Armand Sanmamed. Els estats peninsulars i la descoberta d'Amèrica

La caiguda de Constantinoble, l’any 1453, a mans dels turcs otomans, ha estat un dels moments clau de la història universal. Més enllà de les conseqüències geopolítiques a nivell de la mediterrània oriental i de l’impacte emocional que, per a l’Europa cristiana, va suposar la desaparició definitiva de l’imperi bizantí i la seva substitució per l’imperi otomà musulmà, l’ensulsiada bizantina va tenir una repercussió importantíssima a nivell cultural: l’impuls fonamental i gairebé decisiu al Renaixement i, de retruc, les seves derivades la Reforma i la Contrareforma.

Però, per sobre de tot, va significar l’establiment d’un nou poder terrestre i marítim en una zona clau per a les relacions comercials entre orient i occident. Aquest nou ordre geopolític tindria conseqüències aleshores incalculables sobre el destí de milions i milions de persones i sobre milers de cultures i civilitzacions a tot el planeta. La necessitat de trobar una alternativa a les rutes que s’havien tancat va ser el motor que va donar l’embranzida definitiva a una aventura de proporcions gegantines que, tot i que no s’inicia en aquell moment, ja no tindrà aturador. Em refereixo al que coneixem com a era dels descobriments geogràfics (europeus evidentment) i la posterior política de colonització i explotació dels territoris conquerits.

Els grans protagonistes d’aquesta aventura seran, en un primer moment, dos pobles que, fins aleshores, paradoxalment, havien tingut un paper polític certament molt modest més enllà de les seves fronteres, ocupats com havien estat en la lluita contra els seus veïns musulmans en les anomenades reconquestes i, entre ells mateixos, per la supremacia peninsular: Portugal i Castella, o Espanya. A grans trets, aquesta és la visió que ens ofereix la historiografia oficial. Però es correspon aquesta visió amb la realitat?

D’entrada hem de dir que, en el moment de la descoberta, Espanya com a estat no existia. Existien Castella i Aragó. Els sobirans respectius estaven casats la qual cosa no significa que s’hagués produï una fusió entre els dos estats. Al contrari, cadascun mantenia les seves pròpies estructures administratives, jurídiques, les seves monedes, les seves llengües, les seves tradicions. A més, cal tenir present que, un d’aquests estats, era, de fet, una confederació d’estats.

La prova que la unió va ser merament dinàstica, la trobem en el fet que, quan mor Isabel, reina de Castella, Ferran, rei de la confederació catalanoaragonesa, deixa de ser rei de Castella –on regnaran els nous reis Joana i Felip- i es retira als seus estats patrimonials. No serà fins al 1519 que hi haurà, definitivament, un sol monarca per a tots dos estats, en un context polític que alguns especialistes han anomenat de multiestatalitat i que, a més, inclourà territoris de gairebé tots els continents coneguts.

Espanya és, tan sols, un referent geogràfic i historicista com evidencia la seva denominació habitual en plural i sense efectes polítics: Hispaniarum, en llatí o les Espanyes en les diferents versions en llengües vulgars. Els reis no faran servir el títol de rei d’Espanya fins al segle XVIII, amb el canvi de dinastia i l’adveniment dels Borbons. Vegem, per exemple, com s’intitula el rei Felip III/IV a les primeres línies del tractat dels Pirineus (1659)

“Au nom de Dieu le Créateur. A tous présens et à venir, soit notoire, que comme une longue et sanglante guerre auroit depuis plusieurs années, fait souffrir de grands travaux et oppressions aux peuples, Royaumes, Pays et Estats qui sont soubmis à l'obéissance de Tres-hauts, Tres-excellens et Tres-puissans Princes, Louis 14e par la grace de Dieu Roy Tres-Chrestien, de France et de Navarre ; et Philippe 4e par la même grace de Dieu Roy Catholique des Espagnes”.

Espanya, per tant, no va poder ser la protagonista de la descoberta per la senzilla raó que, en aquell moment, no existia. Més tard, quan existirà de debò, es voldrà que sigui l’hereva de Castella, de les seves tradicions de la seva llengua i de la seva història. I, en conseqüència, la història que ens han ensenyat ens diu que els castellans, els espanyols de debò, van ser els protagonistes de la descoberta i, per tant, Espanya/Castella és l’estat que hi ha al darrera d’aquella empresa, perquè en el fons quan parlem d’Espanya estem parlant de l’hereva de Castella. Però, com hem dit abans, no deixa de sobtar que un país com Castella ocupat bàsicament en la reconquesta peninsular, sense un currículum imperial ni d’exploracions gaire destacat, de cop i volta, es llancés a una empresa tan complexa com l’americana.

Arribats a aquest punt, convindria que ens aturéssim a fer un cop d’ull a la realitat peninsular de finals de segle XV, la vigília del 1492 per intentar esbrinar si, a banda de Castella, hi podríem trobar algun altre estat el perfil del qual s’adequés més al d’un estat amb la capacitat i l’experiència suficient com per engegar una empresa d’aquelles característiques. En aquella època, a la península Ibèrica, hi convivien diveros estats: Navarra, Granada, Portugal, Castella i la Corona d’Aragó.

Navarra és un país bàsicament interior, sense sortida al mar i, per tant, sense cap política marítima expansiva coneguda que, a més a més, en aqueslls moments viu una situació complicada a causa de la lluita pel tron entre la reina Caterina de Foix i el seu oncle Joan de Foix i els bàndols respectius, beamontesos i agramontesos, en un delicat joc d’equilibris geopolític en què es barrejaven els interessos dels grans estats veïns França, Castella i Aragó.

Granada, el darrer vestigi de la grandesa d’Al-Andalus, tot i ser un estat amb sortida al mar, està immergida des de 1482 en una dramàtica lluita per la supervivència que li impossibilita plantejar-se cap política expansiva o exploratòria.

Portugal que, des de principis del segle XIV, està embrancat en la seva particular era dos descobrimentos, opta, en un primer moment, per la via africana com a alternativa per arribar als mercats orientals. En aquesta elecció tenen, al meu parer, un pes decisiu dos factors principals: la posició geogràfica, el fet de recollir l’experiència africana i el bagatge cartogràfic prèvis de catalans i mallorquins[1]. No serà fins que els viatges de Colom confirmin la realitat del nou continent americà que els portuguesos es llançaran decididament a reclamar i lluitar per una part del pastís.

Armand Sanmamed

1/06/10