Descoberta catalana d'Amèrica > Articles i documents

Armand Sanmamed. Els estats peninsulars i la descoberta d’Amèrica (2)

En l’article anterior, vam veure com, dels estats que convivien a la península Ibèrica, ni Navarra ni Granada estaven en condicions, ni tenien la capacitat d’embrancar-se en un projecte com l’americà i com Portugal, si més no en un primer moment, va seguir una via d’expansió pròpia, resseguint la costa africana. Descartats aquests estats, per tant, ens quedava veure si els dos restants -la Corona d’Aragó i Castella- reunien les condicions per dur a terme una empresa de tanta envergadura.

Pel que fa a Castella, quina havia estat, fins al 1492, la seva trajectòria conqueridora o exploradora, més enllà dels límits peninsulars? Doncs força minsa la veritat, nul·la si exceptuem les illes Canàries, que tampoc no havien estat un negoci gaire castellà fins a finals del segle XV. Pel que fa a les famoses places de sobirania de Melilla i Ceuta, no van ser castellanes fins a 1497 i 1580, respectivament.[1] Tampoc no se sap que Castella hagués tingut una política d’expedicions exploratòries com si que havia estat el cas de Portugal i Catalunya-Aragó. I, malgrat que per la Concòrdia de Monteagudo (1291), signada entre Sanç IV de Castella i Jaume II de Catalunya-Aragó, el nord d’Àfrica quedava repartit en zones d’influència: el Marroc per a Castella i la Barbària per a la Corona d’Aragó; en el cas de Castella, la realització del tractat no va tenir cap materialització en forma de conquesta i va quedar en pura retòrica diplomàtica.

Fins i tot per a les conquestes o el manteniment de territoris conquerits als àrabs en territori peninsular, Castella va necessitar l’ajut militar català.[2] La situació de constants guerres civils i les guerres amb els musulmans i amb altres regnes peninsulars no havien permès gaire alegries en aquest sentit. La situació, però, va canviar radicalment amb l’arribada de Ferran al tron de Castella. El rei catalanoaragonès no tindria cap escrúpol a fer servir els recursos dels seus estats patrimonials per engruixir la corona castellana. Va ser el cas de la conquesta del regne de Granada, podria haver estat el cas del traspàs definitiu de les Canàries a l’òrbita castellana.

En definitiva, en el moment de la descoberta d’Amèrica, Castella era un estat amb ben poca experiència imperial i comercial de llarg abast i amb una marina molt fràgil. Malgrat aquests antecedents, es va endur la glòria i els rèdits de la conquesta d’Amèrica. Sens dubte, cal atribuir-ho a les circumstàncies polítiques posteriors més que no pas als mèrits propis. El fet que, com a conseqüència de l’aposta que els monarques de la casa d’Àustria van fer per ella, Castella esdevingués l’estat hegemònic a la península, a partir de la segona meitat del segle XVI, influirà enormement en la interpretació que la historiografia posterior ha fet de la descoberta i primera fase de la descoberta del Nou Continent.

D’això ja se’n fa ressó Cristòfol Despuig en el seu llibre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), quan critica la política castellana d’apropiar-se, sense cap mena d’escrúpol dels fets que han protagonitzat els altres regnes peninsulars , en paraules seves de Despuig “...per no publicar la glòria dels espanyols no castellans, celen la veritat, i per fer gloriosa la sua pròpia nació no dubten d’escriure matèria” (op. cit. p. 92).

Finalment, ens queda donar un cop d’ull a l’estat que avui coneixem com a Corona d’Aragó. La Corona d’Aragó era un estat compost, format per diversos estats en el sentit més ple de la paraula. Aragó, estrictament, era i és un país interior, sense cap sortida al mar que, en un moment clau de la seva història, va veure que l’única possibilitat de no ser absorbit per la veïna Castella era establir una sòlida aliança amb els catalans. Els dirigents aragonesos van decidir, llavors, que no hi havia cap més sortida que casar l’hereva del tron d’Aragó amb el comte Ramon Berenguer IV de Catalunya. D’aquella unió va sorgir un nou estat el sobirà del qual duria com a títol principal el de rei d’Aragó.

