Joan Cavaller. Franquisme a l'Espanya democràtica: involució als arxius militars

Recentment estem sentint notícies preocupants sobre la crisi del sistema autonòmic a l'estat espanyol i la necessitat d'enfortir el poder de l'administració central. Aquestes veus procedeixen habitualment del nacionalisme espanyol més radical i aixequen el to quan l'estat pateix algun daltabaix (com succeeix ara amb la crisi econòmica) o les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, Euskadi..) pressionen en excés.

 

La tradició centralista en forma de governs militars i monàrquics que ha caracteritzat la història d'Espanya té un pes molt fort que impedeix una evolució clara cap a formes d'organització federals que sí, en canvi, trobem en altres estats avançats: Alemanya, Estats Units, etc. No cal ser federal per ser un estat avançat però a Espanya conviuen diferents nacions i l'experiència recent mostra que cal continuar desenvolupant el camí federalista del sistema autonòmic per a satisfer les demandes de Catalunya i altres nacions dins l'estat. Si els espanyols no volen satisfer aquestes demandes, tindrem una vida política complicada perquè serà difícil establir lligams harmònics amb totes les parts.

 

A Espanya, la nul·la tradició federal de l'estat està afectada, a més, per la dificultat de progressar lluny del franquisme. Les veus de l'estat s'han esforçat a fer creure tothom que la transició democràtica va concloure a finals del segle XX però constantment estem veient símptomes que, en realitat, la transició continua vigent i encara ha de superar molts entrebancs. El qüestionament de les decisions del jutge Baltasar Garzón per part d'altres jutges en relació a la investigació de les fosses comunes dels morts en la guerra civil és un d'aquells capítols que fan sentir vergonya a qualsevol persona que tingui un mínim de decència però, ens agradi o no, qui portarà Garzón a judici serà el franquisme i no pas la democràcia.

 

Succeeix el mateix amb la permissivitat de l'estat amb Falange i altres grups d'ultradreta en tantes actuacions com han dut a terme en dies recents. Recordem per exemple l'autorització de la manifestació de Falange a Arenys de Munt a propòsit de les consultes sobiranistes per part de la Fiscalia del Tribunal Superior.

 

Les dificultats per a retornar els papers de Salamanca a Catalunya per part del govern espanyol constitueix un altre dels casos simptomàtics de la manca d'evolució democràtica de les instàncies públiques espanyoles.

 

Recentment hem assistit a una altra mostra de l'immobilisme de l'estat en favor del franquisme. L'exèrcit i la policia de l'estat es neguen a permetre la consulta de llurs arxius. En qualsevol administració plenament democràtica, aquesta negativa hauria suposat la intervenció immediata i enèrgica del ministre o el president del govern tot rellevant els responsables corresponents i manifestant-se públicament en favor de la transparència dels arxius. A Espanya això no succeeix perquè Franco va guanyar la guerra. El president del govern i els ministres de defensa i interior miren cap a un altre costat. Com una mena de crosta cancerígena, els franquistes continuen asseguts a les cadires. Empenyent l'estat cap a la involució més terrible, aprofitant qualsevol circumstància per a fer valer llur victòria militar al 1939.

 

Fa temps vaig veure una pel·lícula de política ficció que plantejava la història d'Alemanya en el supòsit que Hitler hagués guanyat la guerra. Nosaltres no necessitem cap pel·lícula, tenim la vida real.

 

 

Joan Cavaller

10 de juny de 2010

 

 

 

 

Involució als arxius militars

Investigadors denuncien que els centres documentals militars i policials tornen a bloquejar la recerca sobre la dictadura

 

AVUI 09.06.2010

 

No només costa molt que arribin els papers de Salamanca. Trenta-cinc anys després de la mort del dictador, la memòria històrica al voltant de la barbàrie franquista segueix segrestada. Contra el que podria semblar, l'aprovació de la llei de la memòria el 2007, l'inici d'obertura de fosses de la Guerra Civil i la polèmica amb l'afer Garzón s'han convertit en un factor de regressió dels arxius militars i policials, que han fet passes enrere en la tímida i lenta política d'obertura iniciada a finals dels anys 90.

Documentació suposadament sensible que s'havia anat obrint amb comptagotes torna a tenir l'accés restringit. Espanya ha entrat en una crisi no només econòmica, sinó també democràtica, si més no pel que fa a la memòria. Aquest dèficit segur que planarà en el col·loqui internacional que organitza a partir d'avui el Memorial Democràtic sota el títol La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures, amb presència internacional.

La involució als arxius militars afecta, per exemple, la documentació que parla dels 5.000 búnquers que el dictador Francisco Franco va manar construir als Pirineus, de Portbou a Irun, als anys quaranta, per protegir-se d'enemics exteriors. Fa poc els papers van ser traslladats de l'arxiu de la caserna del Bruc, a Barcelona, a l'Arxiu Militar d'Àvila. En el seu primer emplaçament, l'historiador Josep Calvet havia pogut consultar part dels papers, però ara se li denega l'accés per raons de seguretat. "És absurd, es tracta d'unes construccions sense cap utilitat avui dia, abandonades", diu l'afectat.

