Memòria històrica > Heràldica catalana a Espanya i el món

Joan Cavaller. Catalunya i Flandes. Una relació històrica (1)

Les notícies recents sobre les eleccions belgues que han donat el triomf als partits independentistes flamencs ens permeten subratllar la realitat del fenomen d'afirmació nacional que, al costat de Grenlàndia, Escòcia, Québec, Txèquia, Eslovàquia, les repúbliques de l'antiga Iugoeslàvia i Unió Soviètica, etc., s'està desenvolupant arreu del món en els nostres dies. L'època dels grans imperis s'està extingint paral·lelament al procés d'expansió de la democràcia i les filosofies que, posant l'accent en el caràcter dialògic de l'ésser humà, critiquen el pensament únic.

En la fotografia: Bart de Wever, cap del partit N-VA que ha obtingut la victòria en els comicis.

Catalunya està involucrada en el mateix procés sobiranista de les nacions que, com ara Flandes, avancen cap al reconeixement polític de llur condició específica en forma d'un estat polític, bé independent, bé federat. El procés independentista flamenc afectarà profundament l'evolució de la política de la Comunitat Europea perquè, a diferència de la independència d'estats no comunitaris, per primera vegada caldrà atendre a les conseqüències jurídiques i polítiques que comporti la divisió d'un estat membre. El fet de l'emancipació sobiranista de Flandes obligarà la Comunitat Europea i els estats que l'integren a definir una legislació específica en aquesta matèria tan delicada, creant les bases jurídiques per tal que altres regions accedeixin al mateix estatus polític tot assegurant alhora la continuïtat del projecte europeu comú.

No tindrà sentit exigir que un nou estat independent com ara Flandes pugui ser expulsat de la Comunitat Europea, especialment si tenim en compte que acull la capital Brussel·les i en va ser soci fundador.

En aquest nou context que aviat caldrà concretar en la legislació europea, Catalunya trobarà l'oportunitat definitiva per a escapar de França i Espanya i recuperar la seva condició d'estat que les potències colonitzadores li van arrabassar. El cas català serà especialment complex perquè, en el supòsit que arribi a recuperar la condició d'estat que va perdre el 1714, tot d'una emergiran amb força les demandes sobiranistes procedents d'Aragó, Balears, Llenguadoc, València, Euskadi, Navarra, Galícia, etc. Espanya i França pressionaran per a evitar que llurs estats es desintegrin o simplement es reestructurin però Flandes haurà sentat les bases d'una nova època en l'estructura organitzativa d'Europa.

Per aquesta raó, creiem que resulta interessant cridar l'atenció sobre els elements comuns que lliguen la història de Catalunya i Flandes. Ens interessa criticar les idees errònies de la historiografia oficial espanyola que parla de la pretesa condició "hispànica" de la monarquia que dominava sobre les antigues "17 províncies" que més tard van donar lloc als estats actuals d'Holanda, Bèlgica i Luxemburg. Ens interessa també subratllar el caràcter imperial de Catalunya i la Corona d'Aragó durant els segles XVI i XVII, en perjudici de la pretesa superioritat política exclusiva dels castellans.

En propers articles desenvoluparem aquestes idees.

Per començar, observeu aquests escuts de les ciutats de Beauraing (a la província belga de Namur) i de Noordoostpolder (a la província holandesa de Flevoland):


Escut de la ciutat de Beauraing (Província de Namur, Bèlgica)	Escut de la ciutat de Noordoostpolder (Província de Flevoland, Holanda)

Aquests escuts, i molts i molts altres, vigents avui en ciutats actuals de Bèlgica i Holanda, i que publicarem en propers articles, ens parlen d'una realitat política alternativa en què Catalunya i la Corona d'Aragó gaudien d'un paper preponderant.