Cal deixar clar que, des de fa molts anys, aquells que han volgut i volen, no ja menystenir la història de Catalunya, sinó fer desaparèixer els catalans com a subjectes històrics han aprofitat, sense cap escrúpol, el nom d’Aragó. Com que hi ha un rei d’Aragó, tot esdevé aragonès i el que era, senzillament, el títol principal del sobirà passa a ser un terme d’identificació nacional: l’escut aragonès, la marina aragonesa, els mariners aragonesos, els almiralls aragonesos, els exèrcits aragonesos. Un fet fàcilment comprovable, per exemple, quan viatgem a Sicília o Nàpols i en visitem els monuments. Totes les guies ens parlen dels aragonesos i dels seus palaus o catedrals obviant que en la majoria de casos es tracta de realitzacions amb un fort o exclusiu protagonisme català.

Tanmateix, mai hi ha hagut marina aragonesa, ni un almirall aragonès; ni tan sols, almiralls d’Aragó, càrrec que, des de la unió (1137) fins a la mort de Ferran II (1516), només es va fer servir una vegada, a finals del segle XV i que va ser ostentat, paradoxalment, per un català: Ramon Folc de Cardona. Fins i tot podem dir, seguint Soldevila, que “Aragó no va compartir el deler d’expandiment mediterrani”[3] o com Merriman que afirma “De sobte, els destins d’Aragó es van trobar units amb un estat d’origen franc, l’àrea d’extensió del qual ultrapassava el Pirineu, que posseïa una llarga costa i esplèndids ports, i els estols del qual ja havien començat a creuar la Mediterrània. Una enterament nova i enlluernant perspectiva era oberta davant seu. Naturalment, no podia abandonar ni oblidar totes les seves tradicions en un instant. Al contrari, s’hi va aferrar tenaçment, i el fet que conservés les seves institucions a part (malgrat la unió de les corones) va donar-li una oportunitat per mantenir-se , que no va negligir. Tanmateix, l’obra de la influència catalana, si bé fortament resistida, era destinada a fer-se sentir, i tot i que el nom del reialme prevalgués generalment sobre el del comtat en la designació dels regnes units, el triomf de la influència marítima, comercial i imperial del segon és evident en la minvant eficàcia de l’oposició aragonesa a les grans empreses dels segles catorzè i quinzè que emanaven de Catalunya”[4].

En paraules de Caius Parellada: “Que Aragó, el regne que no tenia costa, ni vaixells ni mariners, conquerís un imperi mar enllà apareix verament com una cosa miraculosa...”[5]

Armand Sanmamed

8/06/10

[1] Peñón de Vélez de la Gomera (1508), Peñón de Alhucemas (cedit pel soldà Muley Abdalà el 1560), illa de Perejil (1580), illes Chafarinas (1848)

[2] · 1147, Ramon Berenguer IV lidera una flota combinada catalana, genovesa i pisana que conquereix Almeria.

· 1212 Victòria dels exèrcits cristians sobre els musulmans en la decisiva batalla de les Navas de Tolosa en què té un protagonisme especial el rei català Pere I que va veure la seva fama encara més engrandida gràcies a la conquesta de la ciutat d’Úbeda.

· Regnat de Jaume I: suport incondicional d’aquest rei i dels seus fills al seu gendre el rei castellà Alfons X, al qual més d’un cop van haver de treure-li lescastanyes del foc davant dels musulmans perquè la seva incompetència política no tingués greus repercussionsterritorials. Cessió del regne de Múrcia a Castella.

·1294 Guzman el Bueno és assetjat a Tarifa. La llegenda explica que, per obligar-lo a capitular, els assetjants amenaçaren amb matar el seu fill i ell els va llençar el seu punyal perquè el fessinservir perexecutar-lo. El setge s’acabarà aixecant segurament més per la por a l’arribada de la flota catalana, que s’acosta per socórrer la ciutat, que no pas pel suposat gest fatxenda de Guzman.

·1309 En compliment del Tractat d’Alcalà d’Henares, signat per Jaume II, els catalans i la seva marina van ser decisius en la conquesta provisional de Gibraltar. Segons Soldevila, la desafecció dels castellans va impedir la desfeta total del regne granadí.

·Regnat de Ferran II: contribució decisiva dels catalans i de la marina catalana en la conquesta definitiva del regne de Granada.

[3] F. Soldevila Historia de Catalunya. Barcelona, 1962,p. 167.

[4] Roger B. Merriman The Rise of the Spanish Empire in the Old World and in the New I. New Cork 1962,p.278

[5] Caius Parellada “Corona d’Aragó”, denominació impròpia de l’estat català medieval. Barcelona, 2002, p.179

Armand Sanmamed. Els estats peninsulars i la descoberta d’Amèrica (2)

Política de cookies