El búnquer d'Àvila

De fet, si avui hi ha un búnquer en funcionament, aquest és l'Arxiu Militar d'Àvila, en especial la secció segona de l'estat major de l'exèrcit, que segons el mateix Calvet o el també investigador Jordi Guixé "està tancat amb pany i forrellat". L'accés a aquest fons va ser una batalla plantejada fa molts anys per Josep Benet, una batalla democràtica que encara avui no s'ha guanyat. En aquest centre, al mateix Calvet li han denegat fa poc l'accés a documents que havia vist els anys 2001 i 2002, fins i tot a papers que té fotocopiats. "Va ser un error", s'excusen lacònicament els funcionaris en referència al dia que li van deixar veure'ls.

La historiadora del franquisme Carme Molinero, que en aquests moments no fa recerca en aquest tipus d'arxius i que, per tant, personalment no s'ha trobat amb traves, diu que en tot cas "hauria d'estar passant just al contrari". Molinero constata, però, que com a membre de la comissió del ministeri de Cultura de seguiment de l'aplicació de la llei de la memòria els treballs avancen amb lentitud per l'escàs interès de l'exèrcit i el ministeri d'Interior a l'hora de fornir informació.

El ministeri de l'Interior, que fins no fa tant havia transferit documentació a arxius com l'Històric Nacional de Madrid o l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalá de Henares, ara ha decidit crear el seu propi arxiu, fet que ha provocat una paràlisi a l'hora d'atendre peticions. El pretext és un lloc comú: reordenació, inventari... El resultat és que costa molt accedir-hi. Amb tot, investigar amb documentació policial mai ha sigut fàcil. El 2003 Jordi Guixé va sol·licitar la consulta dels papers sobre el policia Pedro Urraca Rendueles, que va col·laborar amb la Gestapo i el règim de Vichy, però fins el 2009 no va poder consultar-ne l'expedient i només després d'haver obtingut permís de fonts familiars directes del mateix Urraca. "Tractant-se de fets de fa més de 50 anys, no hi ha cap justificació per no permetre la recerca històrica", es queixa Guixé, que també ha patit problemes greus amb la documentació consular dependent del ministeri d'Exteriors. El 2001, quan per atzar hi va detectar una llista de tots els nazis refugiats a Espanya als quals el franquisme havia proporcionat passaport, en ser advertida la troballa pel personal de l'arxiu, li va ser retirat l'accés amb l'excusa que allò era "secret d'Estat". Ho era i ho segueix sent, un secret. I pel que sembla, per molts anys.

La legislació espanyola no facilita les coses. La llei franquista de secrets oficials del 1968, reformada el 1978 abans que s'aprovés la Constitució, segueix vigent, i curiosament s'aplica de manera retroactiva a papers dels anys 40 i a més no preveu cap termini de caducitat per als documents classificats com a secrets, confidencials o reservats. El diputat al Congrés d'ICV-EUiA Joan Herrera prepara una proposició no de llei precisament per desclassificar documents -considera que no es poden donar acríticament per bons els criteris secretistes de la dictadura- i derogar l'esmentada llei. El text d'Herrera podria fer esment concret al cas de Joan Comorera, represaliat pel franquisme, mort a la presó i dels papers del qual encara hi ha problemes de consulta.

Ni ordre ni legalitat

Els historiadors afectats també creuen que caldria aprovar una inexistent llei d'arxius estatal que fes èmfasi en la posada al dia dels equipaments policials i militars, i en la seva accessibilitat. "A més dels bastons a les rodes per a la consulta, tant als arxius militars com als policials hi regna el desordre, la manca de catàlegs i de personal professional. En molts casos no es pot parlar d'arxius, sinó de magatzems. No s'hi esforcen gaire i davant demandes incòmodes, tiren pilotes fora", opina l'historiador Borja de Riquer, que acaba de publicar, a editorial Crítica, una nova síntesi sobre el període franquista. Riquer creu que, tret de casos concrets, potser no hi ha cap directriu per al tancament, però tampoc cap per a l'obertura. El que preval és l'arbitrarietat. El cas és que en molts arxius la documentació no està inventariada i els arxivers professionals treballen sota el control de coronels i generals d'edat avançada: "És una incongruència que arxivers professioanls depenguin de l'arbitrarietat militar", afegeix Guixé.

Un altre cas rellevant és el que va afectar l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo quan, recentment, va voler consultar atestats judicials dels anys seixanta, referits a la repressió franquista, a l'arxiu de la delegació del govern espanyol a Barcelona. Inicialment li va ser denegat l'accés. Però a l'exfiscal li resultava "impossible d'admetre que tota la documentació policial sobre la repressió política a Barcelona des de 1964 fins a 1977 estigués, sense cap excepció, exclosa de qualsevol consulta pública". No ho va deixar córrer, ni de bon tros. Només després de "tota una batalla legal", el delegat del govern central, Joan Rangel, va autoritzar-lo a accedir-hi. "Però al capdavall no vaig poder consultar la documentació que m'interessava per les greus deficiències organitzatives de l'arxiu", explica Jiménez Villarejo, per qui "l'experiència no hauria pogut ser més negativa".

I no només els investigadors catalans es troben amb problemes. Tant a Andalusia com a Galícia, dues iniciatives per inventariar tots els noms dels qui van patir repressió durant la dictadura han hagut d'enfrontar-se amb la manca de facilitats i, en alguns casos, directament amb el boicot. La recerca andalusa la coordina Fernando Martínez sota el títol Todos los nombres, i la gallega As vítimas, os nomes e as voces, Lourenzo Santiago.