Accés als articles posteriors:

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (2)

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (3)

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (4)

Catalunya i Flandes. Una relació històrica (5)

Joan Cavaller

15 de juny de 2010

Els independentistes flamencs guanyen les eleccions a Bèlgica

AGÈNCIA CATALANA DE NOTÍCIES

Raquel Correa

13.06.2010

Amb gairebé un 86% dels vots escrutats, el partit conservador i independentista flamenc N-VA ha estat el guanyador de les eleccions federals belgues d'aquest diumenge i s'ha endut el 28,5% dels vots a Flandes

El segon lloc ha estat pels democratacristians del primer ministre sortint, Yves Leteme, que, tot i haver-se esfondrat, han aconseguit un 17,8% de sufragis. El preferit en les llistes francòfones, en canvi, ha estat el Partit Socialista (33,9%), que ha deixat els liberals de l'MR en un llunyà segon lloc (26,4%). Les negociacions per formar un govern federal es preveuen complicades en una Bèlgica a les portes de la presidència de torn de la Unió Europea i en plena crisi del deute públic.

Amb uns resultats històrics, els independentistes flamencs liderats per Bart de Wever han aconseguit 28 escons dels 150 diputats que té el Parlament federal belga, mentre que els democratacristians de Leterme s'han endut només 17 dels 30 escons que tenien a la cambra actual i s'han quedat més de 12 punts per sota dels resultats de les últimes eleccions federals, l'any 2007. La tercera posició a Flandes se la disputen els socialistes (SP.A) i els liberals (Open VLD), que han aconseguit 13 escons cadascun, després que l'electorat castigués els últims per haver fet saltar pels aires la coalició que governava l'estat en plena crisi financera de l'euro. Els altres grans perdedors han estats els independentistes de l'ultradreta xenòfoba, el Vlaams Belang, que, després d'una campanya en què tots els gran partits flamencs s'han reivindicat nacionalistes, també s'han enfonsat i han perdut 6 dels 17 escons de què disposaven.

El gran guanyador en les llistes francòfones ha estat el PS d'Elio di Rupo, que ha obtingut 26 diputats al Parlament belga. Els set punt que han guanyat els socialistes els han perdut els liberals del Mouvement Reformateur, que han hagut de cedir el lideratge a Valònia i s'hauran de conformar amb 18 escons. Amb nou diputats, els democratacristians se situen en tercera posició entre els francòfons, molt poc per davant dels vuit que s'emporten els verds.

Després que De Wever hagi renunciat a convertir-se en el primer ministre d'un país de què n'augura la dissolució en un confederlaisme format per dos estats autònoms, Flandes i Valònia, amb més competències polítiques i econòmiques i que mantinguin en comú poc més que la monarquia i la Defensa, el més probable és que Di Rupo esdevingui el primer cap d'estat de la minoria francòfona que Bèlgica ha vist en els últims 30 anys. De Wever farà aquest concessió, però, només a canvi que el nou govern federal resolgui l'etern conflicte lingüístic entre flamencs i valons a la perifèria de Brussel·les, la circumscripció electoral coneguda com BHV, seguint les prerrogatives de l'N-VA.

Amb aquest repartiment de vots, s'espera que, ja a partir d'aquest dilluns, comencin unes llargues i complicades converses per formar un executiu federal que afronti una reforma d'estat que permeti la convivència de flamencs i valons en un mateix estat. No es descarta, així, que les negociacions s'allarguin més enllà de l'1 de juliol, quan Bèlgica agafarà el relleu a Espanya en la presidència rotatòria de la Unió Europea amb un govern provisional.

Bèlgica: el principi del final

ALBERT SEGURA

AVUI 14.06.2010

Flandes diu prou. L’independentista conservador Bart De Wever i la seva promesa de fer que Bèlgica “s’evapori” van superar ahir totes les expectatives arrasant en les eleccions federals en obtenir 27 dels 150 escons. Per primer cop en la història, el primer partit de l’Estat vol dissoldre’l, un drama per a Valònia, que s’adona que podria ser el principi del final. De Wever renuncia a ser primer ministre i podria cedir el càrrec al socialista való Elio di Rupo, el més votat pels francòfons, amb 26 escons, a canvi d’una profunda reforma que transformi Bèlgica en una confederació.

