Azaña en

Juan-José López Burniol

AVUI 22.05.2010

DE LA COMPRENSIÓ CAP A CATALUNYA A LA CRÍTICA AMARGA I DESCARNADA

Manuel Azaña Díaz, castellà d'Alcalá de Henares, diu de si mateix que "con un cuarterón de sangre vascongada (la raíz en Elgoibar) y con un entronque en Arenys de Mar -la seva àvia paterna, Catalina Catarineu-, soy español como el que más lo sea; pudiera haber sido patagón o samoyedo, pero, en fin, soy español, que no me parece, ni en mal ni en bien, cosa del otro mundo". Però no era un espanyol "del montón", sinó un intel·lectual distingit amb projecció literària i una forta vocació política. Lector constant, bon coneixedor de França -va publicar uns Estudios de política militar francesa- i traductor de l'anglès -La Biblia en España, de George Borrow-, al proclamar-se la II República es convertí en el seu principal protagonista, primer com a ministre de la Guerra i més tard com a president del govern, per acabar com el cap de l'Estat que presencià la seva derrota. En certa mesura, la II República és Azaña. No és estrany, per tant, que protagonitzés un dels seus episodis més transcendents: l'atorgament d'autonomia política a Catalunya. Amb el benentès que la posició d'Azaña enfront del "problema catalán" és complexa. Tant, que s'hi poden distingir dos temps. Un primer en què va assolir uns nivells de comprensió, visió llarga i resolució coratjosa molt per sobre del que és habitual en els polítics espanyols; i un segon en què el desencís -justificat o no- i la frustració -justa o exagerada- van desencadenar una crítica tan amarga com descarnada.

EN EL SEU PRIMER TEMPS, EL PROBLEMA CATALÀ és per a Azaña un problema polític i, per tant, resoluble; no -com afirmava Ortega y Gasset- "un problema insoluble que España sólo puede aspirar a conllevar". En conseqüència, afirma que "nos ha tocado vivir y gobernar en una época en que (?) los catalanes dicen: "Queremos vivir de otra manera dentro del Estado español". La pretensión es legítima; es legítima porque la autoriza la ley, nada menos que la ley constitucional. La ley fija los trámites que debe seguir esta pretensión (?). Los catalanes han cumplido estos trámites, y ahora nos encontramos ante un problema que se define de esta manera: conjugar la aspiración particularista o el sentimiento o la voluntad autonomista de Cataluña con los intereses o los fines generales y permanentes de España (?). Éste es el problema y no otro alguno". Azaña sap molt bé que el problema és difícil, però insisteix que s'ha de resoldre com el que és: un problema polític; amb el benentès que "la solución que encontremos, ¿va a ser para siempre? Pues, ¡quién lo sabe! Siempre, es una palabra que no tiene valor en la historia y, por consiguiente, que no tiene valor en la política". Plantejada en aquests termes la qüestió, la resposta d'Azaña és clara: "¿Y ahora se pretende que sigamos con (?) el unitarismo absorbente y de asimilación, oponiéndonos a las querencias españolas más antiguas? Jamás". I conclou: "Toda esta política (?) es una política de libertad, esencia de la República; es una política (?) de reconstrucción de los valores históricos y espirituales de España que valen la pena de ser mantenidos en nuestra edad, no es una política de arqueólogos, sino de hombres modernos".

QUATRE ANYS DESPRÉS QUE AZAÑA pronunciés aquestes paraules, tot va esclatar. La guerra civil arrasà l'intent de construir un Estat fonamentat en la raó política defensada per Azaña. Tant és així que es pot parlar d'un segon temps, ben diferent, en la relació d'Azaña amb Catalunya, com ho prova la reflexió desolada que va escriure el 18 de juliol de 1938: "(La cuestión catalana perdurará) como un manantial de perturbaciones (?) y es la manifestación aguda, más dolorosa, de una enfermedad crónica del pueblo español". Per justificar aquesta conclusió, Azaña denuncia dos fets. En primer lloc, que "producido el alzamiento de julio del 36, nacionalismo y sindicalismo, en una acción muy confusa, pero convergente, usurparon todas las funciones del Estado en Cataluña. No sería justo decir que secundaban un movimiento general. Pusieron en ejecución una iniciativa propia". I, en segon terme, pondera negativament "las muchas y muy enormes y escandalosas que (han) sido las pruebas de insolidaridad y despego, de hostilidad y de chantajismo que la política catalana de estos meses ha dado frente al Gobierno de la República".

DAVANT D'AQUESTES PARAULES TAN DURES sembla que qui parli sigui un altre, no Azaña. Però és ell, el mateix que denunciava el "eje Barcelona-Bilbao" com a obstacle fonamental per guanyar la guerra. Què li havia passat al que fóra el gran protagonista, quasi bé l'encarnació, de la República? Senzillament, que amb la guerra se n'hi va anar de les mans la República i, amb ella, l'Estatut com a fórmula de concòrdia basada en la lleialtat recíproca, fins al punt que va veure en perill greu de disgregació la que ell anomenava "la patria eterna", és a dir, Espanya. No és estrany. També per aquells dies Juan Negrín -president del govern republicà- deia, segons anotació del mateix Azaña: "Y, si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían dándole la razón a Franco".

DEIA WINSTON CHURCHILL QUE PER FER política tan sols són necessàries dues coses: primera, saber història, i, segona, ser prudent. Val la pena recordar aquest consell ara, quan s'acosten dies en què es tornaran a plantejar amb tota la seva força els vells problemes. I no n'hi ha prou amb saber la història pròpia; s'ha de conèixer també -i prendre en consideració- la història de l'altre.