran episodis de violència mútua, i si no ho fan no és perquè no puguin fer-ho (de fet, estan organitzats militarment i tenen armes). No ho fan simplement perquè obeeixen a administracions públiques no independents. I això és així fins i tot en casos en què dos municipis veïns puguin tenir disputes molt greus (com ara problemes amb la ciutadania provocats per desigualtats fiscals o de prestació de serveis molt accentuades, etc.).

 

Feta aquesta distinció bàsica, em sembla oportú definir la futura i tant de bo propera República de Catalunya en termes d'un Estat no independent. Aquesta opció tindria doble raó de ser si atenem al fet que Catalunya no ha estat independent mai en cap moment de la història. No ho va ser quan el comte Borrell II va declarar la independència dels carolingis (i llavors no va ser el cas perquè Borrell no governava tot Catalunya sinó només una part), i no ho va ser posteriorment perquè Catalunya va federar-se amb l'Estat d'Aragó i més tard amb l'Estat de València. Gràcies al fet federal de l'Estat català al llarg de la història fins al moment de les invasions francesa i espanyola, Catalunya va poder subsistir en la seva integritat com a poble. Només va perdre la condició d'Estat quan, precisament, no va poder integrar-se en una federació més gran amb aquells altres Estats independents que finalment la van atacar (Castella i França).

 

Des de la meva modèstia, voldria recomanar al Sr. Armadans l'assumpció d'aquestes distincions polítiques bàsiques per a evitar fer propostes pacifistes de caire ingenu.

 

I ara, atès que la realitat sempre és més complexa del que desitjaríem, traïré el meu ideari federalista tot proclamant-me independentista. I ho faig perquè la federació entre pobles només pot dur-se a terme en condicions mínimes d'igualtat. Avui no té sentit plantejar un Estat espanyol o un Estat francès federals perquè els espanyols i els francesos extorsionen els catalans i els catalans són extorsionats per aquells. Només a partir del fet de la independència d'un Estat català tindria sentit explorar les possibilitats d'associació amb altres Estats. El millor que podem fer avui és marxar d'Espanya i França, de la mateixa manera que, en una escala on es produeixen robatoris i amenaces entre veïns, el millor és tancar la porta.

 

Joan Cavaller

28 de maig de 2010

 

 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

AVUI, 22.05.2010

 

 

Fa una pila d'anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l'Assemblea de Joves de Nacionalistes d'Esquerra) on deia: "La mili no mola, ni catalana ni espanyola". Com que en aquella època la idea d'un Estat català era ben minoritària, dubto que el mural, la veritat, s'entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep!, si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

HE PENSAT EN AQUEST MURAL arran de la Constitució Catalana de Reagrupament, on es parla d'exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d'un Estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del Catalunya per la pau i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

POTSER HI HA ALGÚ A CATALUNYA que veu en la imatge d'un soldat català l'exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l'adhesió a la cultura de la violència és d'un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

LA MAJORIA DE LA GENT que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha Estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d'un, d'exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L'anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels Estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme modern també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat pacifista i solidari, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

ARA BÉ, QUE LES COSES SIGUIN AIXÍ no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel Catalunya per la pau que no pas per l'exèrcit català.

CATALUNYA HA ASSUMIT els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l'educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (llei de foment de la pau, creació de l'ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

PERQUÈ AQUEST PATRIMONI, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d'un hipotètic futur Estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per construir un món més segur.

SI ÉS AIXÍ, QUÈ ÉS MÉS RESPONSABLE, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes van fent camí. Així, a més d'uns valors més positius i d'una aportació al món més sensata, la idea d'una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.