“No tingueu por, si Bèlgica desapareix serà després d’una evolució”, va intentar tranquil·litzar els veïns del sud De Wever, en conèixer el seu triomf aclaparador. La Nova Aliança Flamenca (N-VA) que lidera reivindica que Flandes i Valònia siguin dos Estats autònoms dins una mateixa confederació i que només comparteixin algunes poques competències, un mateix exèrcit, la monarquia d’Albert II i la rica Brussel·les com a capital comuna. Per buidar l’Estat, però, De Wever necessita que els francòfons aixequin el seu bloqueig i per això ahir els va “estendre la mà”, assegurant que “cal canviar les coses plegats, avançar plegats”. “A ningú no li interessa bloquejar aquest país, hem de posar en marxa una estructura que funcioni i que ens permeti resoldre problemes”, va reclamar De Wever.

Tsunami sobiranista
Davant aquest tsunami independentista, Di Rupo, que es podria convertir en el primer francòfon elegit premier des del 1973, va haver de reconèixer que la Bèlgica que coneixem té els dies comptats: “Estem oberts a una reforma de l’Estat, plegats, hem de tenir prou coratge per tancar un acord equilibrat, els francòfons hem de fer un pas cap als flamencs i els flamencs cap als francòfons”, va dir.

De Wever i Di Rupo començaran unes negociacions per formar un govern federal que es preveuen extraordinàriament difícils: es dóna per fet que s’allargaran durant mesos –el 2007 se’n van necessitar fins a nou, per arribar a un acord–. “Nihil volentibus arduum [Res no és impossible per a qui s’ho proposa]”, va proclamar eufòric De Wever.

Del cel a l’infern en només tres anys, els democratacristians del fins ara premier Yves Leterme són el grans perdedors d’aquest 13 de juny. El CD&V, tradicionalment el partit hegemònic al nord i que aquest cop encapçalava Marianne Thyssen, s’ha ensorrat fins a quedar-se amb només 17 diputats.

Els prop de vuit milions de belgues cridats a les urnes també han castigat els liberals flamencs de l’Open-VLD, que baixen a 13 diputats, per haver forçat aquest avançament electoral a les portes de la presidència de torn de la Unió Europea i en plena psicosi del deute públic que, segons alerta el Financial Times, amenaça de convertir Bèlgica en “la Grècia del nord”.

Revés electoral també per a la ultradreta separatista, el Vlaams Belang, que retrocedeix fins a 12 escons, una caiguda esperada després que tots els partits flamencs han incorporat en la seva agenda el sobiranisme.
Aquest fragmentadíssim Parlament fa preveure que el nou govern serà també molt fràgil –la passada legislatura, Leterme va dimitir fins a cinc vegades en només tres anys, incapaç de resoldre el laberint pel conflicte lingüístic de Brussel·les Halle-Vilvoorde.

Cedir i acceptar
El triomf independentista obliga ara els francòfons a cedir i acceptar que les regions tinguin més autonomia fiscal, una reforma amb què Flandes vol tallar la sagnia d’almenys 5.400 milions d’euros anuals amb què ajuda l’empobrit sud. Tot i que la N-VA és ja el primer partit de Bèlgica, els socialistes són la primera força estatal, si als 25 escons aconseguits per Di Rupo s’hi afegeixen els 13 obtinguts pels socialistes flamencs.

Més informació:

TV3

Joan Cavaller. Catalunya i Flandes. Una relació històrica (1)

Els independentistes flamencs guanyen les eleccions a Bèlgica

Amb gairebé un 86% dels vots escrutats, el partit conservador i independentista flamenc N-VA ha estat el guanyador de les eleccions federals belgues d'aquest diumenge i s'ha endut el 28,5% dels vots a Flandes

Bèlgica: el principi del final

Política de cookies